Terra cremada: el passat lúcid i l’escriptura del dol en Marcel Proust i Roland Barthes

No hi ha cap altre motiu per haver de recercar quelcom que haver-ho perdut. Hi ha coses, tanmateix, que són complicades de recobrar i que, per tant, es tracta més aviat de buscar tot sabent que no les trobarem. Una d’elles és el Temps. Ara fa cent anys s’acabà de publicar un dels cicles novel·lístics destinats a capgirar la manera que tenim de pensar en el temps i la pèrdua. En la immensa catedral que és A la recerca del temps perdut, a partir de les arcades que drecen els diversos volums, Marcel, el protagonista, ens narra la història d’una vocació literària que s’acaba realitzant en la pròpia obra –cap vida i cap obra: només una vida que és l’embrió d’una obra, una obra que no és sinó solidificació de la vida. A través d’aquestes pàgines, d’un refinament estilístic extraordinari i una delicadesa absoluta –és massa provocador afirmar que la poesia al segle XX s’escrigué en prosa?–, Proust ens condueix pels passadissos del seu París de la primeria del passat segle amb el simple propòsit de demostrar-nos la seva teoria: que la vida vertadera és la viscuda en l’escriptura i que la manera de salvar allò que hem estimat no és altra que encapsular-ho en una obra d’art.

Publicat ara fa cent anys, A la recerca del temps perdut és un cicle novel·lístic destinat a capgirar la manera que tenim de pensar en el temps i la pèrdua

El narrador, a partir de petits moments de memòria involuntària –sí, la magdalena–, busca la vertadera essència del passat tot creant un temps fora-temps, un instant de suspensió. De la hibridació dialèctica de les diverses instàncies temporals, n’emergeix un tercer moment: el de la rememoració, que no és ni passat ni present, sinó eternitat. La Recerca, en última instància, es pot llegir com a un colossal i únic acte d’amor vers les persones que Marcel (narrador i autor) estimà. La memòria ha fixat els seus espectres i els ha creat un paradís d’existència infinita, emparats dessota els brancatges dels predicats proustians –sí, les frases llargues. Ara bé, si l’estil de l’obra és innegablement complex –complex, no pas difícil–, és perquè recrea la infinitud de ramificacions que pren la memòria mentre el ritme de cada pàgina de Proust beu d’aquella qualitat fluvial que, amb la seva fressa acollidora, ens arrossega. A mesura que ens endinsem en la lectura de la Recerca, s’alenteix el món en els suaus balancejos de frases deliqüescents, coagulades al voltant d’aquell punt just de fluïdesa on les paraules, en comptes de tancar un espai, ens el desclouen.

La Recerca és, en el més estricte sentit, una investigació: Proust, mitjançant el rigor de la forma artística, cerca la veritat de la realitat, la idea sota l’aparença, i, a través de la construcció estilitzada d’imatges, retroba l’essència de tot allò que, fins aquell moment, ha estat escàpol i desconcertant. La composició de l’obra és la d’un pastís de pasta fullada: l’escriptura va estratificant les capes de la vida per tal de trobar-hi la particularitat que la fa única. El miracle d’abolir els dics de la temporalitat immediata per tal d’accedir a un estatge superior és el privilegi de la literatura: els plecs del fenomen es mostren a l’ull que pensa i a la pensa que escriu. L’equació de temps, memòria i absència carrega tota la finitud i senzillesa de la condició humana.

La composició de l’obra és la d’un pastís de pasta fullada: l’escriptura va estratificant les capes de la vida per tal de trobar-hi la particularitat que la fa única

Naturalment, la troballa en què acaba fent cap la recerca de Marcel no ha estat endebades: l’obra de Proust ha esdevingut mathesis universalis per a qualsevol que vulgui fer una reflexió sobre aquest estrany tapís de duració i desgast –sí, la vida. Això, emperò, no seria pas tan important si no fos perquè és absolutament esfereïdor. I és que és just quan estem a punt d’acabar la Recerca que ens adonem que l’obra proustiana ha esdevingut una teranyina, un bany de mel, i ens ha empresonat. Distanciar-se’n demana molta voluntat –a més, és també trist. Potser la solució a una trencadissa tan traumàtica –si fos un os, no seria una fractura, sinó un esberlament– passa per mantenir-hi un agafador, un peu en l’univers proustià que ens faci de brúixola en la resta d’universos: pactar-hi, anar fent viatges de contraban per les fronteres del continent mar- cel·lista. Fou aquest el cas del destacat crític literari francès Roland Barthes, qui, enamorat profundament de la Recerca, sempre s’hi emmirallà, no només com a teòric, sinó com a creador. Així, La càmera lúcida, el seu darrer llibre (1980), publicat abans de morir atropellat just davant de la Sorbona, és una escriptura peculiar de dol on, arran d’unes reflexions sobre la n turalesa de la fotografia, Barthes es demana què pot recuperar de la seva mare a través d’una imatge que troba de quan era menuda. L’analogia del seu dol amb el de Proust es fa destacadissa de seguida:

