Aquest agost, l’estiu es mostra amb contundència i sense compassió per tot arreu. Mallorca no n’és una excepció. Els baròmetres marquen temperatures ben elevades al centre de Palma, quan em cito amb l’arquitecte Carles Oliver.
M’ha convocat en un bar al centre de la ciutat. Quan arribo, decideixo refugiar-me a dintre. La llum del sol s’està mostrant exuberant i la calor és completament insolent. Mentre espero l’arribada de Carles Oliver, l’arquitecte que ha desenvolupat l’art de conversar amb el nostre territori i els seus espais, a través dels materials sostenibles locals, començo a reflexionar sobre com podrem sobreviure a l’escalada de temperatures creixent que els experts han pronosticat.
Una reflexió que em dura poc, perquè aviat arriba Carles Oliver, amagant sota el seu característic capell, la filosofia arquitectònica que l’ha convertit en filòleg del nou llenguatge urbanístic.
Carles, quina calor que fa, no? Consideres que aquestes temperatures ens conduiran a plantejar canvis arquitectònics i urbanístics?
Que ens ho haurem de plantejar no és una opinió, és una obligació que haurem de complir per llei. Per a l’any 2030 hem de baixar un quaranta per cent les emissions, i això és molt perquè durant el confinament sols vam baixar-les al voltant d’un vint per cent. Per tant, el nostre esforç ha de consistir a canviar els nostres models de producció i consum per baixar el doble del que ho vam fer amb la covid. Com a arquitectes, la nostra funció és oferir habitabilitat, proveir d’entorns on es pugui estar i, per tant, haurem de contemplar aquest canvi mai vist. Un increment de les temperatures que suposarà un mínim de dos graus anuals, si complim el quaranta per cent de reducció d’emissions ara i el cent per cent el 2050.
Amb tanta calor, com podreu oferir habitabilitat de manera sostenible?
A l’arquitectura tradicional, a l’hora de fer front a l’hivern, sempre es va fer amb energia, cremant llenya, però de cara a l’estiu hi havia una arquitectura passiva amb la qual podies estar a una temperatura molt agradable sense haver de fer res. Les parets amples de ca ses padrines ho resolien soles.
Com així es va perdre aquesta manera de construir, que era molt més adaptable a l’ambient i menys invasiva?
Després de la Segona Guerra Mundial, varen aparèixer els models productius industrialitzats de masses, on varen ser capaços de fabricar gran quantitat de materials, amb l’únic problema que no es tenien en compte els efectes col·laterals d’aquesta producció. I és que actualment encara no tenim una estructura social que garanteixi que els productes que consumim no participin d’explotació de persones o de materials. Estem, per tant, tots d’acord en el fet que tot això ens duu davant un escenari on hem de canviar el model productiu?
Tu què n’opines, Carles? Hi estem tots d’acord?
Haurem de canviar aquest model, jo m’estic matant per canviar-lo. El bonic és que sí que és possible. A partir d’aquí, els canvis que es facin són un reflex de la societat. Si hi ha una societat que demana canvis, aquests canvis es produiran. Allò que coneixem com a “arquitectura moderna” ha esdevingut, en general, l’expressió homogeneïtzada globalitzada dels materials fabricats amb energies fòssils, dels quals no es regularitzen els seus efectes col·laterals. Així que és possible que hi hagi un altre model. Si en el planeta es parlen set mil llengües, hem de trobar una llengua de creixement adaptada a cada territori, amb unes fórmules que provindran del seu mapa de recursos.
Ens pots explicar com s’estableix aquest diàleg amb els materials?
Si vols dissenyar d’una manera lliure l’espai i vols fer-ho amb materials de baix impacte ambiental, no ho aconseguiràs. Si vols construir amb materials naturals, més fràgils que els convencionals, els has de triar al principi. S’han de col·locar d’una manera diferent dels materials que hem usat fins ara. Els habituals tenen una capacitat mecànica molt superior als naturals. Però, clar, és que els materials industrials estan fabricats a mil cinc-cents graus i requereixen energies fòssils. En canvi, els materials més sostenibles necessiten ser escoltats per poder entendre les seves necessitats a l’hora d’utilitzar-los. Així que l’espai on vius és el reflex de les propietats dels materials que s’hi han emprat.
Quan vas començar a treballar tenint en compte aquest llenguatge dels materials?
