Arquitecta de formació i artista visual, Gemma Antón treballa el collage analògic com una forma de pensament: una pràctica humil i alhora complexa, capaç de recompondre sentit a partir de restes, buits i trobades inesperades. En la seva obra, l’espai no és absència, sinó el lloc on les coses poden succeir. En conversa amb Mangrana, parlem del collage com a llenguatge, de la identitat com a mescla en relació i del potencial subversiu de construir des d’allò descartat.
El collage és la tècnica que vertebra la teva pràctica. Quan descobreixes que retallar i recompondre imatges és també una manera de pensar?
Va ser bastant natural. Vaig començar fent fotografia i collage més o menys alhora, i al principi era una cosa pràctica: tenia poc espai i necessitava resoldre. Però ja no vaig intentar canviar, perquè el collage enganxa. Té un punt humil: recuperes coses que ja existeixen, coses que “no valen” o que no es faran servir per a res, i de sobte en surt alguna cosa que no té res a veure amb l’origen i que pot ser molt potent. El mitjà és senzill, i amb aquesta senzillesa de vegades aconsegueixes una complexitat que m’interessa molt.
Vens del món de l’arquitectura. De quina manera aquesta formació influeix en la manera d’estructurar l’espai dins les teves composicions?
No m’adonava de com influïa fins que algú m’ho va dir també amb la fotografia: “Tu no fas fotos a la gent, fas fotos a l’espai entre la gent”. A mi sempre m’ha interessat el buit: l’espai que permet que passin coses. Amb el collage em passa igual. Al principi hi posava més elements, i amb el temps en vaig anar traient. Com més en treia, més m’agradava. El buit diu coses. Estic obsessionada amb el Tao: l’espai entre els radis és el que fa que la roda funcioni. En els meus collages hi ha molt espai; no és una cosa que busqui de manera programada, però forma part de com miro.
El projecte Genealogy sembla apuntar a una integració que va més enllà del subjecte individual. Com entens la genealogia en aquest sentit expandit? Quina importància té més enllà de la filiació evident?
En aquesta sèrie, la idea era un arbre genealògic: coses que passen i com es connecten. M’interessa pensar que dins teu hi ha tot un univers de gent —la família, els vincles, el que hi havia abans, el que hi haurà després, el que tens al costat. De vegades sembla caos, però hi ha buits i hi ha relacions. I el collage s’hi assembla: intentes recompondre una idea o una història amb fragments. Avui hi ha tanta imatge i tant relat que, en el fons, el collage pot ser un intent de trobar-hi sentit.
El collage és la meva manera de buscar sentit: recompondre una idea o una història amb fragments i deixar que les relacions i l’entorn que les connecta es revelin
Has parlat del collage com una pràctica especialment afí a la nostra època, que entens com una gran juxtaposició d’heterogeneïtats. Ens pots explicar aquesta relació? Què té el collage que el fa especialment proper a aquesta condició contemporània?
A mi m’interessa molt la diferència. Allò heterogeni, el que no té una sola lectura, em sembla més ric. En el collage cada peça porta la seva pròpia història, i juntes creen una altra història nova, aquí i ara. Són moltes històries dins de moltes històries. I, alhora, és un reflex de la societat que m’interessa: la barreja, l’intercanvi, el grup. Jo soc molt de grup; crec que es potencia el que som quan estem envoltades de gent. També m’agrada la idea del wabi-sabi: allò imperfecte forma part de la bellesa. El collage funciona així: s’ordena —o s’ordena sol— i apareix alguna cosa que va més enllà del teu control. M’interessa aquesta lògica davant la tendència social a homogeneïtzar i a tenir por del que és diferent.
M’interessa la imperfecció davant la tendència social a homogeneïtzar i a tenir por del que és diferent. L’imperfecte forma part de la bellesa
En el context de “genealogies als marges”, creus que el collage pot ser una eina per qüestionar relats hegemònics o estructures de poder?
Sí, totalment, però des de la humilitat. És subversiu: allò que el relat hegemònic tracta com a “brossa” per a mi és la base del que crec i del que vull transmetre. El més interessant és el que es descarta: el diferent, els racons, els trencaments, els retalls. El mateix mitjà ja conté part del missatge.
Allò que el relat hegemònic tracta com a brossa és la base del que jo construeixo. El mateix mitjà ja conté part del missatge
En les teves respostes apareix molt la idea de l’art com a llenguatge. Què et permet dir el collage que no podries dir d’una altra manera?
