La Trena, amb funcions ampliades fins a més de tres mesos al Teatre Goya de Barcelona, és una reeixida adaptació teatral del llibre del mateix nom de la francesa Laetitia Colombani (2017). Actualment, a les llibreries conviuen la 12a i 13a edició de la versió en català. La història d’aquestes tres dones relacionades per un fet circumstancial és, fins i tot, fàcil d’imaginar, però no ho és tant aconseguir transmetre’n la tenacitat amb què les protagonistes principals canvien el seu destí.
Una escenografia simple però tremendament eficient es basa en la tècnica de la projecció visual per a situarnos la Giulia, l’Smita i la Sarah en tres escenaris geogràfics ben diferents -Palermo (Italia), Badlapur (Índia) i Sarah (Canadá), respectivament- i en diversos espais, a més de fer-nos recórrer, pràcticament d’oest a est, el subcontinent asiàtic com si d’una road movie es tractés.
La capacitat interpretativa de les actrius, la versatilitat dels seus recursos, les subtils coreografies i els escassos però eficaços elements d’atrezzo atorguen a l’obra un mèrit inqüestionable.
I, és clar, el missatge és infal·lible perquè totes les dones ens hi podem sentir reflectides, motiu pel qual l’autora i la narradora afirmen que “és la nostra història, tot i que no ens pertany” perquè és la de totes.
Si bé la realitat no és igual, les problemàtiques són ben comunes i s’entrellacen a través de la narradora, la Clara Segura, que va teixint la trena amb els fils de les tres històries. Amb un discurs explícit i talent implícit ens fem la idea de fins a quin punt és atrafegada la vida d’una advocada abocada a la seva professió; seguim les històries en cotxe, bicicleta, autobús, tren; assistim a processons de Santa Rosalia i a peregrinacions a un déu que és l’encarnació de Vishnú -ambdues, multitudinàries-… tot amb molt pocs elements escènics. I ens colpeix, de forma molt commovedora, la mort del pare.
I és que s’aprofiten tres mons per a denunciar la situació de la dona en un de sol: el nostre. Tracta el matrimoni de conveniència, els prejudicis racials i religiosos. També, extremismes socials -analfabetisme, viudetat estigmatitzada…- en països amb índexs de misèria també extrema i on, a més d’intocables, són invisibles. I ens venen al cap les agressions sexuals. Així mateix, les relacions sentimentals fracassades, la custòdia compartida dels fills, la discriminació i exclusió per malaltia. El que cal lluitar per a ser reconegudes professionalment en un terreny laboral que s’ha de guanyar a pols i a base de suor, llàgrimes i moltes renúncies, en el qual els homòlegs homes no ho tenen tan difícil. Pensem en el sostre de vidre, l’escletxa salarial… Una societat, en definitiva, que no accepta el que anomenen feblesa però que és pura humanitat.
Tres històries que reflecteixen la lluita de les dones per a ser reconegudes en una societat que no accepta la feblesa, que és pura humanitat
La maternitat hi és ben present. Sentiments profunds envers el pare i la mare. Paral·lelismes de les creences i ritus religiosos entre el catolicisme i hinduisme. I el judaisme, de fons. I la cobdícia pròpia de la condició humana -més bé, inhumana- que fa negoci del sacrifici i ofrena del cabell -que és tot el que es té- per al qual, a més, es paga.
Com a lligam de la trena, missatge final de sororitat que provoca un sentiment plenament empàtic del públic en peu aplaudint la interpretació de les actrius però també la força de les dones, de les amazones guerreres. Com és habitual, al teatre més d’elles que homes entre el públic però, per alguna raó, crida més l’atenció la seva presència força grupal. Es fa sentir molt alt el clam de les dones que algun cop a la seva vida han pensat que hauria estat millor no haver nascut. Crec que és a elles a qui es dedica tot el treball. I a les que no perden el fil i lluiten per la seva llibertat.
La Trena és una obra literària que ha esdevingut teatral i que serà cinematogràfica. Vaig llegir-la el 2019 quan la meva filla me la va regalar per Sant Jordi. I l’he vist interpretada al teatre acompanyada per ella.
