Marga Gil Roësset forma part de les Sinsombrero, com s’han conegut recentment les artistes oblidades de la generació del 27. Un documental i un llibre de Tània Balló van descobrir-nos unes dones fascinants entre les quals hi havia una il·lustradora i escultora enigmàtica, que va morir molt jove i de manera tràgica. Aquesta és la seua història.
Quan em vaig matar tenia vint-i-quatre anys. Va ser un dia esgotador, difícil. Ho sé, ho sé, era molt jove. Massa. No em jutgeu. La mort és irreparable i ja no s’hi pot fer res, deixem-ho estar. Aquell dia vaig anar al taller i amb les mateixes eines que utilitzava per esculpir vaig destruir la meua obra. Va ser dolorós i alliberador a la vegada, un acte de desesperació. Després em vaig disparar un tret al cap. No feu preguntes que no us puc respondre. Quan encara tenia veu vaig dir el que volia dir. Ho vaig escriure, almenys. I vaig lliurar aquell escrit, aquell diari amb els meus pensaments més íntims, a Juan Ramón Jiménez, el poeta. El gran poeta. El meu amor. El meu gran amor platònic. Però no em vull quedar encallada en aquell dia fosc. Soc més que una noia que es va suïcidar amb el cor trencat.
Soc més que una noia que es va suïcidar amb el cor trencat
Suposo que vaig ser una nena feliç. Tenia una família que m’estimava i que mai no va castrar la meua creativitat. Com ho havia de fer! Formava part d’una nissaga de dones artistes, les Roësset. La meua tia Maro (María Roësset Mosquera) era pintora. També pintava la cosina Marisa Roësset Velasco i, és clar, la meua germana Consuelo. Li esqueia el nom: era el meu gran suport. Ens agradava treballar juntes. El 1920, quan jo tenia dotze anys i Consuelo, quinze, ella va escriure un conte infantil, El niño de oro, que jo vaig il·lustrar. Els meus personatges resulten pertorbadors, ho admeto. Jo no volia dibuixar la història, volia transmetre emocions. Ara entenc que en saber-se que només tenia dotze anys, aquelles il·lustracions resultessin encara més enigmàtiques.
Amb Consuelo vam tenir clar que aquell primer llibre tan nostre l’havíem de regalar a la dona que més admiràvem, Zenobia Camprubí, la traductora de Rabindranath Tagore. «A usted, que no nos conoce, pero que ya es nuestra amiga», vam escriure a la dedicatòria. L’experiència de treballar juntes ens va animar a fer un segon llibre el 1923, Rose des Bois. Aquest en francès. El vam publicar a França, de fet. A la crítica que en va fer Le Figaro diu que és un conte meravellós. Però Consuelo es va fer gran, va anar a la universitat, i ja no vam tornar a col·laborar artísticament.
Jo no volia dibuixar la història, volia transmetre emocions. Ara entenc que en saber-se que només tenia dotze anys, aquelles il·lustracions resultessin encara més enigmàtiques
Tenia vint-i-dos anys quan vaig exposar sola per primera vegada. Va ser a la Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid el 1930. «On ha après aquesta noia un ofici rude i delicat?», es pregunta el crític José Francés quan veu el conjunt escultòric Adán y Eva. Diu, també, que tinc fam de veritat humana. Em va agradar. «El conte de fades ha acabat. La història de la vida comença». El que ell no sabia, ni jo, és que seria tan curta. En aquell reportatge publicat a La Esfera el 17 d’agost de 1930 apareixien fotografies de La niña que sonríe i Torso de hombre, dues de les escultures que destrossaria abans de morir. «Jo intento sempre operar sobre les meues escultures de dins cap a fora. És a dir, miro d’esculpir més les idees que els personatges», vaig dir en una entrevista. I vaig explicar el grup escultòric Adán y Eva. L’home fort i atlètic per engendrar a tots els homes i la dona sotmesa però de pits generosos per amamantar tota la humanitat. Hi ha dolor en les figures. Dolor pel paradís perdut, dolor pel fet de sentir-se sols al món, dolor per tots els dolors que hauran d’arrossegar els seus fills pels segles dels segles. Hi havia el meu dolor, també. La constatació que l’home que estimava desesperadament mai no seria meu.
El 1931 vaig conèixer per fi Zenobia Camprubí, la dona que tant admirava, a la qual vam regalar el primer llibre que vam fer les germanes Gil Roësset. Va ser en un sopar. Zenobia sentia uns ulls que se li clavaven. Una mirada tan clara com profunda. A Zenobia la va sorprendre el meu aspecte varonil. No era com les noies de la meua edat, això és evident. Em va convidar a anar al teatre amb el seu marit, el poeta Juan Ramón Jiménez. Poc després vaig proposar-los d’esculpir un bust d’ells. Primer, de Zenobia. Anava cada dia a casa seua. Era feliç amb ells. Però em vaig enamorar de Juan Ramón. M’hi vaig obsessionar. Ell em va rebutjar. I els meus pares em van dir que res d’anar a París sola. M’ofegava.
Li vaig portar un escrit a Juan Ramón. «No el llegeixis fins d’aquí a uns dies», li vaig dir. Em vaig acomiadar amb llàgrimes als ulls. Vaig anar al taller i ho vaig destruir tot menys el bust de Zenobia. Vaig escriure tres cartes. Una als pares: «Perdoneu-me, us ho suplico (…), faig això perquè mai no podré ser feliç». A Consuelo, és clar. I a Zenobia. Perdona’m, li vaig dir, perquè si ell hagués volgut, jo ho hauria fet.
