Ester Sánchez Ràfols (Vilanova i la Geltrú) prové del món del disseny gràfic, però fa anys que va trobar en el collage un llenguatge propi i profundament transformador. Des de l’experiència del bullying, la bulímia i l’endometriosi, la seva obra s’ha convertit en una via d’expressió i d’alquímia personal, connectada amb la feminitat, els cicles, el cos i una dimensió espiritual que reivindica el sentir. A més de crear, imparteix tallers com a espai d’acompanyament i joc, en què el silenci i la intuïció són part del procés.
Com et presentes avui? D’on vens i què fas?
Vinc del món del disseny gràfic i de les arts gràfiques, on he treballat més de vint anys. És una etapa que considero el meu passat, però és la base de tot el que faig ara. Paral·lelament, ja feia fotografia i una mica de monotípia, fins que vaig descobrir el collage. Avui el collage és el meu llenguatge principal i també ha estat la meva artteràpia.
També has estat vinculada al folklore de Vilanova. Quin paper hi vas tenir?
Vaig estar deu anys vinculada al Drac de Vilanova i la Geltrú. Hi vaig entrar com a portadora, però aviat vaig implicar-me en la part creativa: tallers, dissenys, marxandatge, coordinació d’equip. Aquell espai va ser com la meva universitat. Em va permetre practicar, fer xarxa i començar a mostrar el que feia.
Com arriba el collage a la teva vida?
Va ser com la unió de tot. El disseny m’ha donat estructura i composició; la fotografia, la mirada; les arts gràfiques, el material. Amb el collage tot encaixava. A més, és una tècnica molt accessible: treballar amb restes de paper, reciclar, transformar. Hi ha una cosa molt orgànica en tot això. També sento que la creativitat és cíclica, i no descarto tornar a barrejar pintura i collage en algun moment.
El disseny m’ha donat estructura i composició; la fotografia, la mirada; les arts gràfiques, el material
Quina relació tens actualment amb la pintura?
La pintura per a mi és fluir. Em poso música i em deixo portar. No busco perfecció, busco joc. Connectar amb la nena interior, amb la part sana i creativa que totes tenim.
En moltes peces hi ha figures híbrides, cossos vegetals, animals, símbols ritualitzats. D’on neix aquest imaginari?
Neix de la malaltia. Jo vaig patir bulímia i endometriosi, i això em va portar a un procés profund de teràpia, meditació, ioga i recerca espiritual. També vaig començar a llegir sobre el cicle menstrual, els arquetips femenins, la relació amb els cicles de la natura. Tot això em va donar consciència i informació. Jo arribava de fer aquest treball personal i començava a crear. A vegades primer apareixia el text; altres vegades, la imatge.
Hi ha referents que t’hagin acompanyat en aquest procés?
Un llibre que em va despertar va ser Cuerpo de mujer, sabiduría de mujer. A partir d’aquí vaig aprofundir en lectures sobre els cicles femenins i l’energia. Però més enllà dels llibres, el procés ha estat molt vivencial.
Des d’una perspectiva feminista, com entens la construcció de genealogies fora del relat hegemònic?
Jo no parlo tant de feminisme com d’energia femenina. Una cosa és el gènere i una altra és l’energia femenina i masculina que tenim totes les persones, com el yin i el yang. Socialment, l’energia femenina —la creativitat, el sentir— ha estat capada. I quan ets petita i et neguen constantment el que sents, acabes negant qui ets. Passa amb el cicle menstrual, amb el cos, amb l’expressió emocional. Recuperar aquesta energia és recuperar memòria i dignitat.
La raó excessiva és una energia masculina desequilibrada. L’energia femenina és sentir, i l’art va de sentir
Has dit que l’art té a veure amb sentir. Ho pots desenvolupar?
La gent s’espanta amb la paraula “energia”, però la ciència parla d’energia. La raó excessiva és una energia masculina desequilibrada; l’energia femenina és sentir. L’art va de sentir. Si una obra parla de trastorns alimentaris o de bullying, hi haurà persones que hi connectaran perquè hi ha veritat.
En quin moment el bullying i el dolor es transformen en matèria artística?
Quan era petita, tot allò que sentia no tenia espai. Ho vaig anar guardant. Aquella ràbia, en lloc de treure-la cap enfora, la vaig girar cap a dins. El collage m’ha permès alquimitzar-la: transformar el dolor en color, en forma, en vida.
