Continguts

Suzanne Valadon proclama el manifest de la dona lliure, el 1923, a través del retrat d’una dona ajaguda, amb una cigarreta a la boca, una brusa de tirants i un pantaló de pijama ratllat. Del 19 d’abril a l’1 de setembre de 2024, aquesta i d’altres obres podran visitar-se al MNAC.

El temps transcorregut fins ara ha organitzat les societats en unitats estereotipades, amb la qual cosa la brúixola cognitiva de les persones s’ha desenvolupat segons aquestes. Però qui som realment?

Durant els últims vint anys, el Teatre Municipal de Girona ha estat la seu principal del Temporada Alta, Festival de Tardor de Catalunya. Fins ara, amb una cartellera que, juntament amb el programa propi, conservador i comercial del teatre, havien perpetuat una clientela quinquagenària.

Els documentals d’Alba Sotorra i Clua commouen i sacsegen. Parlen de llibertat, igualtat i identitat a partir d’una feina feta amb el cap, però també amb l’estómac i, sobretot, amb el cor des d’una posició que, per honestedat, defuig la pretesa objectivitat.

La Grande odalisque de Jean-Auguste-Dominique Ingres (1780-1867) és un encàrrec de la reina de Nàpols, alhora germana petita de Napoleó Bonaparte, Caroline Murat (1782-1839). Segons l’IEC, el nom Odalisca fa referència a una esclava o concubina de l’harem; cal destacar, doncs, l’ús dels conceptes esclava o concubina com a opcions no excloents o, fins i tot, com a sinònims.

La figura històrica de l’emperador romà Heliogàbal fou per a Antonin Artaud en els anys que precediren la Segona Guerra Mundial un pretext idoni per pensar la renovació espiritual que demanava Europa. 1.800 enllà de la mort de l’emperador, cerquem els punts de llum que ens ofereix la reivindicativa i fascinant interpretació que Artaud feu d’Heliogàbal.

Sovint, quan es parla d’art contemporani a Tarragona es vol fugir tant del passat romà pel qual hom situa la ciutat al mapa, així com de la cultura popular que situa les festivitats de la ciutat al calendari de les festes majors més importants del país. No obstant això, l’herència d’aquest passat i d’aquesta cultura resulta inevitable.

Nascut a Bòsnia i Hercegovina l’any 1983, Božo Vrećo és un artista multidisciplinari conegut sobretot per la seva faceta com a cantant de Sevdah. Caracteritzat per melodies intenses i emocionals, aquest gènere musical tradicional bosnià és un clam a la llibertat de les dones, però també a la llibertat mateixa.

Per tal d’interpel·lar mirades i tractar temes tan diversos com l’alliberament de la dona, la diversitat de gènere o les persones que senten i viuen més enllà de la norma, l’artista visual Rebeka Elizegi utilitza el collage com a mitjà de comunicació en l’art.