“EMPOWERWASHING”

Nines amb la pell fosca. Artistes que versen sobre sexualitat. Editorials de moda curvy… Quines ganes de celebrar bones noves i quina velocitat que adquireixen les mans sense reparar en què estem aplaudint! La diversitat no implica igualtat si els nous perfils impliquen el mateix sotmetiment. Abans les nines sexualitzades eren de pell blanca; ara també tenen trets afrodescendents. Les lletres que abans cantaven els homes, ara les canten les dones. Si les models primes era objectivitzades, ara també ho són les que usen la XL. El relat no ha canviat, només hi ha un nou nínxol de mercat. 

Han passat molts anys d’ençà d’aquells pintors que retrataven les dones com a cossos susceptibles de disposar i desitjar. Els llenços s’han transformat en nous suports i els retrats de dones reduïdes al seu aspecte físic s’han traslladat a les xarxes socials, als anuncis, als videoclips i als reality shows. Les lones publicitàries que cobreixen edificis sencers exposen en grans proporcions cossos de dones joves, blanques, primes, suggeridores i retocades. Algunes anuncien bosses, altres perfums, unes altres els seus nous discos i algunes de més recents promocionen la seva pròpia docusèrie. El cas és que tot ens sembla diferent, moderníssim, lluminós. I això és gràcies a les avançades tècniques de màrqueting que s’encarreguen de modificar l’eslògan per colar-nos el mateix de sempre però amb un embolcall diferent.

Perd públic femení? Els seus productes semblen antiquats i no para de perdre clients? Provi EMPOWERWASHING, deixarà els seus estereotips d’allò més relluents!

Programa 1: “Embellir per deixar de veure”. Si un cos humà sense vida t’inquieta, et turmenta o et pertorba, doncs posa-li un vestit d’alta costura. En el món de la moda els cossos de les dones esdevenen víctimes de maltractament i ni ens n’adonem. Se situen en una posició d’inferioritat, estan distorsionats, dislocats o abatuts. En un dels últims aparadors de Loewe es pot veure una dona totalment enfonsada sobre una espècie de carabassa. El seu cos jeu decantat. No reposa còmodament tombada, sinó decaiguda, com si es tractés d’una flor marcida. El braç cau inert, i la poca vitalitat que li resta amb prou feines li permet prendre amb força la bossa de la marca, com si aquesta fos la seva única opció de seguir amb vida. 

Programa 2: “La que m’exploto soc jo”. La influencer Dulceida no deixa de proclamar orgullosament al llarg dels quatre capítols que dura la seva docusèrie que ella és la seva pròpia cap. És el mantra que l’ajuda a suportar que hagi de posar bona cara i semblar feliç quan en realitat el que vol és fugir. “Ara jo soc la meva pròpia proxeneta”, declarava La Mala Rodríguez traient pit en un programa televisiu. El miratge de la lliure explotació és el nou afegitó per acceptar que seguim tancades eternament en el rol de noia hot. Com si els milions de seguidors, les marques o les discogràfiques no formessin part de l’equació. Diuen que les actrius de les pel·lícules de pit i cuixa no cobraven res. I que les famoses que apareixien en les portades de la Interviú ho feien per caritat. També relaten que les hostesses de l’Un, Dos, Tres… pertanyien a una ONG.


Programa 3: “Si ho fa una dona, és feminisme”. Aquesta és la fórmula preferida dels mitjans de comunicació. Després de nombrosos estudis, per fi han aconseguit trobar la fórmula per acabar amb qualsevol indici de masclisme. Només cal apropar el micro a les dones amb èxit i preguntar-los si el que fan és empoderador. Davant d’aquesta qüestió, mai diran que no. “Per descomptat! Portar un bodi mall de pedreria fins al coll és bo per a nosaltres i també per a ells!” Perdó? El feminisme està de moda, no cal llegir un llibre ni fer cap curset perquè es faci realitat tan sols dient-ho com en el cas de Beetlejuice. Compte amb posar peròs, ennuegar-se o gargamellejar davant d’aquesta situació, no sigui que t’acusin de repartir carnets. Però si tot és feminista, llavors res ho és.

