Continguts

Secció
CB Secció
Categoria
CB Categoria
Revista
CB Número de revista
La historiadora de l’art Katy Hessel, a la introducció del seu manual ‘Historia del arte sin hombres’, es pregunta: “Soc capaç d’anomenar vint dones artistes de memòria? Deu d’abans del 1950? Alguna d’anterior a 1850?” La resposta és no.
La nostra memòria col·lectiva és subterfugi de les lluites del passat, però també és precursora d’un modus operandi que avui ens confronta. Mai ningú no hauria d’haver dictat sentència, mai ningú no s’hauria d’haver sotmès: “els homes són forts”, “les dones són dèbils”…
Les arquitectures imaginàries han estat un motiu recurrent de representació a través de la història de l’art. El desenvolupament d’aquestes arquitectures s’ha vist motivat majoritàriament des de dos vessants: la il·lustració d’un passat fantàstic i la concepció d’un futur imaginat. 
Soc Artemisia Gentileschi, la primera dona que va entrar a l’Acadèmia de les Belles Arts de Florència sota el patrocini dels Mèdici, la filla d’Orazio Gentileschi. Vosaltres dieu que soc la primera pintora feminista. Em vau desenterrar a finals del segle XX per reivindicar-me.
La Grande odalisque de Jean-Auguste-Dominique Ingres (1780-1867) és un encàrrec de la reina de Nàpols, alhora germana petita de Napoleó Bonaparte, Caroline Murat (1782-1839). Segons l’IEC, el nom Odalisca fa referència a una esclava o concubina de l’harem; cal destacar, doncs, l’ús dels conceptes esclava o concubina com a opcions no excloents o, fins i tot, com a sinònims.
N’hi ha prou amb endinsar-se en algunes exposicions d’art contemporani per a copsar com han anat canviant els valors que duen a realçar unes peces en detriment d’unes altres. S’ha advertit, de forma considerable, que la dissolució del Classicisme va menar cap a les avantguardes del segle XX.
Festival of the Phoenix Sun és l’obra que dona títol a la segona exposició que l’artista Rithika Merchant presenta a la Galerie LJ, a París. El seu treball explora mites èpics més enllà de les geografies, alhora que desenvolupa el seu propi vocabulari visual: criatures i símbols recurrents, que ofereix un sincretisme amb les històries tradicionals egípcies, romanes, asteques, també europees…
Suzanne Valadon (1965-1938) proclama el manifest de la dona lliure, el 1923, a través del retrat d’una dona ajaguda, amb una cigarreta a la boca, una brusa de tirants i un pantaló de pijama ratllat. L’odalisca de La chambre bleue, a través de l’esquema clàssic compositiu del nu voluptuós trenca amb l’erotisme de la Venus de Urbino de Tiziano (1534) o de l’Olympia de Manet (1863).