Barcelona es llevava el passat 26 d’octubre amb una nova proposta cultural al cor del barri del Born. El carrer Montcada era testimoni de l’obertura del Moco Museum, un projecte independent que es proposa capgirar el consum artístic i que arriba després de l’èxit obtingut a la Vila Albsberg d’Amsterdam.
Estava previst que la nova seu del Moco Museum tingués lloc a Florència, però els seus fundadors –el matrimoni de galeristes Lionel i Kim Logchies– van decidir modificar-ne la localització a causa de l’encant que els va despertar la capital catalana.
“In art we trust”, el lema dels Logchies, aterra amb pas ferm a la Ciutat Comtal i, per la confiança que dipositen en l’art com a elevador de l’esperit i motor de canvi social, han fet possible una atípica, atractiva i fotogràfica experiència.
L’ESCENARI
La nova aventura dels Logchie ocupa el Palau Cervelló, un edifici gòtic del segle XVI catalogat com a Bé Cultural d’Interès Local. Els seus grans carrers de pedra transpiren la intensa història d’aquest districte, testimoni de convulsos episodis.
Fins al segle XVIII va desenvolupar les funcions de residència de la família Cervelló i arribats els anys de la Il·lustració va passar a ser-ho dels comerciants genovesos Giudice. L’ús de l’edifici com aparador artístic va arrencar el 1974, quan va acollir la galeria d’art contemporani Maeght (que es va prolongar fins al 2012), i entre el 2015 i 2017 va ser el torn de la Fundació Gaspar.
L’obertura del Moco Museum Barcelona ha estat possible gràcies a la remodelació d’Studio Pulsen, que ha habilitat uns 1.000 metres quadrats expositius. No obstant això, només el 20% de les peces mostrades pertanyen als galeristes, la resta són fruit de préstecs de col·leccions particulars.
Part de les autories que aixopluga el Moco Museum han passat a la història com a grans referents de l’art contemporani, signatures consolidades que s’exposen a la vora de referents de l’esfera artística actual, els presumibles artistes moderns del futur.
Planta baixa
Deixant enrere la imponent façana, dona la benvinguda Final Days (2021), una escultura de fusta de sis metres de Brian Donnelly, conegut com a KAWS. La peça representa la figura Companion, icona del seu segell, inspirada en Mickey Mouse.
Ja a la planta inferior de l’espai expositiu es desplega una de les grans apostes del Moco: The Immaculate Heart-Sacred- (2008), de Damien Hirst. Es tracta d’un voluminós cor de bou amb ales de colom travessat verticalment per un punyal. Una obra que causa gran impacte i fascinació i que ens brinda la possibilitat de dialogar amb la vanitas tan present al Barroc. Evidencia la necessitat d’aprofitar el temps de vida (i l’experiència artística), ja que la mort és l’únic que ens espera amb certesa. Segons els galeristes, aquesta peça havia pertangut a George Michael, i va ser subhastada arran de la mort del músic amb finalitats benèfiques.
Ser testimoni del diàleg mantingut entre les obres d’Andy Warhol i Jean-Michel Basquiat, una conversa extrapolable a la relació dels artistes, és una altra bona raó per visitar el Moco. Així, podem posar en paral·lel
1 Colored Marilyn (Reversal Series) (1979), del rei del pop art, que recorda a un negatiu fotogràfic amb la silueta de Monroe plasmada amb diferents colors, i Untitled (Bracco di Ferro) (1983), on el noi de moda dels vuitanta explora el cos com una radiografia en groc i negre.
Un altre dels reclams de la mostra és la fotografia Jesus is my Homeboy: Last Supper (2010), de David LaChapelle. Impresa sobre tres llenços, LaChapelle desafia amb ella els límits tècnics i es proposa com una versió contemporània d’aquest episodi de la iconografia cristiana. Ubica l’àpat en un interior que podria correspondre al Bronx o Harlem, on Jesús apareix en túnica al centre de l’escena, amb les mans obertes i celestialment il·luminat. Als costats se situen els apòstols d’avui, amb una estètica totalment contemporània i brindant amb refrescos en comptes de vi. Al marge superior dret s’hi localitza una Maria Magdalena amb un posat força teatral.
