A.K.A. (Also Known AS), quan es trenca la magia

El Carlos és un adolescent a través del qual se’ns desvela el truc de la màgia social. I es perd, la màgia, perquè el nostre entorn resulta fals, fictici. És un personatge que hem estat o som tots nosaltres. Tant li fa si el públic ja és adult, perquè s’hi identifica igualment. Tots en el propi aprenentatge ens qüestionem qui som o si som qui volem ser veritablement. O com ens veuen. Però, quina és la identitat real d’un individu? La que s’amaga, la que es mostra…? A A.K.A. és, sens dubte, la que s’explica en veu alta mitjançant l’únic personatge que hi ha en escena. Ell és el narrador que sona com una veu en off per fer-nos confidents dels seus pensaments. Una personalitat obligada a desconstruir-se per la falsedat social –malauradament, ben autèntica–, per tornar a ser construïda. El cop brutal de realitat que trenca la màgia i que, en tots els processos vitals, posa en joc la pròpia existència.

A.K.A. (Also known as) és una proposta escènica interpretada per Lluís Febrer, escrita per Daniel J. Meyer i dirigida per Montse Rodríguez Clusella que mereix els tres Premis Butaca 2018 i el Max 2019 al Millor Actor Protagonista que ha rebut. Immillorable per atansar el teatre al públic jove. Un reflex crític de la nostra societat: relacions socials i familiars, amistat, aparences, prejudicis, integració, racisme, ús de xarxes, llengua, justícia, ensenyament… És un muntatge compromès que situa el públic físicament molt proper a l’escenari per acabar sent-ho emocionalment.

De seguida ens endinsem en la quotidianitat i en la intimitat d’un noi de 15 anys. En el cas del Carlos, alguna cosa externa –aparentment, aliena a ell mateix– li impedeix ser qui realment sent que és. Diuen que té una crisi d’identitat en ser fill de pares adoptius que desconeixen amb certesa la seva data de naixement, però ell se sent ell mateix. No obstant això, quan té l’oportunitat de viure-ho, per culpa de la hipocresia humana, s’estronca cruelment. Abans, però, l’arribem a conèixer molt bé gràcies als molts recursos interpretatius de l’actor. La representació en solitari i sense paraules de la descoberta, de l’enamorament. La seva inversemblant capacitat gestual, tan simple però alhora rica en detalls per fer-nos imaginar i tornar a sentir l’emoció del primer petó és un dels moments més impressionants de l’obra, amb el suport dels efectes de llum i de so. La música i la dansa tenen un paper essencial en la dinàmica de l’actuació. Molt més que expressió corporal, la versatilitat interpretativa de Lluís Febrer converteix la dansa urbana en text. Tot ell és discurs en tot moment. Fins i tot quan calla. Possiblement, sobretot quan calla.

Molt més que expressió corporal, la versatilitat interpretativa de Lluís Febrer converteix la dansa urbana en text

És aleshores quan, sense paraules, ens mostra la màgia de les primeres vegades. És capaç de fer-nos notar el tacte, de provocar-nos el fet de sentir els sentits en la distància. Tenim la certesa que aquella primera relació que es produeix davant nostre és de les que no només ofereixen el cos, sinó de les que entreguen també l’ànima.“L’explosió de màgia”, tal com defineix, aquests moments, l’actor amb paraules. I aconsegueix que tot el públic vegem exactament el mateix en la nostra ment. No ens ho imaginem, ho visualitzem perquè ens ho ensenya.

Finalment, un públic de joves, de fills i pares, de gent gran, es rebel·la aplaudint dempeus davant un sistema que et vol fer creure a base d’imposicions que el que tu penses que ets no és important. I sortim de la sala indignats, còmplices de la injustícia social.