Les arquitectures imaginàries han estat un motiu recurrent de representació a través de la història de l’art. El desenvolupament d’aquestes arquitectures s’ha vist motivat majoritàriament des de dos vessants: la il·lustració d’un passat fantàstic i la concepció d’un futur imaginat.
Soc Artemisia Gentileschi, la primera dona que va entrar a l’Acadèmia de les Belles Arts de Florència sota el patrocini dels Mèdici, la filla d’Orazio Gentileschi. Vosaltres dieu que soc la primera pintora feminista. Em vau desenterrar a finals del segle XX per reivindicar-me.
La Grande odalisque de Jean-Auguste-Dominique Ingres (1780-1867) és un encàrrec de la reina de Nàpols, alhora germana petita de Napoleó Bonaparte, Caroline Murat (1782-1839). Segons l’IEC, el nom Odalisca fa referència a una esclava o concubina de l’harem; cal destacar, doncs, l’ús dels conceptes esclava o concubina com a opcions no excloents o, fins i tot, com a sinònims.
N’hi ha prou amb endinsar-se en algunes exposicions d’art contemporani per a copsar com han anat canviant els valors que duen a realçar unes peces en detriment d’unes altres. S’ha advertit, de forma considerable, que la dissolució del Classicisme va menar cap a les avantguardes del segle XX.
Festival of the Phoenix Sun és l’obra que dona títol a la segona exposició que l’artista Rithika Merchant presenta a la Galerie LJ, a París. El seu treball explora mites èpics més enllà de les geografies, alhora que desenvolupa el seu propi vocabulari visual: criatures i símbols recurrents, que ofereix un sincretisme amb les històries tradicionals egípcies, romanes, asteques, també europees…
Suzanne Valadon (1965-1938) proclama el manifest de la dona lliure, el 1923, a través del retrat d’una dona ajaguda, amb una cigarreta a la boca, una brusa de tirants i un pantaló de pijama ratllat. L’odalisca de La chambre bleue, a través de l’esquema clàssic compositiu del nu voluptuós trenca amb l’erotisme de la Venus de Urbino de Tiziano (1534) o de l’Olympia de Manet (1863).
