DE L’ANARQUIA CONSIDERADA COM UNA DE LES BELLES ARTS

Heliogàbal és l’home i la dona. […] l’home que es torna dona i no deixa mai de ser home. […] Però allò que apareix, molt més que l’Androgin […] és la idea de l’ANARQUIA. Heliogàbal és un anarquista nat, i que no porta bé la corona, i tots els seus actes de rei són actes d’anarquista nat, enemic públic de l’ordre […]; però l’anarquia primer la practica en ell i contra ell […]. Antonin Artaud (1)
Barcelona, 2001

La figura històrica de l’emperador romà Heliogàbal fou per a Antonin Artaud en els anys que precediren la Segona Guerra Mundial un pretext idoni per pensar la renovació espiritual que demanava Europa. Quan s’acaben de complir 1.800 anys de l’assassinat de l’adolescent-emperador, cerquem els punts de llum que ens ofereix la reivindicativa i fascinant interpretació que Artaud feu d’Heliogàbal. La figura històrica de l’emperador romà Heliogàbal fou per a Antonin Artaud en els anys que precediren la Segona Guerra Mundial un pretext idoni per pensar la renovació espiritual que demanava Europa. Quan s’acaben de complir 1.800 anys de l’assassinat de l’adolescent-emperador, cerquem els punts de llum que ens ofereix la reivindicativa i fascinant interpretació que Artaud feu d’Heliogàbal.

Les roses de Heliogábal del pintor Lawrence Alma-Tadema

La figura històrica de l’emperador romà Heliogàbal fou per a Antonin Artaud en els anys que precediren la Segona Guerra Mundial un pretext idoni per pensar la renovació espiritual que demanava Europa

El bressol (oblidat, esborrat) de la vida no és altre que el de la crueltat, una crueltat ritual que Antonin Artaud dugué al teatre en forma de destrucció. Artaud, apadrinat durant un temps pel surrealisme, es foravià dels camins usuals de les renovacions avantguardistes radicalitzant-les, vehiculant, a través de la dramatúrgia, l’energia primigènia, brutal i salvatge que duem dins. Metafísic del teatre, la seva obra convoca allò més instintiu i primari, allò que la civilització ha anat colgant sota capes de convencions. D’aquest viatge a la cara fosca de l’existència, a la deu original d’irracionalitat, revolta i caos, Artaud en pouà una proposta anticultural — el teatre de la crueltat— que pretenia l’alliberació del llenguatge: no sols la paraula havia de ser poètica, ans també havia de comprendre els crits, els gestos, els sorolls i els actes fins que la combinació produís una carnisseria general en escena. Es tractava de destruir el llenguatge per arribar a l’home que s’hi amagava darrere, a l’home sencer, Dionís sense brida.

En aquest procés de fer enfollir la literatura per tal de reunificar l’home, se li feu topadissa, a Artaud, la figura d’Heliogàbal, emperador romà del segle III, que accedí al tron als 14 anys i regnà (218-222) fins als 18. Val a dir que Heliogàbal era un leitmotiv prou emprat: el seu magnetisme havia concitat l’interès de tot un seguit d’artistes finiseculars que veien en la seva excentricitat un paradigma de la vida feta obra d’art i el creien el primer decadentista. I precisament per això, perquè Heliogàbal havia esdevingut aquesta mena de referent evident pels dandis de l’època, cal pensar en la singularitat del gest d’Artaud en prendre la figura de l’emperador adolescent —esdevingut icona queer per la seva experimentació amb el gènere, figura del sacerdot oriental estranger i inadaptat que ofenia l’aristocràcia romana— com a protagonista de la idea de la regeneració espiritual europea. És clar que el concepte d’home nou d’Artaud era ben peculiar però, en qualsevol cas, que en fes d’Heliogàbal el seu portador fou un acte tan temerari que, gairebé un segle més tard, encara conserva el seu encís (poètic).

D’aquest viatge a la cara fosca de l’existència, a la deu original d’irracionalitat, revolta i caotització, Artaud en pouà una proposta anticultural —el teatre de la crueltat—

A Heliogàbal o l’Anarquista coronat —assaig filosòfic-místic on la suposada crònica històrica esdevé una autoficció sui generis—, Artaud parla d’Heliogàbal com a aliatge de diverses substàncies: esperma (el seu nom en llatí era Varius, és a dir, no se sabia ben bé qui era el seu pare), sang (sacrificis rituals i capricis de tirà) i excrements (acabà degollat per la guàrdia pretoriana a les latrines). Aquests tres elements, altament artaudians en tant que expressen la crueltat de què havia d’embeure’s tota la seva literatura, vertebren la singular biografia que Artaud escrigué sobre Heliogàbal, un relat sense gaires miraments de veritat, car deforma a conveniència de l’autor els fets (ja alterats per se en la mesura que d’Heliogàbal només ens en queden vituperis i blasmes i, per tant, cal, de bell antuvi, qüestionar la veracitat dels esdeveniments que s’hi refereixen).

