Em dic Amrita Sher-Gil i soc hongaresa. Vaja, vaig néixer a Budapest el 1913. Però suposo que, encara que això sigui literalment cert, no em defineix en absolut. El meu nom ha passat a la història de l’art, si em permeteu la immodèstia, lligat a la terra del meu pare, l’Índia. Soc filla d’Umrao Singh Majitha, aristòcrata sikh especialitzat en sànscrit, i de Marie Antoinette Gottesmann, una cantant d’òpera hongaresa de religió jueva. Ara seria una més en un món globalitzat, però a l’Europa de començaments del segle XX, els meus trets asiàtics em convertien en una exòtica raresa. Vaig viure a Itàlia, on em vaig començar a formar com a artista. El temperament el tenia. S’ha escrit que em van expulsar d’una escola italiana per haver-me declarat atea. Com que tampoc no ho podreu comprovar, quedeu-vos amb el dubte. Amb 16 anys vaig anar a París. Cézanne i Gauguin van ser els meus grans referents. Diuen que hi ha quadres meus que recorden molt l’etapa haitiana de Gauguin i, segurament, és veritat. O potser és que tots dos vam trobar la inspiració en terres llunyanes. «Europa pertany a Picasso i Matisse», vaig dir una vegada a un periodista. Segurament, em volia assegurar un titular, però la veritat és que no va ser fins que vaig anar a l’Índia a buscar les meves arrels que no em vaig trobar com a artista. Era com si només pogués pintar a la terra del meu pare. La meva, al cap i a la fi. La llum, els colors, la gent… L’Índia m’inspirava. Penso que la força dels meus quadres era la mirada. Jo no era l’estrangera que busca tòpics. Jo era una més. Em sentia part del món que pintava.
Penso que la força dels meus quadres era la mirada. Em sentia part del món que pintava. L’Índia m’inspirava
Suzanne Valadon admirava com representava les dones. No se m’acut un elogi millor. Ella, l’artistassa que feia de model perquè no es concebia que les dones tinguéssim res a dir. Ens volien muses. Suzanne —o Marie-Clémentine Valade, com es deia als papers oficials— era més gran que jo i, potser per això, encara ho va tenir més difícil. Ella va saber veure que les meves dones no estaven erotitzades. La seva força dramàtica era el silenci. Algú va escriure que a Group of three girls, del 1935, s’hi veien tres noies vestides amb colors vius contemplant un destí que no poden canviar. I així era. No hi cabia l’alegria, en aquest quadre. La Societat d’Art de Bombai em va donar la Medalla d’Or. Era molt jove per adonar-me que allò era històric. Com ho va ser convertir-me en la primera asiàtica a exposar al Gran Saló de París. Però no hi podia fer més. Sempre vaig ser jove. Vaig morir jove. Tenia 28 anys quan vaig deixar aquest món a l’antic Raij, a l’actual Pakistan. No se sap gaire bé com va anar. Uns diuen que un avortament espontani no va anar bé i em va provocar una peritonitis. I fins i tot n’hi ha que s’apunten a la teoria de la conspiració i culpen de la meva mort el meu cosí i, a la vegada, el meu marit, Victor Egan. Ens vam casar a Hongria, però aviat ens vam instal·lar a l’Índia. Jo no podia allunyar-me’n. Tant és com vaig morir. Teníem un taller de pintura per estrenar. Un munt de projectes. Una vida per viure. Em va saber greu que els meus pares em sobrevisquessin. No és fàcil enterrar una filla. Però vaig deixar prou autoretrats perquè sempre em tinguessin present. Era agosarada amb mi mateixa. Alguns fins i tot m’han comparat amb Frida Kahlo. Autoretrat com a tahitiana era el meu particular homenatge a Gauguin. Mostro els meus pits nus sense que m’importi gaire què en pensarà ningú. Una artista no pot anar amb el fre de mà posat.
Les meves dones no estaven erotitzades. La seva força dramàtica era el silenci. Tres noies vestides amb colors vius contemplant un destí que no poden canviar
Però una cosa era mostrar-me i l’altra, mostrar els altres. Has de saber que ets una privilegiada i has de posar-te al servei dels pobres. Considero que la meva veritable missió artística era interpretar pictòricament la vida de la gent de l’Índia i, particularment, dels pobres. Els ulls tristos dels meus models explicaven històries mudes d’infinita submissió i paciència. Va ser un honor donar-los veu. A la National Gallery of Modern Art de Nova Delhi hi trobareu més de 100 quadres de la meva curta, però intensa, vida.