El 2007 vaig acabar un petit projecte per a la família, un taller fet tot amb material reutilitzat. Elaborat, entre d’altres, amb el marès que vam obtenir de ses tanques de les soll.
Amb els anys hem après que aquesta reutilització es pot quantificar. Hem passat de tenir una relació més intuïtiva a tenir una relació científica amb la nostra feina.
Quin és el primer projecte que vas dur a terme responent als criteris de sostenibilitat?
El primer projecte, que és la cristal·lització de totes aquestes preocupacions, és el 2009, catorze habitatges a Sant Ferran, Formentera. Un projecte de l’IBAVI, l’Institut Balear de l’Habitatge. Quan vaig entrar a l’IBAVI, hi havia una voluntat de canviar la línia editorial de l’habitatge públic que s’estava fent.
El material més destacable que usau al projecte és la posidònia. Com us decidiu a utilitzar-la?
Durant la primera visita que férem a Formentera, ens reunírem amb l’arquitecte municipal i li vaig demanar: què us sobra aquí? Em va respondre posidònia, tenim una de ses praderies més grosses del món. I tenim tanta acumulació que no sabem on posar-la, necessitem un lloc. Al qual jo vaig replicar-li: dona-me-la tota. Després vam descobrir que aquest material s’havia fet servir a tota la construcció tradicional de Formentera i que la majoria de palaus de l’Edat Mitjana a Palma tenen posidònia a sobre dels enteixinats, segons estudis d’historiadors i arqueòlegs. Intentant pensar com un picapedrer del segle XIX, ens estem acostant a resultats estètics molt més propers a l’arquitectura tradicional, sense que la nostra intenció sigui copiar la forma resultant. Així estem elaborant un nou llenguatge, lliure dels prejudicis estètics del moviment modern, sense caure en el folklorisme.
D’aquesta manera podríem arribar a no tenir normativa estètica, les condicions serien l’ús d’uns materials que donarien les pautes estètiques de construcció. Fent que cada territori acabi trobant el seu llenguatge propi a partir del seu mapa de recursos. Les illes respecte a Catalunya ja serà diferent, allà probablement la terra i la ceràmica tendran un paper més rellevant i, en canvi, no faran el mateix ús del marès. Així com ells utilitzaran tècniques com la volta catalana i nosaltres, en canvi, la volta de marès.
Aquest nou llenguatge, que fins ara podia estar en fase experimental, gràcies a la nova línia de l’IBAVI podem dir que s’ha consolidat?
Amb na Cris Ballester, que va entrar com a directora gerent de l’IBAVI el 2019, vam sumar la seva capacitat de gestió i direcció d’empresa amb els meus coneixements tècnics. Podem dir que Ballester ha canviat l’anterior model econòmic on es defensava que, per donar resposta a l’emergència d’habitatge, el millor era fer habitatges tan barats com fos possible i així fer-ne més. El nou argument ha estat que si podem aconseguir que es pagui menys diners pel subministrament de les llars, fent-les més eficients energèticament, estarem garantint més possibilitats per poder fer front al pagament dels lloguers. I com que hem demostrat que som capaços de millorar el temps d’execució amb el valor afegit del confort i sostenibilitat, hem obtingut un major finançament, que ens permetrà construir més de mil cent cases aplicant aquest nou llenguatge a una escala més col·lectiva.
Si podem dir, per tant, que cada lloc té el seu llenguatge arquitectònic, també podem dir que els espais tenen el seu propi discurs?
A una rehabilitació és exactament el mateix, em deman quin és el material que descobrim en el lloc. Si els escoltam, per exemple, sabem on podem foradar les parets sense haver de fer nova construcció, evitant afegir nous materials. D’aquesta manera interpretem el que ens diu el patrimoni existent. És el cas d’allò que hem fet amb Aulets en el bar de Can Lliro, on hem volgut aprofitar els elements que ens ofereix l’arquitectura de quan era una casa particular i posteriorment un forn.
Apunta’t al nostre Newsletter per rebre informació sobre les nostres publicacions i ofertes puntuals.
Recorda consultar la bústia de correu no desitjat o spam.
Aquesta revista ha rebut una ajuda per a l’edició del Ministeri de Cultura i Esport – Direcció General del Llibre, el Còmic i la Lectura.
Promou i finança: la Generalitat de Catalunya – Departament d’Empresa i Treball
