Nascut a Olot el 1988, Adrià Gamero Casellas viu i treballa a Barcelona. Graduat en Belles Arts i amb un màster en Producció i Recerca Artística per la Universitat de Barcelona, exerceix també de docent a la Facultat de Belles Arts de la UB. La seva obra combina dibuix, gravat, collage, diorama i manipulació d’imatge digital per explorar com construïm allò que veiem i fer visibles les estructures que ho sostenen. En aquest procés, transita entre el món digital i l’analògic, traslladant la immediatesa de la imatge digital a processos manuals i lents. Ha exposat en institucions com el CCCB, la Fundació Vila Casas i la Fundació Felícia Fuster.
Com és present el paisatge volcànic d’Olot en la teva manera de treballar?
Sempre hi és present, malgrat que a l’inici vaig voler rebutjar-lo. El meu interès principal és el paisatge natural, en general. De petit anava a pintar immers en el paisatge i sento que vaig rebre la influència d’altres artistes paisatgistes d’Olot, anteriors a mi.
Què representen per a tu i per a la teva feina Olot i Barcelona?
Tinc una amiga amb qui compartim aquesta mateixa realitat i definim Olot com «poble petit i infern gran». Barcelona és la casa triada, malgrat que de vegades patida.
Barcelona és la casa triada, malgrat que de vegades patida
Treballes el dibuix, el gravat, el collage, el diorama… Com decideixes quina tècnica demana cada peça?
Penso que ambdues coses van en paral·lel. Ara, per exemple, treballo amb il·lustracions botàniques de plantes que em duen a treballar amb materials i tècniques concretes. En el procés s’estableixen decisions que em condueixen, metamorfosi rere metamorfosi, fins a arribar a la imatge que defineixo com a definitiva, si arriba a mantenir-se fins al final.
En el procés s’estableixen decisions que em condueixen, metamorfosi rere metamorfosi, fins a arribar a la imatge que defineixo com a definitiva
La teva obra parteix sovint d’imatges digitals que dissecciones. Per què t’interessa aquest material?
Cercava una metodologia mecànica i racional que vaig trobar en el món digital, i em va interessar què hi succeïa quan m’hi acostava. Vaig començar per copiar el que hi passava amb llapis de mines i material d’oficina variat, desvinculat dels materials associats a l’acadèmia.
A Pecíol (2024) vinculaves arquitectura i botànica. Com sorgeix aquest interès per posar en diàleg els dos mons?
L’arquitectura era també una opció d’estudi i sempre ha estat un interès personal. El meu moment personal d’aleshores m’hi va dur. Volia crear espais on poguessin habitar construccions que expressen processos de canvi.
Al número vint de Mangrana, «Metamorfosi», presentem una peça de la sèrie Arquitectures de Subsistència, iniciada el 2017 i desenvolupada al llarg del temps. Com va sorgir aquest treball?
La sèrie neix d’un treball anterior en què ja cercava reflectir la idea de canvi en el procés de construcció d’una imatge. Utilitzo el paisatge per manifestar aquesta creació. Aquesta idea encara em persegueix fins al dia d’avui i és allò que no em permet abandonar la pràctica artística. Cerco i experimento amb diferents suports, espais on les imatges puguin habitar.
A La construcció d’un simulacre reflexiones sobre el trànsit entre el territori real i la seva representació, i a Bells objectius d’acumulació (2026) trasllades una imatge digital a un dibuix fet píxel a píxel. Què t’interessa d’aquests processos de transformació de les imatges?
La construcció d’un simulacre era un recull del treball realitzat fins al moment, com una mena de resum del meu procés creatiu per arribar a diferents imatges que vinculen el territori real amb el representat, en una reflexió constant sobre com les imatges transiten.
M’interessa fixar-me en com construïm i consumim les imatges a través d’un temps dilatat que mira de materialitzar, en la còpia analògica lenta, allò que sorgeix en un món digital immediat. Hi ha una voluntat d’oposar-me als processos d’acceleració actuals.
Hi ha una voluntat d’oposar-me als processos d’acceleració actuals
Ets professor a la Facultat de Belles Arts de la UB. Com es retroalimenten recerca, docència i pràctica artística?
Primer ho veia com una cosa aïllada, potser perquè la docència m’imposava, però era necessària per a la meva manutenció. Ara, després de sis anys, soc més capaç de vincular-ho i veig com avancen en paral·lel. Així, parlo a l’alumnat de referents que a mi també m’interpel·len. Ensenyo pintura mirant, però, de posar el focus en la manera d’observar les imatges.
Quins referents artístics t’han marcat més en la teva manera de pensar la imatge?
Els artistes de l’escola olotina sempre han estat presents, més en la manera d’entendre el paisatge que en la manera de representar-lo. Al marge, també m’interessen artistes que utilitzen el llenguatge matemàtic en el procés creatiu d’imatges, com Charles Gaines i Christiane Baumgartner, i especialment Alicia Vogel, amb qui comparteixo molt, des de l’origen fins a la forma de crear.
En què estàs treballant ara i quins projectes tens previstos per als propers mesos?
Segueixo treballant en els dibuixos que aleshores estaven en procés. També estic endinsant-me en una obra que vol retornar-me a la meva infantesa vinculada als paisatgistes olotins, revisitant els espais i la seva influència en la meva obra, per acabar exposant a la Fundació Vayreda, que m’ha facilitat també treballar amb el seu fons.
