la censura en l’art

Lleida, 1983

La llibertat de l’artista està determinada per un pacte social que antecedeix la llibertat mateixa. Així doncs, la llibertat d’expressió, conjuntament amb la necessitat creativa, estableixen un pols de tensió amb certs aspectes de la moral cívica per a la consecució de drets que resulten en límits a la creació.

L’artista crea, interactua amb el món i el qüestiona, sempre conscient que l’observador és qui interpreta, fins i tot redefineix, el significat de l’obra, sabent que mai no complaurà tothom. Tanmateix, qui decideix si una obra és censurable? La subjectivitat, aquesta opinió inalienable de l’individu sobre l’obra, s’aprofita de les rígides motllures de la Llei i, en un afany d’imposar-se, censura l’obra.

Recordem els cantautors de la Nova Cançó durant el franquisme, com encoratjaven la societat a perdre la por i a dir «no» a la dictadura. Però, poc canvia, avui, en termes d’incomprensió i intolerància. Amb tot, artistes i personalitats del món de l’art aporten cada dia el seu granet de sorra per revertir aquesta situació, ja sigui acollint i fent d’altaveu d’aquelles obres silenciades o creant sense límits.

En el si d’aquesta conjuntura, neix el primer museu d’art prohibit al món, impulsat per l’empresari i col·leccionista d’art lleidatà Tatxo Benet. Al mateix temps, es presenta al públic l’últim conjunt d’obres d’Abel Azcona, Les meues famílies (1888-2024), una sèrie d’accions que fan catarsi amb el públic per alliberar les conseqüències, en aquest cas, d’allò considerat censurable.

Les mirades que assetgen amb la cancel·lació, però, no acaben aquí, atès que, entre les comissures del que es considera bé o malament, hi ha una línia molt fina que és la que separa la representació artística de la realitat i ens exposa en forma de danys i prejudicis: la pornografia. De tot això, en parlem en aquesta nova edició dedicada a la censura.

Portada: JOSEP PULIDO

Subscriu-te a la revista!

Accedeix a tot el contingut exclussiu i reb el nostre butlletí puntualment amb totes les novetats abans que ningú.
Per tal d'obtenir més informació sobre les diferents modalitats de subscripció que t'oferim, fes clic al següent botó:

Articles relacionats

La pornografia és la «representació explícita de caràcter sexual, en format escrit, visual o sonor, que té la finalitat d’excitar sexualment». Es diferencia de l’erotisme pel seu caràcter explícit, que el DIEC defineix com la «inclinació, tendència, a tot allò que suscita l’impuls sexual».
Si ens plantegem especialment els límits de l’art com a límits diferents a la mera expressió d’idees o a la mateixa llibertat de la informació és perquè l’artista ha reclamat, i en bona mesura ha conquerit per a la seva persona, una mena de «dret a la irreverència moral».
El Museu de l’Art Prohibit, a Barcelona, interpel·la la nostra capacitat de tolerància i consciència crítica amb obres d’artistes nacionals i internacionals que en algun moment han estat censurades, prohibides, denunciades o amenaçades per motius polítics, religiosos o socials.
L’artista Zoulikha Bouabdellah creix i es forma a Algèria fins que es trasllada a França l’any 1993. Les seves obres —instal·lacions, vídeos o dibuixos— qüestionen representacions dominants, icones, juxtaposant-les a dinàmiques geopolítiques o conflictes globals.
Marina Abramović, en el pròleg de Volver al padre, escriu que l’objectiu d’un artista de performance és «posar en escena la por primordial al dolor, a la mort i a tot el que compartim en les nostres vides, per posteriorment mostrar-lo i evidenciar-lo enfront d’una audiència».
M'interessa patrocinar aquesta secció