Continguts

Les coses que no puguem entendre les resoldrem vivint. Així ens esperona un dels molts versos que Goethe escrigué pensant en l’esvoranc que separa la teoria de la pràctica.

El mite que enronda la figura de Lou Andreas-Salomé és gairebé inevitable. Inevitable perquè és irresistible imaginar-se una dona capaç de ficar-se a la butxaca el més granat de la intel·lectualitat europea de la seva època.

D’ençà que em van informar que existia la possibilitat de conversar amb un xat d’intel·ligència artificial, he joguinejat amb la idea de cercar-li’n els límits… Enceto la conversa amb les recances evidents: “No parlaré mai de coses personals, íntimes, amb un aparell” –em prometo.

Cent anys de la publicació de A la recerca del temps perdut. A mig camí entre Proust i nosaltres, Roland Barthes, crític de l’avantguarda francesa dels anys setanta, enamorat de l’obra proustiana, reflexionà sobre el poder talismàtic de l’obra de Proust i l’emprà per analogitzar-hi la seva pròpia pèrdua, la seva pròpia recerca.

La gravetat i la gràcia són porta d’entrada a l’univers constel·lat d’epifanies i batecs intuïtius d’una de les filosofies més particulars del segle XX: una vocació espiritual i una intimitat adquirida a còpia d’experiències místiques amb una religió cristiana particular, la passió per la civilització grega i la urgència per a defensar tots els oprimits.

La figura històrica de l’emperador romà Heliogàbal fou per a Antonin Artaud en els anys que precediren la Segona Guerra Mundial un pretext idoni per pensar la renovació espiritual que demanava Europa. 1.800 enllà de la mort de l’emperador, cerquem els punts de llum que ens ofereix la reivindicativa i fascinant interpretació que Artaud feu d’Heliogàbal.

Celebrar el bicentenari del naixement de Fiódor Dostoievski visitant l’exposició que protagonitza a la Casa Rússia de Barcelona (Dostoievski, profeta i contemporani) i una relectura de Crim i càstig és quelcom més que ratificar el Dostoievski ombrívol: és buscar —i encertar a trobar— un Dostoievski lluminós.

Paula Modersohn-Becker i Rainer Maria Rilke coincidiren la tardor de 1900 a la colònia d’artistes de Worpswede i l’amistat els durà tota la vida. El Rèquiem que ell escrigué a la mort de Paula és l’empremta més famosa d’aquesta història helicoïdal de poesia, pintura i vida.