Käthe Kollwitz (Königsberg, 8 de juliol de 1867 – Moritzburg, 22 d’abril de 1945) va ser una pintora, gravadora i escultora expressionista alemanya. Tot i ser estrictament certa aquesta breu definició que trobarem a les entrades biogràfiques de l’artista, no l’explica. Kollwitz és una icona antibel·licista. Una dona que va posar l’art al servei de la militància política i el compromís social.
Em dic Käthe Kollwitz i vaig néixer en un país que ja no existeix. En una ciutat que ara té un altre nom. Pot semblar anecdòtic, però il·lustra a la perfecció els temps convulsos que em va tocar viure. Königsberg, la poderosa capital de Prússia, es va convertir en una ciutat alemanya el 1871, quan tot just tenia quatre anys. I va quedar completament arrasada poc abans de la meua mort, quan la Royal Air Force britànica la va bombardejar la darrera setmana d’agost de 1944. Potser us avorreixo, però heu de saber d’on vinc per entendre’m. Heu de saber que en aquelles terribles quatre nits de bombes van morir més de cinc mil paisans. Quanta, quanta guerra, que diria Mercè Rodoreda. Va ser insuportable. No vaig viure prou per saber que el 1946 Königsberg es convertiria en Kaliningrad i s’integraria a l’URSS i anys després, a Rússia. Res no té sentit quan els homes es declaren la guerra. No vaig viure prou, de fet, ni per saber que aquella bestiesa que va dessagnar Europa (altre cop) s’havia acabat. Faltaven setze dies per a la capitulació de l’Alemanya nazi i cent trenta-tres per a la rendició del Japó. Tant és. Al món n’esclataries altres, de guerres. Maleïdes les guerres i els canalles que les fan.
Jo vaig dir «no a la guerra» abans que us pengéssiu cap xapa a la consciència. Però com podia fer cap altra cosa? Jo mirava el món, i el que veia no m’agradava. Em defineixen com una artista expressionista amb obres d’alt contingut social. Però podia pintar paisatges amb flors bellíssimes mentre la misèria més absoluta devastava els meus veïns menys afavorits? Podia haver fet retrats de noies brodant plàcidament quan sabia que els meus coetanis teixien relats de solidaritat i resistència? Hi havia esperança en la seua lluita. Un heroisme que no tenia res d’èpic, sinó de necessitat. Jo volia formar part d’aquell futur millor i vaig deixar-me estar de cavallets i olis. Necessitava una tècnica que em permetés arribar a més gent i escampar la paraula d’aquells obrers i camperols sense veu com si fos una evangelista moderna.
No m’interessaven els combatents sinó qui es quedava enrere: mares, vídues, pares i infants. Volia desplaçar el focus cap al sofriment dels supervivents. De tots nosaltres. De la humanitat
M’hauria portat bé amb Maruja Mallo. Jo també pensava que per més que hagués declarat la guerra a la guerra, com vaig titular una de les meues obres, sense pa no hi hauria pau. Mai, enlloc. El 1919 vaig entrar a l’Acadèmia Prussiana de les Arts, la primera dona que n’era membre. Dona d’ideologia socialista que denunciava les condicions de misèria dels treballadors i les crueltats de la guerra. Els nazis em van expulsar de l’Acadèmia i em van perseguir, cosa de la qual em sento particularment orgullosa.
Vaig demostrar que l’art podia ser estèticament potent i políticament compromès. Permeteu que us parli de Die Witwe, la vídua. La protagonista absoluta d’aquest gravat de 1922 és una dona embarassada. No hi ha cap escenari, cap relat, cap referència concreta a la guerra. Només ella. Els braços creuats protegeixen el ventre, i el cos es tanca sobre ell mateix. Sense falsa modèstia us diré que amb aquesta composició tan austera dic moltes coses que no mostro perquè no vull insultar la vostra intel·ligència. No veieu el marit mort, però tota la imatge gira entorn d’aquesta absència. I l’embaràs tampoc no és casual. Hi ha una vida futura condemnada a viure sense pare. El dol que anticipa l’altre dol que vindrà. Els artistes que em van precedir representaven la guerra a través d’herois, generals o batalles. Jo vaig fer exactament el contrari. No m’interessaven els combatents sinó els qui es queden enrere: mares, vídues, pares i infants. Volia desplaçar el focus cap al sofriment dels supervivents. De tots nosaltres. De la humanitat. Potser per això no em fixava tant en els rostres com en les mans. No volia parlar de cap persona en concret, sinó de tothom. De mi, i de vosaltres, que em llegiu més de vuitanta anys després que hagi mort.
