Nascut a Seròs el 1961, Jordi Jové Viñes és pintor i llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona. Vinculat durant bona part de la seva trajectòria a la docència, és un dels exponents més significatius de la fornada d’artistes lleidatans dels vuitanta. Des de fa uns anys treballa també en projectes d’estampació i edició, especialment en xilografia. El 2024 va publicar Bhreg, un llibre d’artista d’edició limitada, a quatre mans amb el poeta Vicenç Altaió, presentat al Museu Picasso de Barcelona i al Museu d’Art Modern i Contemporani de Lleida, MORERA.
Vas néixer i vas créixer a Seròs, al Ponent lleidatà. Com és present aquest paisatge en la teva obra?
És tan important com ho pot ser la infantesa. Hi vaig sovint, malgrat que no hi visc. De vegades surto al camp a dibuixar, vora el riu amb aquarel·les, o pujo al secà, camí de Maials, on el cel i la terra s’apropen. El meu imaginari va néixer en aquest ambient rural dels seixanta, en aquell enorme corral ple d’animals, de coses, d’olors i de noms.
El meu imaginari va néixer en aquell ambient rural dels seixanta, en aquell enorme corral ple d’animals, de coses, d’olors i de noms
La teva pintura és expressionista i molt física, amb una acció directa sobre el suport. D’on ve aquesta urgència?
Cerco la màxima potència en el meu treball. M’agrada molt la pintura i constatar les emocions que desvetllen uns materials sobre una tela quan la comunicació s’aconsegueix. Veure com l’espai, el gest i el color parlen. Potser la pintura és capaç d’expressar allò inefable, difícil de dir. Crea un estat, un lloc, una certa manera de viure o entendre.
Potser la pintura és capaç d’expressar allò inefable, difícil de dir. Crea un estat, un lloc, una certa manera de viure o entendre
Als anys vuitanta vas incorporar incrustacions i collage a les teves obres. Què buscaves amb aquests elements?
Era una manera d’experimentar de forma lúdica. El collage fragmenta i cohesiona, o ajunta allò dispar; provoca i dispara la imaginació. Després ho vaig perdre de mica en mica, potser cada cop més centrat en les possibilitats del propi llenguatge pictòric, buidat de referents externs i de literatura. En canvi, he conservat aquest aspecte en el dibuix i, si és el cas, en les il·lustracions.
Compagines la pintura amb la xilografia. Què t’aporta el gravat que la pintura no et dona?
La xilografia, com el dibuix, em permet explorar un món figuratiu que, quan pinto —si no ho faig del natural—, no em surt tan fàcilment. A més, el gravat permet una difusió més gran. La multiplicitat el fa més assequible. La reducció al blanc i negre potser permet experimentar més en la forma, en una metamorfosi constant.
La reducció al blanc i negre potser permet experimentar més en la forma, en una metamorfosi constant
Com sorgeix la col·laboració amb Vicenç Altaió per crear Bhreg?
La meva dona, Espe Pons, que és fotògrafa i treballa temes de memòria i paisatge, ja havia col·laborat amb ell en el seu fotollibre Sota la llum del mar. Sempre disposat i generós, es va engrescar amb el projecte i vam començar a treballar. Val a dir que treballar amb el Vicenç és tot un plaer i un privilegi.
Fer un llibre a quatre mans amb un poeta és un acte de generositat
El títol remet a l’arrel indoeuropea de la qual deriva bricoleur en francès. Per què aquesta idea del bricolatge per definir el llibre?
Com bé dius, de l’arrel indoeuropea en deriva en francès bricoleur —hàbil amb les mans—, però també «trencar». El bricoleurinterroga els objectes i les imatges de què disposa. La regla del seu joc consisteix a arranjar-se amb el conjunt finit que té a cada instant, tant d’eines com de materials. Jo em sento, en aquest sentit, identificat: em calen uns elements que m’empenyin a crear.
En el cas de Bhreg, disposava d’un conjunt d’imatges rescatades i reinventades i de la idea clara de traspassar-les a la fusta per després estampar-les. Reelaborava, doncs, un conjunt d’imatges que ja havia treballat en el passat, amb una nova mirada posada en els grans gravats alemanys d’Ernst Ludwig Kirchner, Karl Schmidt-Rottluff i Erich Heckel, i també de Frans Masereel.
Com es produeix la metamorfosi en el pas de la fusta gravada a la imatge?
Allò que queda serà el negre i allò que treus serà el blanc, però fins que no ho estampes no saps ben bé què sorgirà; com passava abans amb la fotografia. Cada material té les seves lleis, les del suport i les dels materials que hi actuen. Per tant, l’obra també et porta i et sorprèn; tu vas acompanyant.
Cada material té les seves lleis, les del suport i les dels materials que hi actuen. Per tant, l’obra també et porta i et sorprèn; tu vas acompanyant
En el cas de les xilografies de Bhreg, hi havia una voluntat de no dibuixar-les en excés i que el dibuix fos directe i expressiu. L’elecció del material és, doncs, determinant. De vegades, el producte final és compartit amb el mateix material.
Has dedicat bona part de la teva trajectòria professional a la docència. Com han conviscut pedagogia i pràctica artística?
La pedagogia, a la qual m’he dedicat professionalment, sempre m’ha interessat i, a més, em deixava compaginar-la amb el treball més personal al taller. A l’ESO va ser una mica més dur, tot i que amb l’alumnat amb necessitats educatives especials que teníem en inclusió vam aconseguir crear tallers de ceràmica i fotografia, amb resultats molt interessants. El Batxillerat Artístic i els Cicles Formatius d’Art ja són una altra cosa.
El MORERA conserva prop de trenta obres teves. Què representa per a tu formar part d’aquest fons?
N’estic molt content. M’encanta compartir espai amb altres mestres, companys i referents que admiro. De fet, sempre m’he sentit vinculat al MORERA. Ja de jove, quan vaig començar a treballar a l’Escola Municipal de Belles Arts, compartíem espai al Roser i m’agradava molt anar a veure, en el temps lliure, Viladrich, Carles de Haes, Gosé, Coma Estadella, Cristòfol, Morera…
Quins artistes han estat referents clau en la teva trajectòria?
He tingut èpoques. De petit m’agradaven, òbviament, Picasso i Dalí, dels quals tenia un llibre que no parava de mirar i copiar. Ja a Lleida, amb el batxillerat, vaig conèixer Albert Coma Estadella i Cristòfol. No sols la seva obra, sinó també la seva persona, van esdevenir importants per a mi. També Joan Ponç, que havia exposat a Lleida.
Ja a Barcelona, a la facultat, van ser importants Joan Hernández Pijuan, Chancho, Xavier Grau, García Sevilla… Els expressionistes alemanys i americans sempre m’han agradat. En Bram van Velde hi trobo un referent ètic i moral i, no cal dir-ho, la seva obra em captiva sempre.
Després de presentar Bhreg al MORERA i al Picasso, en què estàs treballant ara?
Estic treballant en una sèrie de gran format, Tòtem, també sobre fusta i centrada de nou en l’expressivitat del món animal. Plàsticament, aquest concepte d’acumulació vertical del tòtem em resulta molt eficaç i em fascina la vinculació simbòlica entre natura —animals— i ésser humà. En una altra línia de treball, estic il·lustrant una antologia poètica de l’escriptor Pere Pena, que sortirà en breu.