La fotografia de la mare de Roland Barthes és “només” un indici que ha deixat l’absència, la petja d’un record subtil, la ruïna d’un monument que no tornarà a dreçar-se

En efecte, ambdós, Marcel i Roland, pateixen una pèrdua. L’absència que en deriva els envitricolla la vida, els deixa encallats en un punt d’enyor impossible –el present se’ls esgota en rememoracions d’un passat que, a cada bafarada de retorn, va perdent més i més cos. Per a resoldre aquest estancament, una fotografia, un re- cord… una escriptura –sí, sempre l’escriptura. Si ens permetem llegir la Recerca com una obra d’amor, també l’hauríem de poder llegir com l’obra d’una pèrdua… La pèrdua de què? La pèrdua d’un món, d’un amor, d’una forma de vida, d’una àvia, d’una joventut –sembla molt més senzill dir què no s’acaba perdent a la Recerca. El cas és que l’obra de Barthes és un treball sobre una fotografia, però una fotografia que ens duu cap a fora. La imatge no és tautològica, sinó que ens empenta vers la perifèria d’ella mateixa: la fotografia de la mare de Roland Barthes és “només” un indici que ha deixat l’absència, la petja d’un record subtil, la ruïna d’un monument que no tornarà a dreçar-se, el silenci d’una melodia que no tornarà a sonar. El referent ha desaparegut per sempre i és impossible de replicar. Som impotents davant del nostre propi exili. El passat, la terra que hem cremat, el desterrament que no ens perdonen. Si la imatge –congelada en el procés mecànic d’haver premut el disparador i haver capturat un rostre– és la constatació d’aquesta mort, l’escriptura l’és de la lluita per tal que la fotografia no esdevingui una tomba. Tots ells han viscut, tots ells són morts; Marcel i Roland també visqueren, també són morts… Mirar-ne una fotografia és com fer-los trampa al seu propi joc –els ulls de Marcel: dues ametlles enclotades, d’un espurneig gentil i d’una finesa que, per bé que determinada, encara la desfà una amabilitat excessiva; els de Roland, dues roques metamòrfiques, d’una seguretat mordaç, irònica i intel·ligent, massa suspicaç.

La càmera lúcida del crític francès és només un tast d’allò que podria haver estat una més de les fascinacions més prolífiques de la literatura recent

Tota la Recerca funciona segons aquesta lògica de la resta, sedimentant pacientment i exacta la pèrdua: des del Combray d’una infantesa hipersensible que no tornarà, al París d’una època de flors, poesies i ombrel·les on no passejarà mai més l’Odette, passant per la Venècia d’una joventut fascinada que es balafià en l’engany i la sospita… A la fi, l’obra serà l’únic que romandrà entre tantes cendres. Barthes, intoxicat per la fascinació que suscita la Recerca, fracassarà un cop i un altre en intentar parlar-ne – probablement per aquest motiu, per aquest ofec de proximitat, no tinguérem mai un llibre tan evidentment barthesià com hagués estat un estudi seu de l’obra de Marcel Proust–, la qual cosa fa encara més interessant veure’l parlar de Proust lateralment, en l’obliqüitat d’haver compartit una mateixa experiència, com si fos més un germà que no pas un deutor. En definitiva, La càmera lúcida és només un tast d’allò que podria haver estat una més de les fascinacions més prolífiques de la literatura recent. A través de la fotografia, el crític francès escrigué sobre el seu dol tot reconeixent en la seva dolor la mateixa que havia alimentat la Recerca.

Ni la de Proust ni la de Barthes no són ni escriptures fàcils ni obres felices: només constatacions genials del tarannà efímer de la vida i de l’extraordinària contrametzina que és l’escriptura.

*(Roland Barthes: La càmera lúcida. Traducció: Joaquim Sala Sanahuja. Palma: Lleonard Muntaner, 2007)