Ho tenia tot en contra, però Mary Cassatt no va renunciar mai al seu somni i es va convertir, juntament amb la seua bona amiga Berthe Morisot, en una figura clau de l’impressionisme. I ho va fer amb perfil propi. Els seus quadres ens obrien escletxes per veure la intimitat de les dones. De mares, de criatures. Ella no retrata models ideals, sinó persones. Aquesta és la seua història.
Vaig néixer el 1844 a Allegheny City, Pensilvània, però el meu cor sempre va ser europeu. El meu pare volia que jo fos una dama culta i refinada, com pertocava als del nostre estatus social. L’art com una habilitat, no pas com una necessitat que neix de les entranyes. I jo volia ser pintora. Em posava davant d’un cavallet i sentia que tenia moltes coses a dir, tot i que el món no em volgués escoltar. Soc conscient que la meua actitud era, gairebé, una provocació. I per això no retrec res a la família. Em van deixar matricular a l’Acadèmia de Belles Arts de Pensilvània amb només quinze anys. A la seua manera, em van entendre. Va ser decebedor haver de treballar sempre amb motlles de guix, perquè a les poques senyoretes que fèiem art no se’ns permetia de pintar models, però vaig aprendre tot el que vaig poder, amb avidesa. Poc després vaig anar per primer cop a Europa. Vaig aprendre francès i alemany però, sobretot, em vaig amerar d’art a París.
Va ser decebedor haver de treballar sempre amb motlles de guix, perquè a les poques senyoretes que fèiem art no se’ns permetia de pintar models, però vaig aprendre tot el que vaig poder, amb avidesa
Aquell era el meu lloc, encara que sabés que hauria de tornar a casa, als Estats Units, després d’aquell llarg viatge. Després que el 1868 aconseguís que m’acceptessin una pintura al Saló de París. El retorn va ser dur. Va ser molt dur. Fins i tot vaig perdre obres en el gran incendi de Chicago de 1871. Ara em dolen, però aleshores havia arribat a renunciar agafar de nou el pinzell si no podia tornar a Europa. Mai agrairé prou a l’arquebisbe de Pittsburgh que fes possible aquest viatge encarregant-me unes còpies de Correggio. Que feliç que era! I això que no ho tenia fàcil. Per començar, sempre havia d’estar acompanyada. L’artista Emily Sartain, la meua germana Lydia, l’estudiant d’art americana Abigail May Alcott, germana de l’escriptora Louisa… Si era el preu a pagar per no estar casada, ja em semblava bé. No estava disposada a renunciar a la meua carrera per un matrimoni.
Deien que estava boja, prou que ho sé, perquè defensava idees feministes, com el dret al vot. Perquè no estava disposada a coquetejar amb els jurats dels concursos de pintura. És curiós que en aquell món bohemi que tant em va fascinar una prostituta de les que pintors i poetes convertien en muses estigués més ben vista que una dona artista. Jo em vaig trobar amb les portes tancades: l’École des Beaux-Arts no admetia dones. M’havia de conformar amb les classes privades de Jean-Léon Gérôme i a copiar pintures al Louvre, però no em vaig deixar intimidar. Quan vaig conèixer Edgar Degas, va ser una revelació. Em fascinava la seua manera de mirar el món, aquell traç nerviós, els pastels, la seua obsessió per atrapar l’instant. Ell va reconèixer en mi una mirada diferent i em va obrir les portes del grup impressionista. Em va convidar a exposar amb ells quan el Saló oficial em rebutjava una vegada i una altra. L’amistat amb Degas va ser intensa, fins i tot tempestuosa; érem dues personalitats fortes i exigents. Dos artistes.
És curiós que en aquell món bohemi que tant em va fascinar una prostituta de les que pintors i poetes convertien en muses estigués més ben vista que una dona artista
També vaig sentir-me molt propera a Berthe Morisot, una altra pionera. Compartíem la lluita silenciosa de fer art seriosament en un món que ens volia etèries, callades, com porcellanes pensades per a decoracions domèstiques. Els meus temes van ser les dones i els nens, però no perquè fos l’únic que se m’autoritzava a pintar, sinó perquè era el que coneixia i volia dignificar. Les mares amb els fills, les noies llegint, les germanes assegudes en una butaca, les passejades al parc… Escenes íntimes, quotidianes, que jo convertia en art amb la mateixa ambició que els meus companys dedicaven als paisatges o a les curses de cavalls. Vaig voler mostrar que la vida de les dones tenia una bellesa i una força pròpies, i que la maternitat no era un clixé, sinó un vincle profund, un univers.
Els meus temes van ser les dones i els nens, però no perquè fos l’únic que se m’autoritzava a pintar, sinó perquè era el que coneixia i volia dignificar
Vaig experimentar molt amb el pastel i amb el gravat, tècniques que em permetien captar la immediatesa i jugar amb els colors clars i intensos. Els japonesos em van ensenyar que la composició podia ser un camp de llibertat, i vaig aprendre a obrir finestres noves dins la tela. Tot i això, mai vaig deixar de sentir-me, sobretot, impressionista. Érem una família escollida, contra la incomprensió del públic i de la crítica.
És cert que el temps em va jugar males passades. A poc a poc vaig anar perdent la vista fins que em va resultar impossible pintar. Em va doldre immensament, perquè l’art havia estat tota la meua vida. Però vaig viure prou per veure reconeguda la meua feina i per saber que, tot i les dificultats, jo també havia obert camí. I que al meu país les dones (només les blanques, però) per fi podien votar.
Vaig morir a prop de París el 1926. Alguns em van definir com la pintora de les mares, però jo prefereixo pensar que vaig ser la pintora de les dones modernes. Encara que el món ens posés obstacles, vaig demostrar que les dones podíem ser protagonistes de la història de l’art i no només figurants. Quan veieu les meues obres, no busqueu només una escena tendra: busqueu-hi una declaració de força i de llibertat.
Un dels quadres que penso que millor m’identifica és Nena en una butaca blava (Little Girl in a Blue Armchair, 1878). La petita deixa que la cadira l’abraci. No està en una postura forçada de retrat oficial: és un instant robat a la vida real. Els colors blaus que ho inunden tot transmeten calma i, alhora, un cert misteri. La nena no és una princesa idealitzada: és una criatura amb caràcter, que mira el món sense concessions. M’agrada pensar que, en certa manera, jo sempre seré aquesta nena rebel.
