Continguts

El recorregut visual de l’SCAN d’enguany descobreix algunes de les realitats i seqüeles menys evidents dels conflictes bèl·lics dels darrers cent anys.

Durant els últims vint anys, el Teatre Municipal de Girona ha estat la seu principal del Temporada Alta, Festival de Tardor de Catalunya. Fins ara, amb una cartellera que, juntament amb el programa propi, conservador i comercial del teatre, havien perpetuat una clientela quinquagenària.

Al bell mig del cor de l’Eixample batega amb força la Sala d’Art Jove de Barcelona, un laboratori artístic que propicia la polièdrica i estreta relació entre jovent, art, cultura i investigació. L’experimentació és un tret distintiu del seu l’ADN, que els permet la connexió amb institucions, projectes culturals i educatius arreu.

Mitjançant la percepció, l’enregistrament i el joc de la remescla, l’artista Agnès Pe s’endinsa a escodrinyar els marges del sistema per arribar a traslladar-ne les seues distorsions. En aparença casuals, alguns dels fragments amb què elabora la seva obra són fruit d’experiències quotidianes.

Ares Gratal. És compositora, cantant i instrumentista. Va néixer a Lleida, però la seva música no coneix límits, atès que la cultura i la llengua no són barreres per a la seva carrera. Intrínseca al seu caràcter com a artista, la seva passió per la música i les llengües dona fruit a un plurilingüisme musical singular que la fa única.

Els documentals d’Alba Sotorra i Clua commouen i sacsegen. Parlen de llibertat, igualtat i identitat a partir d’una feina feta amb el cap, però també amb l’estómac i, sobretot, amb el cor des d’una posició que, per honestedat, defuig la pretesa objectivitat.

Cent anys de la publicació de A la recerca del temps perdut. A mig camí entre Proust i nosaltres, Roland Barthes, crític de l’avantguarda francesa dels anys setanta, enamorat de l’obra proustiana, reflexionà sobre el poder talismàtic de l’obra de Proust i l’emprà per analogitzar-hi la seva pròpia pèrdua, la seva pròpia recerca.

La Trena és una reeixida adaptació teatral del llibre del mateix nom de la francesa Laetitia Colombani (2017). La història d’aquestes tres dones relacionades per un fet circumstancial és, fins i tot, fàcil d’imaginar, però no ho és tant aconseguir transmetre’n la tenacitat amb què les protagonistes principals canvien el seu destí.

Nines amb la pell fosca. Artistes que versen sobre sexualitat. Editorials de moda curvy… Quines ganes de celebrar bones noves i quina velocitat que adquireixen les mans sense reparar en què estem aplaudint! La diversitat no implica igualtat si els nous perfils impliquen el mateix sotmetiment.

La Grande odalisque de Jean-Auguste-Dominique Ingres (1780-1867) és un encàrrec de la reina de Nàpols, alhora germana petita de Napoleó Bonaparte, Caroline Murat (1782-1839). Segons l’IEC, el nom Odalisca fa referència a una esclava o concubina de l’harem; cal destacar, doncs, l’ús dels conceptes esclava o concubina com a opcions no excloents o, fins i tot, com a sinònims.

Soc dels qui pensa que l’obra d’art ha de tenir valor per si mateixa. Però sí que és cert que el fet que en moltes de les pel·lícules seleccionades es reflecteixin, amb sensibilitat, preocupacions vives, que susciten debat i controvèrsia en la societat, pot contribuir a immergir-se en la riquesa de llenguatges del cinema.

Es calcula que les persones dediquen una mitjana de gairebé quatre hores al dia a mirar continguts a través de la televisió i/o altres pantalles. Tanmateix, el consum diari d’imatges no és només digital, atès que en desplaçar-nos de casa a la feina −i viceversa− se’ns imposen centenars de missatges amb la intenció original de persuadir-nos.