Potser no va ser la primera dona artista, però sí que va ser la primera a entrar per mèrits propis a la història de l’art. Sofonisba Anguissola, nascuda a Cremona al segle XVI, va ser una artista reconeguda que va impressionar Miquel Àngel i va inspirar Caravaggio. El 1559 va entrar a la cort de Felip II i alguns dels retrats que va fer dels Àustries es van atribuir durant segles a altres autors. Quan ja passava dels 90 Anton van Dyck la va consagrar com a mestra. Aquesta és la seua història
A Cremona al Cinquecento es respirava art. Bernardino Campi era un dels pintors destacats de la Llombardia. Ell va ser el meu mestre. Tenia catorze anys quan el meu pare em va portar al seu taller amb l’Elena, una de les meves sis germanes. En vam aprendre molt, d’ell. I no ens va desanimar que se n’anés de Cremona. Vam seguir estudiant amb Bernardino Gatti. Jo era pintora, no hi podia fer res. Em sentia pintora. Diuen que vaig ser la primera. Segurament en va haver moltes abans que jo, però ningú no ho va saber. Sense un pare que reivindiqués la meua obra i la fes arribar a artistes com Miquel Àngel, la memòria de Sofonisba Anguissola ja faria segles que s’hauria perdut, també. Però ell n’estava orgullós de les seues filles artistes, encara que no ens permetés vendre mai ni un quadre.
Campi em va descobrir el retrat i sempre m’hi vaig sentir còmoda, sobretot quan vaig adonar-me que es podia anar més enllà. Bernardino Campi pintant Sofonisba Anguissola (1559) en seria un bon exemple. N’estic contenta. Aquest quadre el vaig fer amb prop de trenta anys. Era un homenatge al meu mestre, és clar. Però a la vegada era la meua mirada sobre Campi, sobre la pintura. M’autoretrato amb una certa rigidesa perquè soc un quadre que pinta Campi. I per això la seua mirada traspassa la tela, perquè em mira a mi, la Sofonisba real, la que a la vegada pinta l’artista pintant un quadre. Un joc d’espills que podríem definir com molt velazquià si no fos que encara faltaven quaranta anys perquè nasqués el gran Velázquez. Encara que no sigui tan pirotècnic, en canvi, Autoretrat davant del cavallet (1556) em representa. Perquè soc jo cridant al món que Sofonisba Anguissola és pintora. Una bona pintora. Per això us miro fixament. Els meus ulls enormes us interpel·len des de la posteritat. Soc aquí. I mireu què faig. Sí, hi veieu el meu rostre, però us estic parlant. Us estic mostrant un dels meus bells quadres devocionals. Les mans delicades, com els traços de la pintura que veieu en la pintura.
Soc una bona pintora.Per això us miro fixament. Els meus ulls enormes us interpel·len des de la posteritat. Soc aquí. I mireu què faig
Quan el 1559 em van enviar a Madrid com a dama de companyia d’Isabel de Valois, la tercera dona del rei Felip II, em vaig convertir en pintora de la cort tot i que no ho fos, òbviament. I és per això que soc una de les cinc úniques dones artistes que formen part de la col·lecció del Museu del Prado. Estem tan soles! Més de mil quadres penjats a les sales i només una desena són de pintores. És veritat que poques vegades signava els quadres, no em corresponia. Ni els podia vendre ni era retratista de la cort. Però tampoc sembla que hi hagués massa interès a reconèixer-me. Bona part de la meua obra espanyola ha estat atribuïda durant molt de temps a Juan Pantoja de la Cruz i Alonso Sánchez Coello. No fotem, si em permeteu l’expressió, que jo ja era una pintora molt reconeguda quan vaig arribar a Madrid. De veritat que ningú no es va adonar de l’error? Tant és. El temps, aquest cop sí, ens ha posat a tots al nostre lloc.
Soc una de les cinc úniques dones artistes que formen part de la col·lecció del Museu del Prado. Estem tan soles!
Vaig deixar la cort per casar-me. Ja era gran, però com a dama de companyia de la reina tenia uns certs privilegis. Felip II em va buscar un bon partit. L’escollit va ser Fabrizio de Moncada, germà del virrei de Nàpols. Ens vam traslladar a Sicília i al cap de pocs anys vaig quedar vídua. Tornava a Cremona quan vaig conèixer en un vaixell el noble genovès Orazio Lomellino. Era molt més jove que jo, però hi va haver match, que dirien ara, i no ens vam poder esperar a arribar a terra ferma: ens va casar el capità del vaixell. A Gènova vaig ser molt feliç. Em vaig poder dedicar a pintar, a rebre artistes que acudien a mi com jo havia acudit a Campi.
Els darrers deu anys vaig fugir del fred del nord i em vaig instal·lar a Palerm. Anton Van Dyck em va visitar el 1624, un any abans que morís. Era molt vella. Els biògrafs no s’acaben de posar d’acord, però tenia més de noranta anys, que si ara són molts, llavors eren encara més. Em va dibuixar al seu quadern de viatge i va escriure que encara conservava el geni i era capaç de discutir sobre pintura. Jo ja m’havia autoretratat de gran, vençuda pel temps, els ulls abaixats de qui ja no se sent capaç de desafiar ningú. Per això em va fer gràcia que el jove van Dyck reconegués en la velleta amb què m’havia convertit un bri de la jove que es va pintar davant d’un cavallet disposada a fer saber al món que ella era aquí. L’enyoro, aquesta jove que vaig ser. Busqueu-la en els meus quadres. Busqueu-nos a totes, les invisibles.
