Sabies que l’autora María Zambrano va ser la primera dona a rebre els Premis Príncep d’Astúries i Cervantes? Has sentit mai a parlar de la revista Mujeres Libres, que s’edità a Barcelona entre 1936 i 1938?
Molt temps ignorada en vida, Alice Neel (1900-1984) s’imposa avui com una figura major de la pintura americana, coneguda i aplaudida per l’agudesa dels seus retrats de la societat novaiorquesa.
Soc Artemisia Gentileschi, la primera dona que va entrar a l’Acadèmia de les Belles Arts de Florència sota el patrocini dels Mèdici, la filla d’Orazio Gentileschi. Vosaltres dieu que soc la primera pintora feminista. Em vau desenterrar a finals del segle XX per reivindicar-me.
La Grande odalisque de Jean-Auguste-Dominique Ingres (1780-1867) és un encàrrec de la reina de Nàpols, alhora germana petita de Napoleó Bonaparte, Caroline Murat (1782-1839). Segons l’IEC, el nom Odalisca fa referència a una esclava o concubina de l’harem; cal destacar, doncs, l’ús dels conceptes esclava o concubina com a opcions no excloents o, fins i tot, com a sinònims.
Festival of the Phoenix Sun és l’obra que dona títol a la segona exposició que l’artista Rithika Merchant presenta a la Galerie LJ, a París. El seu treball explora mites èpics més enllà de les geografies, alhora que desenvolupa el seu propi vocabulari visual: criatures i símbols recurrents, que ofereix un sincretisme amb les històries tradicionals egípcies, romanes, asteques, també europees…
Suzanne Valadon (1965-1938) proclama el manifest de la dona lliure, el 1923, a través del retrat d’una dona ajaguda, amb una cigarreta a la boca, una brusa de tirants i un pantaló de pijama ratllat. L’odalisca de La chambre bleue, a través de l’esquema clàssic compositiu del nu voluptuós trenca amb l’erotisme de la Venus de Urbino de Tiziano (1534) o de l’Olympia de Manet (1863).
(In)visibles és una secció que explora els límits, traspassant els marges històrics imposats fins ara: la dona coma figura objecte. Què succeeix quan la figura esdevé subjecte? De mirada contemporània, aquesta secció pretén endinsar-se en les grans obres de la història de l’art per (re)significar-les, subjectivitzar-les; així mateix trencar amb les marques, estigmes d’ahir.
L’autor es presenta a través d’un format que no es reconeix ni estàtic ni en moviment. Sortint-se de l’ordinarietat i del que ens pot semblar còmode i senzill, exposa un flux narratiu connex que no pot descriure’s ni com a cinematogràfic ni tampoc fotogràfic.
Penso en l’storytelling: un àngel que perd les ales per poder fer realitat el seu desig de posseir una dona.
