Continguts

Al cor de la convulsa i inspiradora Barcelona, on les arts, l’activisme social i el pensament polític es troben, hi ha un projecte que ha aconseguit elevar un sòlid pont entre la creativitat i la lluita per la igualtat de gènere.

Les persones que ens veuen créixer, les ciutats on vivim i els paisatges que ens envolten marquen qui som. Figueres segueix explorant facetes del seu artista més preuat: Salvador Dalí.

Amb la trilogia de curtmetratges que ens presenta Pol Merchan a La Panera, aterrem a Berlín, una mena de País de Mai Més, on poder desafiar les categories binàries de gènere.

Les fotografies encapsulen el nostre cos i el nostre entorn en un temps que ja no existeix, en un espai que potser ja ha quedat enrere. Anem recollint aquests rastres perquè ens acompanya l’instint de desembullar el caos.

El Museu de l’Art Prohibit, a Barcelona, interpel·la la nostra capacitat de tolerància i consciència crítica amb obres d’artistes nacionals i internacionals que en algun moment han estat censurades, prohibides, denunciades o amenaçades per motius polítics, religiosos o socials.

Al bell mig del barri antic de Lleida, a la plaça dels Gramàtics número 10, concretament al subsol del Mercat del Pla, s’obre a la ciutat una associació cultural d’artistes anomenada Promethea. Però, d’on ve aquest nom i què s’hi projecta?

Marina Abramović, en el pròleg de Volver al padre, escriu que l’objectiu d’un artista de performance és «posar en escena la por primordial al dolor, a la mort i a tot el que compartim en les nostres vides, per posteriorment mostrar-lo i evidenciar-lo enfront d’una audiència».

He llegit que Otobong Nkanga (Kano, 1974), l’artista nigeriana que exposa aquests mesos a l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM), explora «la relació dels éssers humans amb els paisatges».

Amb la música tradicional com a protagonista, la setena edició del Festival Càntut ofereix una proposta musical i educativa per a totes les edats, amb concerts, sopars i àpats populars, exposicions itinerants, tallers i molt més.

L’art no es pot abstreure del món que l’ha engendrat. L’art no pot fer altra cosa que assumir corresponsabilitat com a canal d’interpretació de la vida.

Hi ha homes que s’han cregut que els nostres vincles íntims amb el patriarcat es resolen vestint-se d’etiquetes feministes: un canvi en l’ús lingüístic del plural, quatre lectures assagístiques i un parell de conceptes clau.

Una eclosió d’argumentaris feministes, d’aparença còmica, simpàtica i divertida, impacta amb força en els mitjans de comunicació, i socials, i aconsegueix ablanir les cuirasses més conservadores.