Por, dolor i llum a DOSTOIEVSKI.
Dos-cents anys del seu naixement

El món de Dostoievski és ple de boca foscant. Crim i càstig s’obre amb un capvespre, així com els seus escenaris acostumen a ser també crepusculars: cofurnes claustrofòbiques, sotateulades de lloguer on s’amunionen els pobres, xamfrans angulosos d’un Sant Petersburg on les ombres emparen els criminals, llindars que no convé traspassar… Els secrets llisquen entre els clarobscurs del dia, la gelor de l’hivern i els paroxismes dels personatges; el cel baix del malestar s’alimenta de les ombradisses ambientals i morals. A vegades, llegir Dostoievski és sentir que puja un tuf des dels confins de la terra, que de les llambordes i les voravies de la seva capital s’enlaira una putridesa espiritual que embafa les (males) accions i en desorienta les bones intencions. I la gran pregunta que es plantegen els seus protagonistes és qui són després d’haver trencat els seus propis límits. És per això que, en tornar de l’exposició de la Casa Rússia, tinc la sensació que els passavolants amb qui em creuo resten submergits en l’esforçat i inquietant procés de fer-se’m distants, incomprensibles. Que allò que els batega és la basarda… Basarda de mi, perquè els soc estranya, perquè els podria fer mal… Perquè podria ser jo Raskòlnikov i destralejar-los el cap.

Nogensmenys, considero que seria massa fàcil acontentar-se amb una interpretació tan simple de la narrativa dostoievskiana. Un gran escriptor perviu gràcies a l’equilibri de les seves contradiccions, i és justament en les subtils dualitats que esdevé més interessant aturar-s’hi. Sovint s’ha pensat Dostoievski com un autor d’una monolítica tenebrositat (Steiner traçà la genealogia del seu pathos arrelant-la en els tràgics grecs). I sí, Dostoievski resulta trasbalsador —la seva veu ens afeixuga amb una tonalitat esquinçada i un pessimisme orb—, però en la seva literatura també hi ha llum. Resseguir una obra seva és navegar per les zones fosques de l’ensorrament moral i, de bursada, topar amb un acte de pura bondat que, per la seva raresa, es converteix en un miracle.

Dostoievski resulta trasbalsador, però en la seva literatura també hi ha llum. Resseguir una obra seva és navegar per les zones fosques de l’ensorrament moral i, de bursada, topar amb un acte de pura bondat que, per la seva raresa, es converteix en un miracle

És trobar una festa en què els personatges beguts apareixen ridículs i fent bromes frívoles fins a sentir-te solaçat per llur comicitat. És comprendre el raonament gairebé solidari que impulsa Raskòlnikov a l’assassinat; és entendrir-te quan t’adones que la seva confessió l’esperona l’amor… Dostoievski és puresa i redempció, perdó d’un mateix com a primer pas per a perdonar l’altri. Les nostres febleses són dons —ens xiuxiuegen les seves novel·les. I és precisament quan el Bé és inútil, quan l’Amor fa nosa i la Compassió molesta que són encara més necessaris/es… Perquè si en els moments de feblesa ens fem forts, esdevindrem humans.

A Dostoievski, el món es replega sobre si mateix i, per tant, s’enriqueix de contraposicions: les accions i els personatges coexisteixen amb els seus contraris i hi mantenen una tensió que tiba la novel·la i, tanmateix, la posa dempeus. Són aquestes parelles dialèctiques les que treballen internament com a motor generador: a cada crim, un càstig; a cada penediment, un perdó. Exactament per aquesta raó s’entén que l’univers de Dostoievski està construït sobre la base del desenvolupament d’aquestes oposicions, sempre accionades de forma tan literàriament productiva que sembla injust ressaltar-ne només la crueltat. Hom hi troba, també, llum: més enllà d’aquells carrerons i tuguris sinistres, més enllà dels mals tràngols de determinades escenes, hom en troba d’altres que desprenen un fervor quasi messiànic, profundament encoratjador de tot allò que encara pot estar bé malgrat que tot estigui tan i tan malament. La darrera escena de Crim i càstig il·lustra mestrívolament aquests oasis de restitució moral que adesiara amb què ens obsequia el mateix Dostoievski; fràgils, però refulgents.

