Palmira Puig (Tàrrega, 1912 – Barcelona, 1979) es va formar en un entorn republicà, progressista i culturalment actiu. La Guerra Civil i l’exili van marcar la seva trajectòria vital. Després d’un pas per Colòmbia, es va establir a São Paulo, on viuria durant tres dècades. En aquell Brasil de postguerra, immers en una accelerada modernització arquitectònica, cultural i econòmica, la fotografia es convertiria en un dels laboratoris de la nova modernitat visual.
***
Hi ha cadires que no serveixen per seure. Hi ha cadires que serveixen per pensar
A Estudo (c. 1950), Palmira Puig fotografia una cadira plegable desplaçada del centre, retallada contra un fons fosc i vertical. La llum no acarona l’objecte: el talla. Les potes creuades formen una X precisa, gairebé constructivista. A la part superior, un angle recte interromp la superfície i imposa tensió. No hi ha narració. No hi ha context anecdòtic. Hi ha estructura.
Aquesta imatge podria resumir tota una manera d’entendre la fotografia: no com a registre, sinó com a llenguatge. No com a il·lustració del món, sinó com a forma de pensar-lo.
El MORERA. Museu d’Art Modern i Contemporani de Lleida dedica una retrospectiva a Palmira Puig Ximénez, una de les principals fotògrafes catalanes a l’exili. La mostra no només recupera una trajectòria; obliga a revisar el relat de la modernitat fotogràfica des d’una perspectiva que durant dècades va quedar en segon pla.
La modernitat de Palmira Puig no és declarativa; és formal.
A Primavera (c. 1950), unes tiges fosques travessen el blanc del paper com si fossin una partitura. La fotografia es converteix en línia, en repetició, en interval. No hi ha descripció botànica. Hi ha ritme visual. Puig no documenta la natura: la reescriu.
En la imatge de la terra esquerdada, el pla baix accentua la textura i condueix la mirada cap a un horitzó difús. Les diagonals estructuren el camp visual. La sequedat no és un drama; és una construcció formal. En la fotografia d’una xarxa al mar, el cos humà queda desplaçat a un extrem, gairebé absorbit per la foscor de l’aigua. La línia clara de la xarxa dibuixa una escriptura flotant. La figura no domina l’escena; hi participa.
Aquest treball amb la geometria, el contrast i l’abstracció s’inscriu plenament en l’esperit experimental del Foto Cine Clube Bandeirante, fundat a São Paulo el 1939. A partir de finals dels anys quaranta i especialment durant la dècada dels cinquanta, aquest col·lectiu es va convertir en un dels nuclis més influents de la fotografia moderna a l’Amèrica Llatina. Els seus membres van trencar amb el pictorialisme —que imitava la pintura i buscava efectes atmosfèrics— per reivindicar la fotografia com a llenguatge autònom, capaç de construir realitat mitjançant enquadraments radicals, geometries marcades i jocs de llum i ombra.
La crítica acabaria anomenant aquest moviment Escola Paulista, en referència a la ciutat que es transformava acceleradament en símbol de modernitat. En aquest context, l’any 1956, Palmira Puig es va convertir en la primera dona acceptada al club. La seva presència no era anecdòtica: participava activament en exposicions nacionals i internacionals i dialogava de tu a tu amb una escena que redefinia el llenguatge fotogràfic del segle XX.
Però el més rellevant no és només la seva presència en el moviment, sinó la radicalitat silenciosa de la seva mirada. No hi ha concessions. No hi ha decorativisme. Hi ha síntesi.
Si la seva obra fos només exercici formal, seria freda. No ho és.
El seu estil ha estat descrit com a poètic i humanista, atent a l’espontaneïtat dels subjectes. Palmira no feia posar. Observava. Però aquesta observació no és passiva; és deliberada.
En el retrat d’una mare amb la criatura, el cos adult es converteix en volum, en textura densa. No hi ha idealització de la maternitat. No hi ha angelització. Hi ha pes, hi ha matèria, hi ha respir compartit. La criatura mira frontalment a càmera; la mare no. La imatge no és sentimental: és física.
En una altra fotografia, una criatura embolcallada per un teixit de patrons geomètrics emergeix gairebé com una presència dins una massa ornamental. Protecció i confinament conviuen en el mateix enquadrament. Puig integra el cos dins l’estructura formal sense objectualitzar-lo.
Les seves imatges de mercats, venedores de flors o figures que esperen a la porta d’una casa no busquen l’efecte dramàtic. No construeixen misèria ni heroisme. Hi ha una enorme tendresa en l’observació dels gestos i les tasques, però també un rigor compositiu que evita el tòpic.
Aquesta combinació —estructura i afecte, geometria i presència— és la clau del seu llenguatge.
Palmira Puig no només va formar part de la modernitat fotogràfica: hi va arribar des de l’exili. Procedent d’un entorn republicà i compromès, la seva trajectòria vital va quedar travessada per la Guerra Civil i la necessitat de reconstruir-se lluny del país d’origen. Al Brasil, l’Estúdio Giró —fundat el 1953 amb Marcel Giró— no va ser un simple projecte compartit, sinó un espai de decisió. Puig supervisava processos, establia criteris i validava resultats. La seva intervenció no era secundària ni decorativa.
I tanmateix, durant dècades, la seva autoria va quedar diluïda en la idea de “tàndem creatiu”. Els fulls de contactes signats per tots dos han dificultat l’atribució de les obres. La historiografia va tendir a associar el prestigi al nom masculí. No és un cas aïllat; és una estructura.
Les dones que van formar part del Foto Cine Clube Bandeirante eren poques en comparació amb els seus col·legues. Moltes compartien vida amb fotògrafs reconeguts. El sistema cultural les llegia en relació amb ells.
El problema no era la manca de talent ni de projecció internacional —la seva obra és present en institucions com el MoMA, el Centre Pompidou o la Tate—. El problema era el relat.
La retrospectiva del MORERA no només reuneix fotografies; intervé en aquesta narrativa. Revelar no és només un procés químic. És un gest polític. Implica tornar a mirar allò que havia estat vist de manera parcial.
Palmira Puig no necessita ser presentada com a excepció femenina dins un moviment masculí. Necessita ser llegida com el que va ser: una autora moderna, formalment rigorosa, humanista i profundament contemporània.
