Jordi Bresolí: l’ordre invisible de la matèria

En l’obra de Jordi Bresolí, la matèria parla amb veu pròpia. La terra, els pigments minerals i els òxids esdevenen llenguatge i vibració, en un procés en què la forma sembla emergir més que no pas imposar-se. Des de la seva recerca en la geometria sagrada i el treball amb materials purs, Bresolí explora la correspondència entre la matèria i l’esperit, entre la intuïció i l’ordre. En aquesta conversa, l’artista reflexiona sobre la relació entre el fet de crear i la confiança que ens vincula amb la fe, i sobre com la pintura pot esdevenir un acte transcendent.

La teva obra es construeix des d’una relació molt directa amb la matèria: pigments minerals, terres, òxids… Què et porta a escollir aquests materials tan essencials i naturals?

A mesura que avanço en els meus projectes artístics, em resulta cada cop més difícil pintar amb materials inerts, amb elaboracions i composicions que desconec. L’acte de crear és un fet gairebé sagrat, i l’alquímia dels materials a l’hora de fer un quadre hauria de ser tan important com el quadre en si mateix.

Temps enrere, era necessari fins i tot entendre d’astrologia per crear un pigment; avui n’hi ha prou amb fer un “clic” perquè ens el portin a casa.

Crec que és important conèixer, acompanyar, crear un vincle i abocar una intenció als materials amb què treballem; si no, penso que ens perdem un tram important del camí.

És essencial crear un vincle real amb els materials i abocar-hi intenció; sense això, perdem una part important del camí creatiu

Has dit en alguna ocasió que “com més purs siguin els materials, més alta serà la seva vibració”. Quina experiència s’amaga darrere d’aquesta afirmació?

És cert, i ja es deia al tractat hermètic del Kybalion (1908), que la matèria més subtil, conscient i pura és la que conté la vibració més alta. Cada cop m’agrada més treballar amb els materials i aglutinants més purs i propers possibles.

Per exemple, l’aglutinant que estic fent servir ara per fixar els pigments és a base de rovell d’ou, vi blanc i resines naturals. Visualment, el resultat varia de manera sorprenent en comparació amb l’acabat més artificial que pot tenir qualsevol pintura acrílica. L’acabat d’una obra feta amb la tècnica del tremp gras, per exemple, per a mi és molt més agradable i proper.

També hem de tenir en compte la intenció que hi posem a l’hora de treballar i la vibració o energia dels materials que utilitzem. Això és una de les coses que més m’agraden: saber que les possibilitats són infinites.

La terra és present no només com a matèria, sinó gairebé com a llenguatge. Quina relació hi tens? Què t’hi retorna?

No només podem comprendre la terra com a matèria o llenguatge; la terra ja és diàleg per si mateixa, i som nosaltres qui formem part del seu discurs. Ara farà gairebé dos anys que visc en un petit poble a l’interior de Galícia, envoltat de bosc i muntanya, i cada cop és més evident que no ens podem desviar de la seva essència. Ningú ni res és una illa per si mateixa: tot està connectat, tot acaba retornant.

Quin paper juguen els colors i la resta d’elements amb què treballes en la transmissió del que vols expressar?

El tema dels colors sempre ha estat molt present, però en un nivell més subtil, gairebé inconscient. Per exemple, quan acabo de traçar o dibuixar una obra, m’agrada “escoltar” o intuir els colors que tindrà, com si fos un lutier afinant un instrument acabat de construir.

Sempre penso en Kandinsky en aquest sentit, quan deia que el color tenia una influència directa sobre l’ànima tal com ho fa la música, comparant les seves pintures amb simfonies musicals o partitures.

Quan acabo de traçar o dibuixar una obra, m’agrada “escoltar” o intuir els colors que tindrà, com si fos un lutier afinant un instrument acabat de construir

La teva obra suggereix que la forma no s’imposa, sinó que emergeix. Penses que la matèria conté un ordre propi, una mena d’intel·ligència o equilibri intern?

Totalment. L’obra emergeix d’un nivell o estrat energètic que no podem visualitzar, però sí percebre. Cada lloc té el seu esperit, l’anomenat genius loci, com deien els antics celtes.

Quan treballo amb geometria sagrada, parteixo de la latitud del lloc del qual vull extreure o “destil·lar” el seu traçat; és a dir, materialitzar, d’alguna manera, la veu d’aquest genius loci. He pogut percebre que hi ha llocs dels quals és complicat —o bé no estem preparats— per fer aquest tipus de treball.

Recordo que, a prop del Dolmen de Soto, vaig passar gairebé cinc dies intentant extreure el traçat del lloc, sense èxit. Vaig comprendre que, en aquell moment, no se’m permetia extreure aquella informació d’aquell espai sagrat.

