La dona de l’habitació blava

Suzanne Valadon (1965-1938) proclama el manifest de la dona lliure, el 1923, a través del retrat d’una dona ajaguda, amb una cigarreta a la boca, una brusa de tirants i un pantaló de pijama ratllat. L’odalisca de La chambre bleue, a través de l’esquema clàssic compositiu del nu voluptuós, emmarcat per cortines que combinen amb el cobrellit amb predomini de blau, trenca amb l’erotisme de la Venus de Urbino de Tiziano (1534), de l’Olympia de Manet (1863) o de les contemporànies Odalisques de Matisse (1921-1928). Envoltada d’un contorn negre tenyit de blau fosc, la model, no canònica, no ofereix el seu cos ni està vestida a l’estil oriental, malgrat que l’estampat dels teixits el suggereixen. L’obra representa una dona moderna, reposada, ociosa, i sembla que lliure i emancipada; una dona propera a la maduresa, de cos voluminós, allunyada de tots els convencionalismes, que mostra uns braços i uns peus despullats, que ens aboquen a pensar que porten temps traginant per la vida.

La model representada no evoca ni l’erotisme ni l’expectativa sexual, ni ho pretén. Més aviat, amb la seva posició corporal, els llibres als peus del llit desfet −símbol d’una inquietud intel·lectual en constant creixement−, la cigarreta ostensiblement sostinguda a la boca i la comoditat dels pantalons folgats que desconjunten amb la brusa, afirma un desig de modernitat reivindicada que busca equiparar-se a la dels homes.

A través del retrat d’una dona ajaguda, amb una cigarreta a la boca, una brusa de tirants i un pantaló de pijama ratllat, Suzanne Valadon proclama el manifest de la dona lliure

La Venus moderna de Suzanne Valadon ofereix el seu perfil a l’observador, amb la mirada fixa vers un horitzó que només ella percep, mentre es deixa endur pels seus pensaments. No mira l’espectador, i encara menys li dona la benvinguda, perquè la seva existència no és per a ell, sinó pròpia. La model no posa ni per ser mirada ni per ser observada però si en qualsevol cas algú considera la seva presència, tampoc no s’incomoda perquè tant li fa, plaure no és la seva raó de ser. Només es mostra present per a ella mateixa, amb tota la seva força i plenitud.

La Venus moderna ofereix el seu perfil amb la mirada fixa on no mira l’espectador, i encara menys li dona la benvinguda, perquè la seva existència no és per a ell, sinó pròpia

Aquesta és la imatge trencadora de la dona que Suzanne Valadon ja reivindica als anys vint del segle passat. Hi ha, però, un detall no menor que no encaixa en la figura representada: la model és la minyona de la casa de l’artista.

Malgrat el missatge de modernitat femenina que, a través de la llibertat i l’emancipació, es presenta avançat a la seva època, la veritat és que només les dones d’una certa posició social i econòmica podien mirar d’acostar-se a aquesta condició. Així, doncs, aquest posat lliure i emancipat d’aquesta dona que sembla no tenir ni complexos ni preocupacions només es va presentar i representar per a l’ocasió, com un joc únic entre l’artista i la seva empleada. Aquesta relació de clara dependència duu la realitat d’aquesta ficció a allunyar-se de les lectures de modernitat anticipada que des de la nostra perspectiva sovint s’ha atorgat a aquesta pintura. L’apoderament que representa aquesta dona pintada, possiblement per a la mateixa, la pròpia i real, només va suposar un préstec.

L’obra representa una dona moderna, reposada, ociosa, propera a la maduresa i allunyada de tots els convencionalismes

L’artista impressionista, anomenada Marie-Clémentine de naixement i coneguda com a Maria en el seu rol de model, esdevé pintora de manera autodidacta, observant mentre posa per a diversos artistes reconeguts que van pintar quadres que bé van poder inspirar el que aquí ens ocupa, com ara Pierre-August Renoir (La Natte, 1887) o Henri de Toulouse-Lautrec (La Grosse Marie, 1884; La Buveuse, 1888). Sempre envoltada d’homes artistes, encara avui, més que per la seva obra, Suzanne Valadon és coneguda per ser la mare, juntament amb el pintor i periodista català Miquel Utrillo i Morlius (1862-1934), del també pintor Maurice Uttrillo (1883-1955).

Valadon va vendre poca de la seva obra en vida, ja que els col·leccionistes del seu temps no valoraven les qualitats artístiques d’una dona i, per tant, no van gosar apostar per la seva projecció professional. Suzanne, o Marie-Clémentine, es va fer sobretot famosa per les seves escapades, les seves relacions amoroses −destaca la que va mantenir amb André Utter per tumultuosa, 21 anys més jove que ella− i els problemes d’alcoholisme del seu fill. Malgrat, doncs, els seus intents, potser ni la llibertat ni l’emancipació reals arriben a ser objectius de debò assolits en la seva persona. Però sí que aconsegueix, el 1894, ser una de les primeres dones admesa a la Société Nationnale des Beaux-Arts.

L’obra, comparada amb la dels artistes homes de la seva època, és profundament innovadora i reeixida

L’obra de Suzanne Valadon, indistintament comparada amb la dels artistes homes de la seva època, sí que és, però, sense cap mena de dubte, profundament innovadora i reeixida, com a mínim al mateix nivell que els seus contemporanis. Resumeix l’audàcia pictòrica de Manet i Lautrec, amb una paleta ornamental i acolorida que enllaça els últims impressionistes, el japonisme i l’Escola de París del segle XX, amb l’aparició de Picasso, Chagall o Modigliani. Considerada excel·lent colorista, a La chambre bleue Valadon situa els colors en zones planes molt denses i vives; el blau emmarca un rosa contrapesat per uns tocs de verd discret i ressalta la taca vermella que reserva, ni més ni menys, que al més gran dels llibres que apareixen a la pintura.

Les seves obres han pres temps a ser valorades des de la seva objectiva qualitat abans de formar part actualment de les col·leccions de grans museus del món, com el Centre Georges Pompidou de París, The Metropolitan Museum of Art de Nova York o el Sompo Museum of Art de Shinjuku.

Del 19 d’abril a l’1 de setembre de 2024 el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), en col·laboració amb el Centre Pompidou-Metz i el Musée d’arts de Nantes, ha organitzat una mostra antològica d’aquesta artista de la història de l’art. Si voleu endinsar-vos en un recorregut expositiu a través de la seva obra i vida, no deixeu de visitar el museu.

MOSTRA D’ALGUNES DE LES OBRES QUE TROBAREU ACTUALMENT AL MNAC

Del 19 d’abril a l’1 de setembre de 2024