Soc Ende, pintrix, humil serventa de Déu i testimoni d’un temps convuls en què l’art i la fe es confonen per oferir llum a qui busca la veritat. Vaig néixer al Regne de Lleó, en un món creuat de fronteres, de silencis i revelacions. Va ser el Senyor qui em va cridar a pintar el seu misteri, a il·luminar amb colors i traços les paraules sagrades que anuncien la fi del món. El meu nom va quedar escrit per sempre al final del Beatus de Girona, juntament amb el del germà Emeterius. Però la mà que va guiar el pinzell, la mà que va tremolar davant la visió de l’Apocalipsi, era meva. Soc artista. Soc dona. Soc pintrix et Dei adiutrix.
Va ser el Senyor qui em va cridar a pintar el seu misteri, a il·luminar amb colors i traços les paraules sagrades que anuncien la fi del món
La meva obra més estimada és el Beatus que avui custodia la catedral de Girona. Un llibre gran, temible i bell, que conté les visions del monjo Beatus de Liébana sobre l’Apocalipsi. El vam començar a il·luminar l’any 970 i el vam acabar cinc anys després. Cinc anys de silenci i oració, de pigments triturats amb paciència i fulls de pergamí que exhalaven l’olor d’eternitat. Cinc anys d’esforç col·lectiu, en què el meu pinzell es va unir a la cal·ligrafia dels germans i al murmuri dels salms.
Recordo especialment una imatge que encara avui em commou: la bèstia de set caps que puja del mar, al costat del gran drac vermell. L’Apocalipsi ens diu que aquestes criatures són símbol del poder opressor, dels imperis terrenals, i també de Satanàs. A la part inferior vaig pintar figures humanes dividides en dos grups: qui reverencia la bèstia i qui, en la seva fe ferma, resisteix. Les meves figures no tenen volum, no volen semblar reals. Són símbols. Plenes d’expressivitat, de frontalitat i color. No busco la perspectiva dels homes, sinó la visió de Déu.
També vaig pintar la gran prostituta de Babilònia, asseguda sobre la bèstia escarlata, amb una copa d’or a la mà, embriagada de la sang dels màrtirs. Jo no hi veia la gran prostituta de Babilònia. Jo hi veia una dona poderosa, una que cavalca sense tremolor. No la vaig pintar vestida de porpra per vici, sinó per força. I al seu costat, vaig fer créixer un arbre. No era el de la caiguda, sinó el de la vida. Però aquesta dona no és només una figura, sinó una ciutat, un poder corrupte que governa sobre els reis de la terra. El llibre diu que les seves aigües són pobles i llengües. I que el seu final és la perdició.
El meu estil és fruit del món que m’envolta. Vivim en terres frontereres, on els regnes cristians i el poder dels musulmans es miren amb desconfiança i, a vegades, amb respecte. Això es reflecteix en l’art. El meu traç beu de fonts diverses: la geometria i els colors vius de l’art islàmic, els motius vegetals que recorden els jardins de Còrdova, la precisió dels marfils, l’espiritualitat dels manuscrits visigòtics. No copio, interpreto. I al costat dels meus germans monjos, en aquest scriptorium de Tábara, transformo la paraula en visió.
Es diu que el monestir on vaig treballar no era femení. Però jo hi era. Potser vaig venir d’un altre cenobi del nord, com el de Santa María de Piasca. Potser vaig ser cridada per la meva destresa. Potser era vídua, noble, sense fills, i vaig oferir no sols les meves mans, sinó també els meus béns per finançar aquesta obra. Tot això són conjectures. L’única certesa és la meva signatura: Ende pintrix et Dei adiutrix.
No copio, interpreto. I al costat dels meus germans monjos, en aquest ‘scriptorium‘ de Tábara, transformo la paraula en visió
La Crucifixió, una altra de les meves miniatures, ja anticipa formes que després es faran comunes en l’art romànic. Hi ha dramatització, colors intensos, personatges identificats amb inscripcions, i fins un sepulcre pintat amb una llibertat que sorprèn els homes del futur. També vaig representar Crist en Majestat, el cel i el baptisme. Cada pàgina era una oració. Cada color, una meditació.
El Beatus de Girona és molt més que un llibre. És una guia per als temps difícils. Una resposta espiritual a la por del final. Per això es copiava una vegada i una altra pels monestirs del regne. Perquè cada línia ens recorda que el mal serà vençut, que l’Anyell és Rei de reis, i que els fidels venceran amb Ell.
Jo, Ende, vaig ser la primera dona a signar una obra d’aquesta envergadura. No ho vaig fer per orgull, sinó per deixar constància. Perquè les meves germanes del futur sàpiguen que una dona també pot crear bellesa i veritat. Que pot llegir, pintar, pensar, estudiar llatí i grec, orar i debatre.
He estat oblidada durant segles. Tant és. Jo no vaig buscar la fama. Vaig buscar Déu en la llum dels colors. I en l’art el vaig trobar.
