Em dic Gluck. Només Gluck. Vaig esborrar el nom que m’havien posat en néixer perquè contenia una instrucció, una expectativa, una destinació prefixada. El vaig esborrar com qui retira una capa de vernís groguenc d’un quadre antic: per veure-hi clar. No vaig voler ser «senyoreta», ni «dama pintora», ni cap variació amable d’aquests conceptes. Vaig voler ser artista. I prou.
Us diran que vaig néixer el 1895, a les acaballes del segle XIX, i que vaig morir el 1978, quan tot just feia quatre dies que The Times They Are A-Changin’, com cantava Bob Dylan. No en feu cas. Encara no heu arribat al temps en què vaig viure. Sempre vaig pintar des d’un marge que no era perifèric, sinó escollit. Vaig vestir com m’agradava, vaig estimar qui vaig voler, vaig habitar el meu cos i el meu nom sense demanar permís. Però no us confongueu, no era una provocació; era una necessitat. La meua identitat no cabia en els compartiments que m’oferien, i per això vaig decidir no entrar-hi. Si el llenguatge em forçava a triar entre masculí i femení, jo triava el silenci o la fissura. En anglès podia esquivar algunes marques; en català, cada adjectiu és una cruïlla. Potser per això m’atrau aquesta llengua: m’obliga a mostrar l’esforç. No soc «pintor» ni «pintora»: soc qui pinta. No soc «retratista» en femení o masculí: soc mirada que sosté una altra mirada. Ara m’adono que si vaig treballar el retrat és perquè és un camp de tensió. Un rostre no és mai innocent. Ho vaig entendre encara més el 1923, quan Romaine Brooks em va retratar a Peter (A Young English Girl). No es proposava il·lustrar una ambigüitat com si fos una curiositat exòtica. Es proposava afirmar una presència. Peter no és una al·legoria; és una persona situada davant del món amb una fermesa que jo reconeixia. El títol diu: «una noia anglesa jove», però el nom propi, Peter, obre una esquerda. Entre el nom i la descripció hi ha un espai d’autodeterminació. Allà és on jo pinto. La figura està continguda, sòbria, sense ornaments que la delatin. La llum no dramatitza: delimita. El gest no reclama: resisteix. Em van dir que aquella contenció era fredor. S’equivocaven. Era respecte. No volia imposar una narrativa sobre el cos retratat; volia que el cos ocupés l’espai amb la seva pròpia gramàtica. El món insisteix a llegir-nos en binari. Jo volia oferir una imatge que no es deixés resoldre tan fàcilment. No per confondre, sinó per afirmar que hi ha vides que no necessiten ser explicades amb les paraules de sempre.
Vaig vestir com m’agradava, vaig estimar qui vaig voler, vaig habitar el meu cos i el meu nom sense demanar permís. Però no us confongueu, no era una provocació; era una necessitat
També vaig construir el marc dels meus quadres. El marc és frontera i declaració. Em negava a acceptar els marcs convencionals perquè també m’havia negat a acceptar els marcs socials. La coherència no és una virtut moral; és una arquitectura. Si el meu nom era una sola paraula, si la meua indumentària era una sola línia severa, si la meua pintura buscava una sola tensió exacta, tot responia a la mateixa voluntat: reduir el soroll perquè la presència fos incontestable. Em van voler situar en un relat: dona excèntrica, hereva privilegiada, figura pintoresca dels salons londinencs. Però jo no era un personatge. Era una pràctica. Pintar era una manera d’ordenar el món sense simplificar-lo. Quan retrato, no domestico. Tampoc allibero. Constato. Hi ha una dignitat a ser vist sense maquillatge simbòlic. Això és el que Brooks va voler per a Peter: no convertir-me en emblema de res, sinó reconeixer-me en la meva complexitat callada. Si ara us en parlo en primera persona és perquè sé com funciona el cànon: absorbeix, etiqueta, arrodoneix arestes. A mi em van invisibilitzar i, alhora, em van convertir en anècdota. Cap de les dues coses no m’interessa. El que m’interessa és la força d’una imatge que encara avui desactiva la lectura automàtica. Una figura que no demana permís per existir tal com és.
Soc Gluck. I amb el meu nom i el meu treball n’heu de tenir prou. Si necessiteu un adjectiu, trieu-lo sabent que sempre quedarà curt. Jo continuaré pintant des d’aquest lloc indòcil on la identitat no és una casella, sinó una decisió reiterada. I cada retrat, una afirmació.
