PAISATGES EMMARCATS

Sovint, el turisme s’associa a l’aire lliure, al paisatge… Però l’anomenat turisme urbà consisteix a perdre’s pels carrers de la ciutat i a visitar els mercats, els monuments, els museus, a gaudir de la gastronomia del lloc i a assistir a esdeveniments que s’hi celebren. Enguany he aprofitat l’oportunitat de visitar museus allà on he anat. I he vist molts paisatges emmarcats, ben diferents i dintre d’un quadre.

A Bòsnia i Hercegovina –a diferència de l’Estat espanyol, on no hi ha un museu de referència sobre la Guerra Civil espanyola (1936-1939)– els espais de memòria són molt nombrosos i ben presents. La galeria d’art-museu Galerija 11/07/95 de Sarajevo està dedicada al genocidi de Srebrenica, població de muntanya a l’est del país on al juliol del 1995 van morir massacrades un total de 8.372 persones. L’exposició fotogràfica permanent es combina amb diversos mitjans multimèdia que ofereixen una interpretació artística i també documental dels cruels i tràgics fets. Tan sols per veure les imatges agrupades sota el títol Srebrenica: el genocidi al cor d’Europa captades pel fotògraf Tarik Samarah, val la pena la visita, però a més es pot reflexionar –i observar per no oblidar mai– davant dels treballs El mur de la mort del Centre commemoratiu Srebrenica-Potočari; Retrats de víctimes de l’Associació de Mares de Srebrenica i Žepa; Srebrenica: cartografia del genocidi; Genocide Film Library de la Fundació Cinema for Peace, i Srebrenica Memorial Film de Leslie WoodHead. Es troba al costat de la catedral catòlica i molt a prop del lloc de la matança de la cua del pa, on es recorda el nom de cadascuna de la víctimes assassinades pel morter del qual encara es conserva la marca de l’impacte al terra. Un impacte tan potent com el que colpeix de les imatges.

El maig va ser el torn de Normandie (France), on, camí de Paris procedent de l’inversemblant Mont Saint- Michel, em vaig aturar a Giverny, on es troba la Fondation Claude Monet, que ofereix la visita a la casa i als cèlebres i retratats jardins de l’artista. Però, a més, al carrer que –per suposat– duu el seu nom, hi ha el Museu dels Impressionismes, que del 18 de març al 3 de juliol ha exhibit l’exposició Monet (1840-1926) / Rothko (1903-1970): dos mestres que semblaven oposats reunits a Giverny [traducció de l’autora]. Òbviament, es tractava de palesar la influència de l’obra de l’impressionista per excel·lència en la de la figura de l’art abstracte en una mostra en què he vist com mai una òptima il·luminació, consistent en una font de llum directa en tota la superfície de cada obra. Una meravella per gaudir de forma íntima la fascinació de cada peça.

Mai no es necessita un pretext per viatjar a Basel (Schweiz), si bé per a mi l’última vegada abans que aquesta fou per escoltar un concert interpretat per la virtuosa violinista alemanya Anne Sophie Mutter a l’Allgemeine Musikgesellschaft. I, en el cas que ens ocupa, fou un error a l’hora de concertar el vol que em va portar a la ciutat suïssa de l’art en lloc de l’aeroport de Zürich, que era la destinació prevista. L’atzar, doncs, em permeté visitar la Fondation Beyeler, el museu de la col·lecció d’art modern i contemporani de Hildy i Ernst Beyeler, que –a més del seu fons, de totes les activitats a l’entorn del fet artístic i dels seus jardins– des del 5 de juny al 9 d’octubre ofereix l’exposició titulada Mondrian Evolution per tal de commemorar el 150è aniversari del naixement del neerlandès Piet Mondrian (1872-1944), el mateix any que el museu més visitat del país helvètic en compleix 25. És molt interessant contemplar com aquest artista del modernisme evolucionà –no de forma lineal, però– del paisatgisme avantguardista fins a convertir-se en un pioner de l’abstracte. De la figuració a l’abstracció, doncs.

Per la seva banda, el Kunstmuseum de Basel exposa fins al 25 de setembre una curiosa exposició comparativa entre Picasso (1881-1973) i El Greco (1541-1614) integrada per una trentena d’obres emparellades. Cal recordar que el més modern va ser un dels redescobridors de l’altre, en el qual s’inspirà. No obstant això, qualsevol data és bona per visitar el Kunst, on en l’exhibició permanent es pot admirar des de La mort de Crist en la tomba (1522) de Hans Holbein fins a Foxtrot (1975) de Lynda Benglis, passant, per exemple, de nou per Normandie amb una de les vistes que Monet va dedicar a Étretat. Són moltes les magistrals obres d’art que estan a l’abast del públic en aquest espai expositiu. Basel és una destinació artística de primer ordre i, abans d’anar-hi, és molt útil informar-se de les actualitzacions de la seva rica i variada oferta.

Al límit del que ja es consideren dates aptes per a turistes –que no viatgers– en general, a principis de juliol vaig tornar, novament, a la Roma (Itàlia) eterna. D’aquí, aquest cop empaquetada en l’equipatge de la ment, m’emporto la mirada de l’Hypatia d’Alexandria en el quadre L’escola d’Atenes (1511) –obra mestra de la història de la pintura–, que acull una de les estances del segon pis del Palau Apostòlic que ocupa- va Raffaello (1483-1520); escenes de la Capilla Sixtina de Michelangelo (1475-1564); sense oblidar Caravaggio (1571-1610), especialment de la capital italiana i concretament dels Museu Vaticans.

Vull fer notar, per constatar aquí que de maig a juliol he visitat els museus dels tres països esmentats en cadira de rodes i que els serveis dedicats a les persones amb mobilitat reduïda estan a l’alçada. I és que l’art és cultura i el consum de cultura ha d’estar a l’abast de tots –sense barreres– perquè ens aporta la mateixa sensació de plaer que la respiració plena a l’aire lliure o la visió d’un paisatge meravellós. De tots. Òbviament, al marge de la condició d’un museu com a refugi climàtic.