El millor regal que m’han fet mai va ser cosa de Richie Powell. I no anava embolicat. Si no heu escoltat el tema Gertrude’s Bounce, busqueu-lo. Invoqueu la bruixa que vaig ser. Em tornaré a posar el barret en punxa estrafolari i em mouré a ritme de jazz. Com enyoro l’alegria d’aquells anys. Les festes a la casa victoriana de Hyde Park. Sonen les notes d’aquesta cançó i camino lleugera altre cop perseguint els meus somnis. Literalment. És de nit que m’hi veig. Solia dir que era realista, però que no m’agradava el món on vivia, i per això el transformava i hi afegia misteri i fantasia. En el meu regne oníric podia deixar fora tot el que em semblava accessori. I la realitat ja no era inhòspita, perquè no em convencereu que no era real el que pintava. Era tot a dins de la meua ment. Surrealisme? C’est moi. Ho escric en francès perquè em vaig graduar en llengües romàniques. Hi tenia facilitat. També parlava alemany.
Solia dir que era realista, però que no m’agradava el món on vivia, i per això el transformava i hi afegia misteri i fantasia. En el meu regne oníric podia deixar fora tot el que em semblava accessori
Vaig néixer a Austin, Texas. Els meus pares eren cantants d’òpera i ens movíem molt. Els primers anys de vida els vaig passar a Berlín, de fet. La Gran Guerra va acabar amb l’aventura del bel canto i vam retornar als Estats Units. Suposo que no m’hauria de queixar de la meua infància, però Tom i Lula Abercrombie, els meus pares, eren estrictes i severs i, el que és pitjor, devots de la ciència cristiana. No ho podia saber de petita, és clar, però quan l’artritis em va condemnar a anar en cadira de rodes molts anys després, no em treia del cap les autèntiques bajanades d’aquesta religió. «El que es manifesta com falta d’harmonia o malaltia del cos no és res més que el resultat d’errors de pensaments». Això sí que és surrealista i no els meus quadres! Potser va ser per això que em vaig allunyar de l’òpera i vaig estudiar romàniques a la Universitat d’Illinois. Ningú hauria apostat pel meu futur com a artista plàstica amb aquests antecedents, però vaig fer un curs d’art comercial a Chicago que ho va canviar tot.
No em treia del cap les autèntiques bajanades de la ciència cristiana: «El que es manifesta com falta d’harmonia o malaltia del cos no és res més que el resultat d’errors de pensaments»
La meua primera feina va consistir a dibuixar guants per als grans magatzems Mesirow. En certa manera, el meu art era això, pintar coses senzilles. D’aquells primers anys trenta recordo que treballava molt, però ens pagaven 94 dòlars cada mes, cosa que era meravellosa. I després dels guants vaig pintar moltes més coses. Algunes, per encàrrec. Però, sobretot, el que em sortia de dins. Diuen que sempre em pintava a mi mateixa. I és cert. No era vanitat. Ara de mi diríeu que era una dona plena d’inseguretats amb una bellesa poc normativa. Aleshores no. Aleshores érem lletges i prou. Alta, amb els trets afilats. Semblava una fetillera i per això em pintava amb gats, mussols, escombres i boles de vidres. Em convertia en un personatge que vivia en un món diferent. M’agradava investigar els estats conscients i inconscients de la ment i em perdia en paisatges àrids i interiors poc moblats. Escales que no van enlloc, arbres pelats, portes tancades. Algú va dir que pintava com Magritte i quan vaig descobrir la seua obra vaig pensar que, certament, era el meu pare espiritual.
Em convertia en un personatge que vivia en un món diferent. M’agradava investigar els estats conscients i inconscients de la ment i em perdia en paisatges àrids i interiors poc moblats
Suposo que m’anaven bé les coses. Als 23 anys vaig vendre el primer quadre i vaig protagonitzar la primera exposició individual. Conduïa un Rolls Royce i era amiga de tots els artistes de Chicago. Em vaig casar amb l’advocat Robert Livingston i vaig tenir la Dinah, la meua filla. Si pintava com pintava era perquè, malgrat tot, estava morta de por. Sempre em va semblar un miracle ser viva. I el temps m’ha donat la raó, si em permeteu l’humor negre. El 1948 em vaig tornar a casar. Aquest cop amb el crític musical Frank Sandiford. Encara que ens vam divorciar el 1964, sempre li agrairé que m’introduís en els cercles de jazz. Dizzy Gillespie, Charlie Parker, Miles Davis… Les nostres festes eren antològiques. Potser massa i tot. Em vaig arruïnar. Em vaig alcoholitzar. I per si no en tenia prou, artritis. Ho vaig anar trampejant com vaig poder, però el 1959 ja anava en cadira de rodes.
D’aquesta època fosca és aquest quadre tan lluminós que il·lustra aquestes planes. Té unes dimensions reduïdes: 20,3 x 25,4 centímetres. Per què? Doncs perquè ja no podia fer quadres més grossos. No podia físicament. I m’hi esforço. Vull ser com aquest cavall impossible que s’estira com un xiclet. Però m’he de quedar tancada a casa. Miro el meu món per una finestra diminuta i a fora només hi ha nit i desolació. El que sembla el periscopi d’un submarí surt a buscar esperança a la superfície. Encara viuré catorze anys més postrada en un llit, somiant mons millors.
————————————————————————————————————————–
Del 25 de gener a l’1 de juny de 2025, The Art Institute of Chicago, en col·laboració amb el Carnegie Museum of Art i el Colby College Museum of Art, presenta l’exposició més completa de l’artista fins ara, amb obres cedides per col·leccions institucionals i privades.