Una altra de les parades ineludibles del Moco és Fact (2021), de Hayden Kays. Amb aquest llenç de grandíssimes dimensions de color rosa i lletres de màquina d’escriure, Kays ens parla de l’ampli ventall de maneres de viure avui l’amor, l’atracció i el sexe, quelcom que ha de suposar una experiència alliberadora per a la persona i la societat.
Metamorphosis (2021), de Nick Thomm, hipnotitza qui la mira tal com ho fan les pantalles infinites de Times Square. Es tracta d’una peça creada especialment per a aquest espai, configurada per dos panells de 300 x 200 cm. Amb la seva combinació cromàtica, el dissenyador juga amb el treball digital i la psicodèlia i, alhora, posa de manifest la necessària convivència d’art i tecnologia.
El punt final de la sala ve de la mà d’SP123 (2016), del barceloní Yago Hortal, un dels artistes catalans de major projecció que barreja amb energia ones de colors que es fusionen, i tal és el moviment que sembla que gairebé puguin esquitxar el públic. La seva obra és un reflex de l’actualitat i de la possibilitat de transformar-nos –potser a través de l’art– en uns éssers lliures.
Primera planta
La rebuda al primer pis del Palau Cervelló és a càrrec de Parade Infinite (2021), de Les Fantômes. Una desfilada de personatges que es projecta al llarg de la paret i que avança cap a un futur incert. Una abstracció de la vida urbana marcada per la dictadura del rellotge i només connectada amb la natura a través dels sons enregistrats dels ocells.
A continuació, una sala dedicada a l’univers KAWS on destaca Man’s Best Friend Sofa (2018), una escultura que pren forma de sofà elaborat amb desenes de peluixos d’Snoopy. KAWS, que es dedica a fer l’art accessible al públic de totes les maneres, concentra caos i textures en aquest disseny.
Les següents dues sales estan protagonitzades pel popular artista Banksy. Hi ressalta Home sweet home (2006), un paisatge campestre sobre oli, amb un potent marc daurat, expressament intervingut. El grafiter de Bristol obre la porta a parlar sobre la reputació social de l’art, especialment el que està fet amb aerosols, quelcom que fins no fa tant de temps era vist com un delicte i ara omple carrers d’arreu.
Girl with Balloon (2004), en daurat i serigrafia, és també present a l’exposició del Moco. Representa un globus en forma de cor que marxa volant i que tot just és tocat per la nena amb la punta dels dits. Parla de la innocència que s’esvaeix, que marxa sense adonar-nos-en, i també de la llibertat que sent quan deixa de costat el pes de les seves emocions.
Forgive Us Our Trespassing (2010) és una altra obra clau de la visita. Banksy representà en ella un adolescent de genolls, orant, sobre un fons de grafits de colors que simulen els vitralls de les catedrals gòtiques. Una nova mostra de la sacralització de l’art de carrer.
Moco Museum disposa d’una sala d’exposicions temporals amb cinc peces del xilè Guillermo Lorca. Es tracta de llenços gegants on la bellesa i el drama caminen de la mà, una porta oberta a l’hiperreralisme i la fantasia. Destaca l’ambient oníric de The Little Gardeners (2021), així com l’actitud juganera dels infants i la violència de la fauna salvatge.
L’experiència en majúscules de Moco es consolida en les sales dedicades a l’art immersiu. TeamLab aconsegueix una interessant fusió de creativitat i tecnologia amb les dotze pantalles que configuren Flowers and People (2020), un joc amb el transcurs de les quatre estacions. També es pot gaudir de set peces NFT, d’Andrés Reisinger, Blake Kathryn i Paris Hilton, Federico Clapis, Alotta Money i Beeple. L’agulla daurada del recorregut ve de la mà de la instal·lació Diamond matrix, una hipnòtica experiència visual i sonora que té lloc en una sala de miralls plena de peces de vidre en forma de diamant que canvien de colors. En aquest punt, Studio Irma i els Logchies conviden el públic a deixar brillar la pròpia llum interior per generar el canvi que l’art pot projectar al món.
Apunta’t al nostre Newsletter per rebre informació sobre les nostres publicacions i ofertes puntuals.
Recorda consultar la bústia de correu no desitjat o spam.
Aquesta revista ha rebut una ajuda per a l’edició del Ministeri de Cultura i Esport – Direcció General del Llibre, el Còmic i la Lectura.
Promou i finança: la Generalitat de Catalunya – Departament d’Empresa i Treball
