la censura en l’art

La llibertat de l’artista està determinada per un pacte social que antecedeix la llibertat mateixa. Així doncs, la llibertat d’expressió, conjuntament amb la necessitat creativa, estableixen un pols de tensió amb certs aspectes de la moral cívica per a la consecució de drets que resulten en límits a la creació.

L’artista crea, interactua amb el món i el qüestiona, sempre conscient que l’observador és qui interpreta, fins i tot redefineix, el significat de l’obra, sabent que mai no complaurà tothom. Tanmateix, qui decideix si una obra és censurable? La subjectivitat, aquesta opinió inalienable de l’individu sobre l’obra, s’aprofita de les rígides motllures de la Llei i, en un afany d’imposar-se, censura l’obra.

Recordem els cantautors de la Nova Cançó durant el franquisme, com encoratjaven la societat a perdre la por i a dir «no» a la dictadura. Però, poc canvia, avui, en termes d’incomprensió i intolerància. Amb tot, artistes i personalitats del món de l’art aporten cada dia el seu granet de sorra per revertir aquesta situació, ja sigui acollint i fent d’altaveu d’aquelles obres silenciades o creant sense límits.

En el si d’aquesta conjuntura, neix el primer museu d’art prohibit al món, impulsat per l’empresari i col·leccionista d’art lleidatà Tatxo Benet. Al mateix temps, es presenta al públic l’últim conjunt d’obres d’Abel Azcona, Les meues famílies (1888-2024), una sèrie d’accions que fan catarsi amb el públic per alliberar les conseqüències, en aquest cas, d’allò considerat censurable.

Les mirades que assetgen amb la cancel·lació, però, no acaben aquí, atès que, entre les comissures del que es considera bé o malament, hi ha una línia molt fina que és la que separa la representació artística de la realitat i ens exposa en forma de danys i prejudicis: la pornografia. De tot això, en parlem en aquesta nova edició dedicada a la censura.