Quan era petita, tot allò que sentia no tenia espai. El collage m’ha permès alquimitzar la ràbia: transformar el dolor en color, en forma, en vida
En aquesta peça escrius “Riuen de mi perquè soc diferent”. El text el vas redactar en aquell moment. Què necessitaves dir amb aquestes paraules?
Aquest collage és dels primers que vaig fer quan sortia de teràpia. Venia molt carregada i necessitava posar paraules a allò que havia viscut. El text surt d’aquella nena que se sentia diferent, observada, jutjada. Quan el cos et canvia abans que la ment estigui preparada, et quedes sola amb això. Escriure-ho va ser una manera de reconèixer aquell dolor, però també de transformar-lo. Volia que el missatge fos clar: allò que avui et fa sentir rara o fora de lloc pot convertir-se en la teva força.
En els darrers anys has desenvolupat projectes expositius com X amor o la col·lectiva de collage Ctrl. X & Ctrl. V a La Sala Centre d’Art Contemporani de Vilanova i la Geltrú. Què representen aquests projectes dins el teu recorregut?
Ctrl. X & Ctrl. V va ser una petita exposició col·lectiva amb quatre artistes que va néixer de les ganes d’ensenyar el que estava fent amb el collage. Però, més que centrar-ho només en mi, em va interessar posar en valor el collage com a llenguatge, i mostrar diferents estils i maneres de treballar-lo.
Va ser un projecte que vaig gaudir molt i que em va resultar molt natural de gestionar: la relació amb els altres artistes, l’organització i la construcció de l’exposició. Aquella experiència em va fer adonar que aquest tipus de projectes també formaven part del que m’agradava fer.
Amb l’exposició col·lectiva Ctrl. X & Ctrl. V més que centrar-ho només en mi, em va interessar posar en valor el collage com a llenguatge, i mostrar diferents estils i maneres de treballar-lo
Dos anys més tard vaig voler reprendre aquesta idea, però portant-la molt més enllà. Així va néixer X amor, un projecte més ampli d’art visual, plàstic i gràfic amb quaranta-quatre artistes locals i un altre fil conductor. Hi vaig participar com a artista —amb collage i pintura— però també vaig assumir la direcció del projecte: la curadoria, el disseny gràfic, el disseny de l’espai expositiu, la selecció d’artistes, la relació amb l’Ajuntament, els mitjans de comunicació i la recerca de patrocinadors. D’alguna manera, va ser el meu primer gran projecte cultural construït des de zero, nascut com a iniciativa personal.
Amb tot això, com treballes i com és el teu procés de creació?
Treballo molt per temàtiques. Quan em ve un tema, busco formes, imatges, provo combinacions. És com un trencaclosques: estructura i intuïció alhora. De sobte, mires el resultat i entens què estava passant.
De fet, al principi vaig començar amb un projecte que proposava fer un collage cada dia a partir d’una imatge concreta. Em va ajudar a arrencar i a disciplinar-me sense forçar.
Com entens la teva pràctica pedagògica?
Els tallers són una eina terapèutica molt potent. La canalla s’hi llança sense por; en canvi, en adults apareixen bloquejos: “no soc creativa”, “ho he de fer perfecte”. I jo insisteixo que totes les persones som creatives; el que hi ha són pors. El collage és un joc d’escolta: deixar que les peces parlin i que siguin elles les que et guiïn. Quan deixes de controlar, comença a aparèixer alguna cosa autèntica.
El collage no és només retallar i enganxar. Hi ha una intenció. El silenci ajuda a escoltar què es mou dins
Treballes molt el silenci als tallers. Per què?
Perquè no és només retallar i enganxar. Hi ha una intenció. El silenci ajuda a escoltar què es mou dins. A vegades proposo portar una foto de quan eres petita per connectar amb la nena interior. Es remouen coses.
Quina relació tens amb el silenci en la teva vida?
És necessari per trobar-te. És entrar a la caixa de Pandora, però al final hi ha esperança. Jo hi vaig entrar perquè estava morta en vida. El collage ha estat un canal per sortir-ne. I també reivindico això: les artistes canalitzen, donen informació. És una professió que cal valorar.