Programa 4: “Més jove encara!” Aquesta tècnica consisteix a anar rebaixant cada vegada més l’edat de les dones, fins a l’objectiu últim: arribar als zero anys i fer-nos desaparèixer. Allò infantil funciona perquè sembla inofensiu. La Barbie representava a una dona d’uns 20 anys. Les Bratz, el nom de les quals prové del terme anglès Brat (‘mocoses’), són adolescents. Les Montser High són nenes entre els 12 i 16 anys. Actualment, però, es porten les nines amb cos i cara de bebè. Les LOL Surprise i les Na! Na! Na! Surprise han rebentat el mercat. Són bebès maquillades, amb molts complements, i la seva gamma cromàtica no passa del rosa pastel. Aquesta infantilització de les dones no s’aprecia només en les joguines, sinó que s’estén en tots els àmbits. L’obsessió d’esborrar les arrugues, els cabells blancs i qualsevol signe del pas del temps. El cos sempre prim, perquè cal semblar prepúber i ocupar poc espai. Les estrelles del pop actuen amb minifaldilles drapejades i cuetes. El que faci falta per tal de mantenir-nos en un estat de persones vulnerables que necessiten ser protegides i vigilades. Així sempre necessitarem l’aprovació dels altres per actuar i sentir-nos segures. 

Fotograma Una mujer de la edad de Clooney, 2022 // Foto: EVA SALA

Programa 5: “De persona a cosa”. Si això de reduir l’edat no funciona i encara semblem éssers vius, per què no forçar la màquina una miqueta més? Segur que ni ens n’adonem! Atès que la sexualització de les dones està completament normalitzada, encara podem augmentar el grau de submissió. Ara el que és cool són els vestits de làtex, el cuir, els assots i les corretges. Elements que des de ja fa temps formen part del món de la moda i de les passarel·les. Desfilades amb màscares de gas, passamuntanyes, vestits que oculten la pell i fins i tot el rostre, com el que va portar Kim Kardashian en una gala. Ocultar la cara de les persones és una manera de deshumanitzar-les; en no veure els seus gestos és impossible empatitzar-hi i saber el que estan sentint. Aquesta estètica també s’ha incorporat a la indústria musical i joguetera. Les mitges de reixeta, les cotilles de cuir, els talons impossibles, els ulls plorosos i el rímel corregut són alguns dels elements que llueixen aquestes innocents figuretes amb les quals juguen les nenes. El sadomasoquisme barrejat amb la infància és una línia que algunes marques ja s’han atrevit a traspassar, com Balenciaga, que recentment ha realitzat una editorial amb nens i nenes subjectant ossets de peluix amb complements bondage

De tant veure les dones representades només com a cossos hem arribat a creure que es poden separar de la seva dimensió mental, emocional i, fins i tot, del seu propi desig. Aquesta representació cultural sosté a dia avui el mercat de cossos de dones com la prostitució i els ventres de lloguer, que admeten que un ésser humà complet es pot dividir i llogar-ne només una petita part perquè no hi ha cap connexió amb les altres. Deshumanitzar, infantilitzar i estetizar el sofriment de les dones té conseqüències. Per molta diversitat i empowerwashing que emprem, urgeix canviar el relat visual. Necessitem veure dones valorades pel que fan, també recuperar el nostre plaer sexual; volem veure dones adultes, independents i autosuficients, connectades amb les seves emocions i amb la seva ment. Dones alçades i en posició vertical, que per això formem part d’un grup d’éssers vertebrats bípedes del regne animal.

Categoria
Art Visual
Apareix a la revista
5
Secció
Opinió

Artistes relacionats

M'interessa patrocinar aquesta secció