Ho dúiem a la sang. Érem besnetes del pintor rococó Jean-Honoré Fragonard, dèiem a tothom. Te’n recordes, de com en presumíem? Edma, estimada, fa tants anys que som mortes! Queden molt lluny els dies en què les germanes anàvem al Louvre a fer còpies. La Yvette se’n va cansar aviat, però per a tu i per a mi, allò va ser només el començament. «Elles seran pintores. Vostè es fa a la idea del que això significa? Això serà una revolució en mig del nostre món burgès». Diuen que el nostre mestre Guichard va advertir amb aquesta rotunditat la mare. I quanta raó tenia! Del Louvre en vam sortir afamades d’art. Tu tenies dos anys més que jo i eres el meu referent, el meu far. Per això mai no et vaig acabar de perdonar que ho deixessis tot. Edma, tenies tant de talent! El 1869 et vas casar amb Adolphe Pontillon i et vas començar a fondre, com un terròs de sucre es desfà en una tassa de te. I vaig ser per primera vegada només Berthe, en comptes de la petita de les germanes Morisot.
Si hagués de salvar un quadre dels prop de 400 que vaig fer, potser seria aquest. I ho faria per tu. Per recordar-te qui eres abans de deixar de pintar per convertir-te en Madame Pontillon
El 1873, ara fa 150 anys, et vaig pintar llegint en un prat. El teu vestit delicat, vaporós, el ventall al costat indicant que era un dia d’estiu i les flors, que tot just s’insinuen en mig de la gran catifa d’herba, i al fons, un carro desdibuixat fugint de l’escena, com si no volgués destorbar la pau que inspiraves. Si hagués de salvar un quadre dels prop de 400 que vaig fer, potser seria aquest. I ho faria per tu. Per recordar-te qui eres abans de deixar de pintar per convertir-te en Madame Pontillon. Em vas fer de model tantes vegades! I jo a tu, també. La lecture, així vaig titular aquest oli. També es coneix amb aquest títol el retrat que us vaig fer a tu i a la mare quan estaves en estat. Tan dolça, Edma, sembles escoltar les paraules que llegeix la mare. Sempre has estat molt present en els meus quadres.
El 1874, l’any en què vaig casar amb l’Eugène Manet, vaig participar en la primera exposició impressionista. I un dels quadres que vaig triar va ser El bressol. De nou, tu. Tu estrenant el paper de mare de la petita Blanche. No vaig aconseguir vendre aquest quadre, però vaig ser una dels 31 artistes seleccionats. Poca broma. Al meu costat Monet, Renoir, Degas, Pissarro, Sisley, Cézanne… Guichard ho va clavar sense ni adonar-se’n. «Com a pintor, amic i metge jo li recomanaria a la Berthe que anés al Louvre dos cops per setmana, i que s’estigués tres hores dreta davant de Correggio, demanant-li perdó per haver intentat expressar en un oli el que només es pot expressar en una aquarel·la», li va dir a la mare. El respecto, però vaig riure, ho he d’admetre, perquè tenia més raó que un sant. Vaig fer història, Edma. L’hauríem hagut de fer juntes, però no t’ho retrec. A mi, l’Eugène, m’ho va posar més fàcil, suposo. Segur que algú et deu haver fet arribar que si va ser un matrimoni de compromís, que si jo estava enamorada del seu germà Édouard, però que ell estava casat… Ha passat massa temps per remoure res. El que sí que et puc dir és que jo vaig ser feliç amb l’Eugène, perquè em va permetre ser jo i em va donar la meua filla, Julie. A ella també la vaig pintar llegint. Va ser bonic veure’t en ella quan la dibuixava.
No vaig aconseguir vendre aquest quadre [El bressol ], però vaig ser una dels 31 artistes seleccionats. Al meu costat Monet, Renoir, Degas, Pissarro, Sisley, Cézanne…
Quan el 1892 va morir l’Eugène el vaig plorar de cor, però el món seguia rodant i jo no tenia cap voluntat d’enterrar-me viva. Vaig aprofitar l’oportunitat que m’oferia la galeria Boussod i Valadon de París i aquell també va ser l’any de la meua primera exposició individual. Ara sí que ho havia aconseguit, Edma. Era una artista. Una impressionista, com se’ns coneixeria després. La festa no va durar gaire. Em vaig morir el 1895, de pneumònia. Potser esperaves que et deixés a tu a càrrec de Julie, la meua pobra òrfena, però em va fer por que li tallessis les ales, si et soc franca. Estava decidit: Stéphane Mallarmé seria el seu tutor. I confiaria la seua educació artística en Auguste Renoir. Ara sí que em podia morir tranquil·la, sabent que la meua filla arribaria tan lluny com ella volgués. Tenia 54 anys, que aleshores em semblaven molts. Tu em vas sobreviure 26 anys. Segur que quan vas endinsar-te en el segle XXI, en el vertigen de la modernitat, en les avantguardes que encara anirien més enllà que nosaltres, vas adonar-te de com t’havies equivocat. De com enyoraves els pinzells amb què fèiem aquest gest gairebé volàtil que capturava moments. Convertíem els instants en imatges. Com qui atrapa un record. Com qui es desperta d’un somni i no l’aconsegueix recordar amb tota la nitidesa, però no s’han esborrat les sensacions viscudes.
Però no et vull destorbar més, germaneta. Me’n torno a la meua discreta immortalitat. I t’hi espero. Les germanes Morisot altre cop juntes. Tenim moltes coses a comentar. Et vas assabentar que el meu quadre Après le déjeuner, de 1881, es va convertir fa deu anys en l’obra d’una artista dona per la que s’han pagat més diners? Vuit milions i mig d’euros, una bogeria.
Va ser en una subhasta a Christie’s. Jo ja no en veuré res, és evident. De fet, ni el titular va ser meu, perquè un retrat de Modigliani va arribar a la xifra rècord de 31 milions. Tant és.
