psychiclollipop: mites, símbols i tecnologia en diàleg

Nascut i resident al Pakistan, Shan va iniciar el seu recorregut creatiu a l’escola, amb el guió i el teatre, abans d’endinsar-se en el disseny gràfic i la direcció d’art a Ogilvy. Amb una trajectòria que ha anat del món publicitari a l’experimentació artística independent, el seu treball barreja tradicions pictòriques clàssiques, motius culturals del sud d’Àsia i processos generatius amb intel·ligència artificial. Sota el pseudònim psychiclollipop, juga amb la dualitat del seu art: conceptes profunds i místics embolcallats en color i formes surrealistes.

El teu treball sovint combina la pintura clàssica amb estètiques digitals i biomecàniques. Què et porta a unir mons aparentment tan distants?
Sempre m’han fascinat els contrastos —la tensió entre allò atemporal i allò futurista. La pintura clàssica arrossega un profund sentit d’història, mite i expressió humana, mentre que l’estètica digital i biomecànica reflecteix el nostre present i el lloc cap on ens dirigim. Posar-los en diàleg suggereix que tradició i tecnologia no són separades, sinó que constantment es reconfiguren.

Sempre m’ha fascinat la tensió entre allò atemporal i allò futurista; és en aquest contrast on neix el meu llenguatge visual

Sovint transformes òrgans humans en estructures semblants a circuits. És una metàfora del cos en l’era de la tecnologia?
Sí, absolutament. És la meva manera de visualitzar la fusió entre biologia i maquinària, la manera com les nostres vides estan cada vegada més mediatitzades per la tecnologia. L’òrgan esdevé una mena de placa base —encara fràgil i humà, però codificat amb alguna cosa més. Reflecteix tant la promesa com la inquietud d’un món on la línia entre cos i màquina es dissol.

Quan converteixo un òrgan en una mena de placa base, estic parlant de la fragilitat humana en una era cada cop més tecnològica

Com descriuries la influència del teu bagatge cultural (el Pakistan i més enllà) en la teva identitat visual?
Criar-me al Pakistan vol dir créixer envoltat d’ornamentació —des de l’arquitectura mogol i britànica fins a la pintura en miniatura i els tèxtils quotidians. Aquest sentit d’intricació, de patró i de simbolisme forma part de mi. Alhora, l’exposició a l’art i la cultura globals m’ha empès a reinterpretar aquests referents amb una mirada híbrida i contemporània. La meva obra esdevé sovint un collage cultural en què motius orientals s’entrellacen amb històries artístiques occidentals i narratives futuristes.

Criar-me al Pakistan vol dir créixer envoltat d’ornamentació —des de l’arquitectura mogol i britànica fins a la pintura en miniatura i els tèxtils quotidians. Aquest sentit d’intricació, de patró i de simbolisme forma part de mi

Què ha significat per a tu la incorporació de la intel·ligència artificial des d’un punt de vista creatiu? Com ha transformat el teu procés artístic?
La IA ha estat alhora una disrupció i una expansió. Em permet generar mons visuals a un ritme abans impensable, però sobretot m’obliga a repensar l’autoria i el control. El procés ja no és lineal: és un diàleg, on resultats inesperats sovint m’empenyen en noves direccions creatives. És com tenir un col·laborador imprevisible que et desafia constantment.

Així, veus la IA més com una eina, com una col·laboradora amb capacitat d’autoria…?
Per a mi, la IA és sobretot una col·laboradora. Pot crear, però no porta amb si la intenció ni l’experiència viscuda —dues coses que considero essencials per a l’autoria. El significat encara prové del costat humà, de com triem, refinem i contextualitzem els resultats. Ara bé, la IA sí que amplia allò que entenem per “agència artística”, i això és un canvi fascinant.

Quin paper creus que hauria de tenir la IA en les arts visuals avui? I, més enllà, en la societat?
En l’art, la IA hauria de ser un amplificador: donar a les artistes noves eines, noves formes de veure i noves possibilitats, sense substituir l’essència humana que hi ha darrere l’obra. Més àmpliament, la societat ha de tractar la IA com a infraestructura: alguna cosa que cal gestionar críticament, guiar èticament i utilitzar per potenciar el nostre potencial humà, no pas per reduir-lo.

La societat hauria de tractar la IA com a infraestructura: una cosa que cal gestionar críticament, guiar èticament i utilitzar per esperonar el potencial humà, no pas per reduir-lo

En els teus retrats i figures humanoides, la identitat apareix reconfigurada amb tatuatges, ornaments i implants. Què diuen aquests híbrids sobre el present i el futur de la humanitat?
Són reflexos del fet que la identitat sempre està en flux. Avui ens “curem” en línia, experimentem amb pells digitals i ens fusionem amb la tecnologia de maneres subtils. Els híbrids de la meva obra exageren això: mostren un futur on memòria cultural, ornamentació i augmentació cibernètica conviuen. És alhora un advertiment i una celebració de com la humanitat està sent redefinida.

Has creat una sèrie que explora la frontera especulativa entre biologia, psicodèlia i tecnologia, inspirada en la teoria de l’Stoned Ape de Terence McKenna. Ens en podries parlar una mica més?
Segons McKenna, els primers homínids que ingerien psilocibina (el compost actiu dels bolets al·lucinògens) podrien haver catalitzat l’evolució de la consciència, el llenguatge i la imaginació humanes. Les obres reimaginen aquest salt evolutiu com un mite híbrid —en què primats, fongs i circuits es fusionen en formes visionàries. Cares, cervells i cossos es veuen adornats amb iconografia de la psilocibina, espores que semblen joies i arquitectures de caràcter mecànic, suggerint una consciència reconfigurada a través de la simbiosi.

Tens algun projecte o exposició futura que t’il·lusioni especialment i que ens puguis avançar?
Sí, estic desenvolupant una sèrie que explora la intersecció entre mitologies generades amb IA i simbolisme espiritual cultural. Es tracta de crear una religió especulativa que beu tant de rituals antics com d’estètiques futuristes. També estic en converses per participar en una exposició col·lectiva sobre IA i identitat a l’Argentina, que em fa molta il·lusió.

Veig la meva pràctica com un diàleg constant: la IA em descol·loca i, en aquesta sorpresa, descobreixo nous imaginaris

Finalment, el teu nom artístic, psychiclollipop, té algun significat o història especial al darrere?
Va començar com una paradoxa juganera. “Psychic” suggereix quelcom místic, invisible i seriós, mentre que “lollipop” és acolorit, dolç i gairebé infantil. Junts capten la dualitat de la meva obra: conceptes pesants embolcallats en formes surrealistes i visualment seductores. És un recordatori de no prendre les coses massa literalment i d’abraçar la contradicció com a font de creativitat.