“A Dostoievski, el món es replega sobre si mateix i, per tant, s’enriqueix de contraposicions: les accions i els personatges coexisteixen amb els seus contraris i hi mantenen una tensió que tiba la novel·la i, tanmateix, la posa dempeus”

En efecte, les últimes pàgines de la novel·la serveixen a Raskòlnikov per descobrir que si ha confessat el seu assassinat no és res més que per amor a Sònia, un ésser pur que s’ha lligat a ell acompanyant-lo en la seva catàbasi. Aquesta epifania tan sols podia tenir lloc després de la purgació del crim:

Com s’esdevingué, ell mateix no ho sabia, però, de sobte, una força invisible el llançà als peus d’ella. Raskòlnikov plorava i li abraçava els genolls. D’antuvi ella s’esfereí i el seu rostre esdevingué lívid, s’aixecà vivament i, tota tremolosa, se’l guaità. En tingué prou amb aquesta mirada per a comprendre-ho tot. En els seus ulls resplendí una immensa benaurança; ella comprengué, ja no en tenia cap dubte, que ell l’estimava, que l’estimava amb un amor immens i que, a la fi, aquest moment havia arribat…

Els ulls, els ulls com a estoig on se serva la compassió dels altres… Aquest a la fi del fragment anterior ho expressa radicalment tot: a la fi, després del crim i després del càstig, assistim al renaixement d’un home que ha descendit als inferns i n’ha sortit, que s’ha redimit i ja pot començar a viure perquè n’ha acomplert tot el procés. Raskòlnikov tarda siscentes pàgines a fer-se digne de l’amor que li era destinat, de l’estimació que Sònia anava covant per a quan ell la pogués entendre i abraçar en tota la seva esplèndida senzillesa:

Tots dos estaven pàl·lids i desfets; però en aquests rostres malaltissos brillava ja l’aurora d’un esdevenidor renovellat, d’una renaixença completa en una nova vida. L’amor els regenerava, el cor de l’un contenia una font inestroncable de vida per al cor de l’altre.

Es tracta, doncs, d’això: d’albirar una nova vida; de mudar de pell a pesar de la por i el dolor. El veritable esquinçament dels personatges de Dostoievski no neix dels seus errors o de la seva follia sinó, precisament, d’aquest viatge cap a la llum, de la claror que fereix llurs ulls acostumats a les tenebres, de la nova alba que només poden entrellucar i estimar a les acaballes. Els cal el càstig per a ressuscitar; els cal lliurar-se a la llum (una entrega que els fa temença: “la seva benaurança gairebé li feia por”). És amb aquest esclat final de fabulosa lluminositat, que guarda quelcom de diví, de visió i de revelació místiques (sí, una altra vida és possible; és necessària) que Crim i càstig es clou sobre si mateix. L’argument queda aturat alhora que es precipita sobre els personatges una breu felicitat inabastable a un preu més baix. La història s’esvaeix; els protagonistes, renascuts, són, ara sí, persones autèntiques.

Dostoievski no creia en la felicitat, només en instants de joia. I la seva novel·lística no enganya els seus protagonistes: en cap moment el seu horitzó és la felicitat… No, no es tracta de ser feliç per a Dostoievski: es tracta de ser prou valent per a responsabilitzar-se i lluitar per al propi renaixement. A cada vida, la seva mort, i a cada mort, la seva resurrecció. És així com Dostoievski equilibra el desassossec del món:

No creia en la felicitat, només en instants de joia. No, no es tracta de ser feliç per a Dostoievski; es tracta de ser prou valent per a responsabilitzar-se i lluitar per al propi renaixement. A cada vida, la seva mort, i a cada mort, la seva resurrecció

amb la tènue però absurdament tenaç esperança que tots ens farem càrrec de la nostra pròpia humanitat, de manera que acabarem assolint-la a pesar de les nostres febleses. Ens demostra que preguntar-nos qui som, més enllà dels nostres límits, també es pot plantejar positivament (preguntar-nos qui és Raskòlnikov no només després d’assassinar, sinó també més enllà de la covardia de no confessar). La seva obra ens demana què és allò que ens fa bons i si allò mateix no és, al cap i a la fi, l’únic que ens pot salvar.

Parlava l’escriptor de vèncer la por i el dolor, de transcendir-los. Ho feia aferrant-se al seu profund amor al proïsme… Dostoievski duu a terme quelcom certament singular i, dos-cents anys després del seu naixement, encara fascinant: no pressuposa l’amor, ans duu els seus personatges a purgar les seves faltes per a esdevenir humans i, aleshores, deixar-los-hi tastar. Per això pagava la pena patir, però ells no ho podien saber: descobreixen que estimen quan poden sentir aquest amor per primer cop. Això fa més lluminosos els seus renaixements.