Mario Molins

Mario Molins és un escultor de Binèfar, nascut el 1983, amb una forta vinculació al territori. Amb estudis de doctorat i llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona, la seva inquietud per les formes el traslladen a investigar materials tan diversos com el bronze, la fusta o la pedra utilitzant productes no químics com la llimona o el fem per aconseguir determinats acabats com les pàtines en bronze.

Ha practicat l’escultura en pedra, amb la qual diverses vegades ha conformat escultures públiques de gran càrrega estètica i simbòlica. Amb el bronze ha investigat sobre tècniques i pàtines naturals, aplicades a aquest metall.

Al llarg del seu recorregut artístic, ha realitzat nombroses exposicions arreu de l’Estat espanyol i a l’estranger i ha rebut diferents premis i mencions com el concurs d’escultura organitzat per l’empresa Fundició Dúctil Benito o el primer premi del concurs Silvestre d’Edeta de València.

Amb Homo Natura, una de les seves últimes peces, l’artista furga en l’essència dels arbres per arribar a mostrar la relació entre l’ésser humà i el seu entorn.

Quan treballa la fusta, ho fa amb un gran respecte per la natura. L’artista deixa que el material comuniqui i aconsegueix que s’estableixi un diàleg entre l’art i la natura. Molins escorcolla dins dels troncs, busca el paisatge a què va pertànyer l’arbre, el deixa parlar, per descobrir-nos tot un món, per mostrar-nos la natura. Com a exemple podrem veure a prop de Binèfar, a Albelda, en un camp d’oliveres, una talla in situ d’una olivera, resultant una escultura inamovible. Amb el temps l’olivera va tornar a brollar per la base i va donar fruits, va ser natura, arbre i escultura. Es va produir una catarsi.

D’altra banda, Mario Molins va dur a terme la talla directa d’una escultura, d’uns vuit metres d’alçada, en un xiprer portuguès que es va assecar al roserar del Parc José Antonio Labordeta. Es va anomenar “Catharsis”. Allí va parlar la natura i l’artista. Però hi va haver més diàlegs. Molins ha pres un brot de bronze daurat, que és una fosa directa d’una branca del mateix xiprer, metàfora de la vida, de la germinació, de la llavor.

Podo les branques dels arbres perquè reneixin més forts i en forma d’escultura: (re)tornan

Creixement ocult és una obra que succeeix observant arbres caiguts o secs, una mirada sensible i espiritual a l’ànima dels arbres que mostra com de la matèria morta en pot nàixer la voluntat d’alliberar-se.
La peça en si són llesques de fusta tallades amb motoserra amb subtilesa de cirurgià i posades a sobre d’un mirall, el qual fa que se’n reflecteixi l’essència traspassant el terra. Tal com feien els druides, agafo arbres morts perquè, traient-los el cos inert, puguin alçar-se.