Va viure fa prop de mil anys, però Hildegarda de Bingen encara és moderna. Va trencar esquemes, va dirigir un scriptorium femení. Va mirar Déu als ulls i ens el va explicar amb tot detall, perquè no es perdés ni un bri de llum.
Em dic Hildegarda, i vaig néixer en un món que no esperava que les dones parléssim, i encara menys que pintéssim l’ordre secret de l’univers. Però des de la infantesa una llum —la llum viva que no té forma— m’esquinçava el vel d’allò que misteriosament s’anomena la realitat. No era un privilegi o un do: era una crida. I jo, petita, sovint malalta, tancada en un monestir, vaig entendre que tenia una missió. No era una santa, no era una visionària en el sentit que els homes han encunyat, era una simple traductora d’allò invisible. Una artista, en dieu ara. Pobra de mi! Quan aquella llum m’envoltava, veia la creació expandint-se com una respiració, els cors dels àngels girant en espiral, la Trinitat naixent d’un centre incandescent, i l’ànima humana caminant, tímida i obstinada, cap a la claror. Ara feu escarafalls perquè us admira que no fossin imatges que provinguessin de cap llibre, ni seguissin cap tradició. Però tot era més fàcil. Em sortien de dins. I jo sabia que si no les treia del meu interior es perdrien com el fum, com llàgrimes en la pluja. Per això vaig escriure el Scivias: perquè algú havia de donar cos al que se m’oferia. Però no ho vaig fer sola. Les monges escoltaven les meues paraules i les feien pigment. Els meus ulls ho veien; les seues mans ho creaven. Va ser una obra col·lectiva, femenina. No és falsa modèstia, després de nou segles ja no em vindria d’aquí.
Vaig néixer en un món que no esperava que les dones parléssim, i encara menys que pintéssim l’ordre secret de l’univers
Les 26 visions del llibre són el meu mapa interior. A la primera part vaig descriure la relació entre Déu i la creació: no com un acte distant, sinó com un impuls que encara vibra en tots els éssers. Déu és llum i la creació és llum condensada. L’art és només la imperfecta forma humana d’acostar-se a aquesta llum. A la segona, vaig veure Crist i l’Església com un teixit viu, en constant transformació. A la tercera, vaig mirar de fit a fit el final dels temps. I no, no hi vaig veure l’apocalipsi. No hi ha terror en la mort. Ni violència. És la renovació, el retorn al centre on la llum comença. Suposo que vam trencar patrons. Que el nostre llenguatge visual era prop, simbòlic, gairebé abstracte. Que els meus mandales anticipaven el que després anomenaríeu una mirada oriental. Però jo no pretenia ser moderna, només transmetia el missatge. I procurava fer-ho amb precisió. «Veig un cercle de foc rogenc, envoltat per un cercle més gran d’una llum que no encega, i dins del primer cercle, una figura humana radiant». I les monges convertien aquestes indicacions en belles il·luminacions. Alguns no em van entendre. Que no narrés la Bíblia o no copiés antics mestres em feia sospitosa. Però és que jo només mostrava el que veia, la meua experiència directa. Reclosa en un monestir, gosava dibuixar l’univers com una esfera radiant; desafiava la tradició representant la redempció sense sang ni espases, sinó com un retorn a la llum original; i m’atrevia a dir que l’ànima i el cos són companys, no enemics. Potser sí que vaig arribar massa aviat a la Terra.
Déu és llum i la creació és llum condensada. L’art és només la imperfecta forma humana d’acostar-se a aquesta llum
Encara avui alguns voldrien reduir-me al títol de mística o santa, com si fos un contenidor segur, una imatge domèstica que no qüestiona res. Els espanta que creés una cosmologia simbòlica que no buscava repetir el que ja existia, sinó obrir un camí nou, un espai propi per a la mirada femenina en un món que no la considerava possible. Jo només vaig obrir la porta per deixar entrar la llum.
El 2012 em van nomenar doctora de l’Església i no vaig saber com havia d’entomar aquest estrany honor. Van necessitar un mil·lenni per pair-me. Vaig viure molts anys i això em va donar perspectiva per entendre el món. En tenia 81 quan em van tancar els ulls. Això, aleshores, era una xifra excepcional. Era tan vella! I potser per això ja no m’espanto per res. Doctores té l’Església. I jo en soc una. Ja no us puc descriure el que veig, però vaig deixar escrites setanta peces de música. Són les meues visions engabiades en pentagrames. No perdo l’esperança que algú n’alliberi les imatges. I en faci art. O música. Lux seria un bon títol per a l’àlbum, però això ja no és cosa meva.