A Heliogàbal o l’Anarquista, Artaud parla d’Heliogàbal com a aliatge de diverses substàncies: esperma, sang i excrements. Aquests tres elements vertebren la singular biografia que Artaud escrigué sobre Heliogàbal

Potser caldria parlar d’hagiografia o d’evangeli, àdhuc, vist el fervor amb què Artaud escriu sobre l’emperador… Heliogàbal, adalil de la unió total, gènesi de l’U en un sol cos i, per tant, anarquista per naixement… Heliogàbal, ni home ni dona, sinó la reunió de la masculinitat i la feminitat sota una indeterminació de caire diví… Heliogàbal, ni occidental ni oriental, sinó la reunió d’Hèlios (el Sol) i Elagàbal (divinitat de la qual fou sacerdot a la seva ciutat d’Èmessa, l’actual Homs, a Síria)… Heliogàbal, sincretisme redemptor de totes les dualitats en les quals el món s’ha fracturat i que eixamplen l’esquerda amb el seu estira-i-arronsa. I Artaud que, com a místic que pretén retrobar la unitat, la base de tots els mites i tots els noms, l’argamassa que suporta l’arquitectura de la civilització, no dubta a fer d’Heliogàbal un monoteista en el sentit més pur, monoteisme que Artaud anomena anarquia:

Tenir el sentit de la unitat profunda de les coses és tenir el sentit de l’anarquia –i de l’esforç que s’ha de fer per reduir les coses reconduint-les a la unitat. Qui té el sentit de la unitat té el sentit de la multiplicitat de les coses, d’aquesta pols d’aspectes pels quals s’ha de passar per reduir-les i destruir-les.

Il·lustració: @ampastrecollage

Artaud que, com a místic que pretén retrobar la unitat, la base de tots els mites i tots els noms, l’argamassa que suporta l’arquitectura de la civilització, no dubta a fer d’Heliogàbal un monoteista en el sentit més pur, monoteisme que Artaud anomena ‘anarquia’

I Heliogàbal, en tant que rei, es troba en el millor lloc possible per reduir la multiplicitat humana i reconduir-la per la sang, la crueltat i la guerra fins al sentiment de la unitat(1).

Heliogàbal: síntesi dels oposats, estat extrem de la dialèctica, capacitat de reconciliació de les antinòmies començant per la del seu cos d’efeb i acabant per la corona de l’imperi. Heliogàbal: anarquista, car esdevé l’home més poderós de l’orbe i es dedica a confondre, embrollar i desconcertar. Anarquista, puix que el seu és un poder que es desposseeix d’autoritat, que es deslegitima a si mateix. La “prodigiosa emancipació a través de la destrucció anàrquica generadora”, en paraules d’Artaud, és aquella que menarà l’home a la renovació catàrtica. La presència contundent (gairebé bufetejant) del cos amb el seu volum, la seva impossibilitat d’abstracció, la pulsió irreprimible de la irracionalitat, l’antull desenfrenat del tirà, la sexualitat extralimitada i pertorbadora que esborra tabús, la màgia esotèrica d’arrel oriental… Tot això és ben present en Heliogàbal (o en la seva llegenda negra) i serveix a Artaud com a punt de partida per a reivindicar el seu somni d’una nova faç de l’home, d’un home reunificat i harmonitzat gràcies al dolor i la crueltat. Anarquia i destrucció, doncs, per a infantar un nou imperi: el de l’Absolut. Només per la pell pot tornar-nos a entrar la metafísica de l’esperit, assegurava Artaud, i en Heliogàbal la veia vibrar com en cap altra figura històrica. S’ha de guanyar quelcom en aquesta Europa estripada, autocomplaent, eixorca i trista… I el preu que pagarem per l’adveniment d’aquesta nova vida és la sang, clama Artaud.

Serà en aquella Europa del malestar que Artaud alliberarà Heliogàbal de les connotacions negatives decadentistes i l’heroitzarà. Prendrà al seu càrrec la crisi moral d’aquella Europa derrotada i òrfena tot establint el dissortat emperador com un far de llum purificadora, per bé que aquesta catarsi sigui justament la de la perversió i l’excés. Al capdavall, l’anarquia que Artaud reinvindica és una creació incessant i necessària, una intensitat i una energia desinteressades i totalment afamades de vida: un rigor còsmic de matèria i essència ensems. La seva crueltat és determinació; la seva anarquia, col·lisió. Heliogàbal, per a Artaud, no fa més que prendre la decisió d’esdevenir l’únic Déu i submergir-se en el paroxisme de la divinitat encarnada. La vida –conscient de la seva pròpia precarietat després de la Gran Guerra, intuint la proximitat del nou horror– exigeix severitat i puresa moral… Però, sobretot, l’agosarament de fer allò que calgui per a sobreviure.

L’anarquia que Artaud reinvindica és una creació incessant i necessària, una intensitat i una energia desinteressades i totalment afamades de vida: un rigor còsmic de matèria i essència ensems

Si és cert que aquesta visió més poètica que no pas política l’afeixugava l’encarcarament místic de qui no entenia què significaven aquelles idees posades en pràctica, si l’entronització de la figura d’Heliogàbal com l’anarquista exemplar conduí Artaud a la funesta conclusió que Hitler era la renovació moral que necessitava aquella Europa pútrida, i si no és menys cert que totes aquestes elucubracions del pare del teatre modern desprenen l’efluvi de la sempre inestable salut mental d’Artaud; si, tot amb tot, Heliogàbal o l’Anarquista coronat és només una novel·la, una crònica o un pamflet… Si tot això és veritat, també una altra cosa l’és: que a pocs llibres els corre la sang amb tanta empenta com galopa en aquest.

(1) ARTAUD, Antonin (2018). Heliogàbal o l’Anarquista coronat. Traducció: Xavier Valls Guinovart. Barcelona: Edicions Poncianes (Col·lecció: Besties Butxaca, núm. 2), 139 p. (86-87). ISBN: 978-84-7226-798-5.87. Edició original: ARTAUD, Antonin (1934). Héliogabale ou l’anarchiste couronné. París: Denoël & Steele.
2 ARTAUD, Antonin (2018): 42.

Subscriu-te a la revista!

Accedeix a tot el contingut exclussiu i reb el nostre butlletí puntualment amb totes les novetats abans que ningú.
Per tal d'obtenir més informació sobre les diferents modalitats de subscripció que t'oferim, fes clic al següent botó:

Artistes relacionats

M'interessa patrocinar aquesta secció