No sé en quin moment la meua mà va deixar de ser només meua. Potser va ser després de la mort dels qui estimava. Quan la casa es va omplir d’absències vaig començar a preguntar-me si la mort era realment un final o només una porta que nosaltres encara no havíem creuat. Jo ja dibuixava, abans. Havia après a mirar, a traçar una línia, a barrejar els colors, però el meu art era mut, no parlava, i jo necessitava comunicar-me; necessitava que el pinzell em materialitzés allò que els meus ulls no podien veure. I per això vaig començar a escoltar, quina paradoxa. I després, a deixar que la mà escoltés per mi.
No era jo qui decidia cap on anava el traç. No era jo qui escollia la forma que apareixia sobre el paper. La mà avançava, s’aturava, girava, tornava sobre si mateixa. Jo només havia de deixar-la fer. Aquells moviments els guiaven esperits que em volien dir coses. Alguns em resultaven familiars, però d’altres eren àngels, grans artistes del passat. Els vaig batejar com spirit drawings, perquè això eren, dibuixos d’esperits. I per aquesta raó l’obra que il·lustra aquestes planes es titula The Flower and Fruit of Henry Lenny, perquè la mà que la va crear no em pertany. Henry Lenny n’és l’autor veritable, un artista cec i sord que em parlava des del més enllà. Diuen que vaig ser precursora de l’abstracció, però no és del tot cert. Aquell 28 d’agost de 1861 em vaig endinsar en el cor d’aquest artista que no va poder veure el món com el veuen els nostres ulls. Jo només vaig posar el paper, les aquarel·les i li vaig cedir la meua mà terrenal perquè ell em mostrés la flor i el fruit que portava endins. Vaig fer visible allò que era invisible. La pintura, com una metamorfosi. Les meues obres són plenes de filaments, cercles, formes que s’entrellacen i línies que semblen no voler arribar mai a un final. No són paisatges ni retrats. Són organismes d’un altre món.
No era jo qui decidia cap on anava el traç. No era jo qui escollia la forma que apareixia sobre el paper. La mà avançava, s’aturava, girava, tornava sobre si mateixa. Jo només havia de deixar-la fer. Aquells moviments els guiaven esperits que em volien dir coses
Era un do que tenia i volia compartir. El 1871 vaig exposar cent cinquanta-cinc dels meus dibuixos en una galeria de Bond Street, a Londres. Vaig mostrar davant del públic tot aquell món que havia anat construint durant anys. Però el públic no sabia ben bé què fer-ne, de mi. Algunes persones van quedar fascinades, és cert. Però les meues revelacions eren rareses. L’exposició no va tenir l’èxit que esperava. De fet, gairebé m’arruïno, però no vaig deixar de pintar. Les meues aquarel·les van quedar atrapades en una categoria que semblava suficient per explicar-les: l’espiritisme. Era com si el fet de creure en els esperits impedís mirar realment les obres. Com si el que jo havia volgut fer visible quedés ocult darrere de la meua fe. M’alegra que avui us les mireu d’una altra manera i hi veieu línies que s’alliberen de la representació, colors que no descriuen cap paisatge, formes que no imiten res que existeixi. Hi vegeu, fins i tot, un precedent d’allò que dècades més tard anomenaríeu abstracció. No sé què n’hauria pensat, d’aquesta paraula. Jo no intentava anticipar cap art del futur. No volia inventar un nou llenguatge pictòric. Només mirava de comunicar-me amb els morts, donar veu als que no en tenen. Però ara penso que potser no són coses tan diferents. Quan una persona busca donar forma a allò que encara no en té, acaba necessàriament inventant un llenguatge.
D’altres artistes han parlat aquest idioma. I també els han penjat etiquetes. Com m’hauria agradat veure fa cosa de deu anys una exposició a la Sala Gòtica de l’Institut d’Estudis Ilerdencs d’una altra dona que em resulta especialment propera, encara que va viure a Catalunya gairebé un segle després que jo. Josefa Tolrà també va dibuixar i escriure guiada per una dimensió espiritual. No sé si som artistes, mèdiums o alguna cosa per a la qual encara no heu trobat un nom, només sé que, quan la mà començava a moure’s sobre el paper, jo sentia que alguna cosa travessava un llindar. I a molta gent encara li fa por creuar-lo i collir-hi els fruits i les flors que hi han plantat els esperits.
(IN)visibles neix amb el propòsit de recuperar dones artistes que han quedat fora del relat hegemònic de la història de l’art i retornar-les al lloc que els correspon. És l’única secció de Mangrana que publiquem íntegrament en digital, per contribuir al reconeixement i la difusió de l’obra d’aquestes artistes. Georgiana Houghton forma part de Mangrana 20, Metamorfosi, disponible en edició impresa.