Quan treballo amb geometria sagrada, parteixo de la latitud del lloc del qual vull extreure o “destil·lar” el seu traçat; és a dir, materialitzar, d’alguna manera, la veu d’aquest genius loci

Vas cursar estudis de geometria sagrada amb Assun Vilaseca, arquitecta especialitzada en bioconstrucció i proporció harmònica. Què vas descobrir en aquella experiència i com ha transformat la teva mirada o el teu procés creatiu?

Conèixer l’Assun Vilaseca va ser un abans i un després en la meva trajectòria artística. Em va obrir un món que, per a mi, era impensable, i em va donar eines que em van ajudar a entendre, complementar i potenciar el meu camí dins l’àmbit artístic.

No parlem només de tècnica aplicada, sinó d’un aprenentatge que va més enllà: un diàleg amb un mateix i amb l’entorn, amb els espais, amb les energies més subtils i les més ancestrals.

Quina relació hi ha, per a tu, entre crear i confiar?

Si mirem l’etimologia de la paraula confiar, del llatí confidere, veiem que està composta per con- (conjunt o unió) i fidere, que vol dir fiar-se o tenir fe. Així, la relació és ben clara: no es pot crear si no confies o no tens fe en tu mateix. En el moment de la creació, és com llençar-te al buit dins l’univers intern o, des d’una altra perspectiva, obrir-te perquè l’univers es llenci dins teu.

Crec que la por i la prudència són els principals impediments per a qualsevol tipus de creació.

En el moment de la creació, és com llençar-te al buit dins l’univers intern o, des d’una altra perspectiva, obrir-te perquè l’univers es llenci dins teu

Els teus quadres evoquen un espai de calma, d’equilibri i de contemplació. La pintura és un acte de fe?

Totalment. En les classes de geometria sagrada de l’Assun Vilaseca, un dels aprenentatges que més em va agradar és que, gairebé sempre, el més important és la intenció a l’hora de traçar o crear. I perquè hi hagi intenció, cal presència, focus i fe.

La pintura, des del meu punt de vista, engloba molts aspectes a tenir en compte: la recol·lecció dels materials, pigments, òxids, resines, plantes per extreure’n essències, preparació dels materials, la cola de conill, les cretes, els pigments… el traçat de l’obra… el muntatge del bastidor, etc.

Un dels aprenentatges que més em va agradar és que, gairebé sempre, el més important és la intenció a l’hora de traçar o crear. I perquè hi hagi intenció, cal presència, focus i fe

Cada un d’aquests aspectes s’ha de portar a terme amb una presència gairebé contemplativa, ritualitzada, segons la intenció que li volem donar a l’obra, tenint en compte la finalitat que ha de tenir i la vibració que volem transmetre amb la peça final.

Em costa d’entendre la pintura com un simple element decoratiu; des del meu punt de vista, ha de ser gairebé una eina, un harmonitzador. I això em porta a pensar que no només és important la pintura en si, sinó fins i tot el lloc on serà penjada dins de casa nostra, ja que cada espai està vinculat a una àrea de la nostra vida, tal com indica el Feng Shui intuïtiu. És una disciplina que també he tingut la sort de conèixer de la mà d’una altra gran mestra i companya, Susana Ribeiro, especialista en geobiologia i Feng Shui.

El número d’aquest trimestre de Mangrana reflexiona sobre la fe. Com hi dialoga la teva obra?

No hi dialoga: és fe en si mateixa. Com abans comentàvem, l’obra només és un dels passos del procés creatiu; és la materialització d’aquesta fe de la qual parlàvem.

Gairebé podríem trobar un cert paral·lelisme amb la famosa frase de la Bíblia que diu: «I el Verb es va fer carn, i va habitar entre nosaltres», on, de la mateixa manera, podríem dir que la fe es fa obra i la podem trobar entre nosaltres.

M’agradaria que descriguessis breument la peça que has escollit per a la revista. Què representa per a tu i com hi és present la geometria sagrada? Indica’ns també el títol, la tècnica i l’any de creació.

L’obra E130524 és una peça molt especial que sorgeix a partir d’un encàrrec. Com deia en l’anterior pregunta, hi ha llocs que et donen la geometria i d’altres que no. En aquest cas, després d’intentar buscar el traçat en diferents punts de les platges del Vendrell (Tarragona) i no poder connectar-m’hi, vaig trobar en un dels seus punts una petita edificació a peu de platja que era un antic niu d’ametralladores. Més tard, després de ser abandonat en la postguerra, hi va viure una família: la família Casas Perín.

A partir d’aquí, i arran d’aquesta història tan especial que em transmetia aquest lloc, vaig poder connectar-m’hi i extreure l’obra que podem veure. Va ser un treball molt interessant i molt emotiu.

És una obra de 2024, elaborada amb pintura acrílica, pa d’or i elements metàl·lics.

Finalment, si haguessis de definir en una sola frase què busques quan pintes, què diries que cerques?

Buscar dins l’infinit és deixar de cercar el mateix infinit.