El que faig amb un collage no ho podria escriure. Crec que les obres que t’agraden et parlen en un idioma personal, un idioma que només existeix a través de l’art. És allò que portes dins i que no pots transmetre d’una altra manera. I per això de vegades em costa explicar-ho: quan ho intentes explicar, es queda petit. Aquí m’interessa molt Georges Didi-Huberman i aquesta idea que una obra t’interessa quan “et mira”.
En la teva obra apareixen figures que semblen estar en transformació constant. Com entens la identitat?
La identitat és com un collage: una barreja de moltíssimes coses. Segons on siguis o amb qui siguis, surten unes parts o unes altres. Jo no crec gaire en l’individu com una cosa tancada, amb fronteres fixes. Crec que existeixes quan et barreges amb els altres, quan et reconeixen, quan comparteixes. Aquí la identitat es desdibuixa.
No crec en l’individu com una cosa tancada, amb fronteres fixes. La identitat és com un collage: una barreja de moltíssimes coses
Quin paper tenen els fragments, les ruptures i les cicatrius en la teva manera de construir?
M’agrada molt el kintsugi, quan alguna cosa es trenca i la reparen amb or, marcant la cicatriu i donant-li valor. M’interessa aquesta idea: t’has trencat, et reconstrueixes i això no et fa “pitjor”, et dona una altra bellesa. Jo sovint retallo malament, arrenco, estripo. De vegades busco que es vegi el blanc del paper quan se separa, o trenco el paper perquè la imatge s’adapti a la ruptura.
En el collage, el tall pot intentar desaparèixer o, al contrari, fer-se visible.
Exactament. Jo soc de les que reivindiquen la ferida. Els trencaments, els pedaços, les cicatrius… m’interessen.
Reivindico la ferida: els trencaments, els pedaços, les cicatrius. De vegades trenco el paper perquè la imatge s’adapti a la ruptura
Treballes amb imatges preexistents. Quina relació estableixes amb la memòria d’aquestes imatges?
Depèn del tipus d’imatge, però a mi m’interessa més el que passa quan s’ajunten totes que l’origen de cadascuna. Em fixo més en el conjunt: les peces formen alguna cosa.
Podríem dir que la teva obra és la suma de singularitats que, juntes, constitueixen un tot?
Em fa gràcia quan dius “la teva obra”, perquè des de dins jo ho veig tot molt separat. Però sí que m’he acostumat que em diguin que es reconeix. I aquesta idea del tot fet de singularitats m’interessa. Em recorda un conte sufí, La conferència dels ocells: arriben a buscar el rei dels ocells i descobreixen que, en realitat, el “rei” és el reflex de totes i tots junts.
A la peça Diptych es percep una dualitat molt marcada: la part superior sembla més orgànica i expressiva, mentre que el cos i les mans tenen una presència més estructural, gairebé geomètrica. Hi ha una voluntat conscient de treballar tensions entre força i vulnerabilitat, entre superfície i estructura?
Per a mi són dues cares del mateix. Diptych va ser un punt de frontera: venia de treballar molt en blanc i negre, i aquí va començar el pas cap al color. L’altra peça, la que té les flors i el paisatge, sovint es llegeix com a més bonica o més amable, i aquesta com a més fosca o més tètrica. Però si les mires per separat, no és tan evident. A mi m’interessa aquesta dualitat formal —el monocrom i el color— però no la visc com una oposició real, sinó com dues energies que conviuen. Són la mateixa peça des de dos registres diferents.
En la teva obra apareixen títols com His-Her, Him, Her… i el gènere sembla desdibuixar-se. Quin lloc ocupa per a tu aquesta qüestió?
Per a mi el gènere és una càrrega molt limitadora i profundament cultural. Em sembla dolorós i terrorífic el que s’ha fet amb el gènere: des que neixes et posen en una casella, “ell” o “ella”, amb tota la càrrega social al damunt. Això condiciona el quotidià i paralitza molta gent. En el collage, com que són trossos, puc barrejar i no m’interessa decidir: poso parts de tot. I amb els títols també hi jugo: els canvio, els reordeno, em ric una mica d’aquesta necessitat de fixar.
El gènere és una càrrega molt limitadora: des que neixes et posen en una casella, ‘ell’ o ‘ella’, amb tota la càrrega social al damunt
Si haguessis de descriure en una frase l’ànima del teu univers creatiu, quina seria?
Em costa resumir-ho en una frase tancada. Però diria que té a veure amb el fet de deixar espai. Crear un buit on qui mira pugui completar el collage i continuar construint-lo. Com en el Tao: el buit és el que permet que les coses passin. Cada vegada que algú el mira, l’obra es torna a fer.
