Noemí Vilaseca

El Museu de l’Art Prohibit, a Barcelona, interpel·la la nostra capacitat de tolerància i consciència crítica amb obres d’artistes nacionals i internacionals que en algun moment han estat censurades, prohibides, denunciades o amenaçades per motius polítics, religiosos o socials.

L’art no es pot abstreure del món que l’ha engendrat. L’art no pot fer altra cosa que assumir corresponsabilitat com a canal d’interpretació de la vida davant d’una crisi de civilització derivada de dos segles d’una destructiva cosmovisió productivista.

La 9a edició del festival Embarrat es dedica a l’art com a agulló de la reflexió crítica sobre els perjudicis que les societats inferim a la Mare Terra, la més fèrtil: mare de totes les mares.

Els documentals d’Alba Sotorra i Clua commouen i sacsegen. Parlen de llibertat, igualtat i identitat a partir d’una feina feta amb el cap, però també amb l’estómac i, sobretot, amb el cor des d’una posició que, per honestedat, defuig la pretesa objectivitat.

Ens trobem a Cal Rosal, una antiga colònia tèxtil al costat del Llobregat nascuda a final del segle XIX i abandonada fa 30 anys, amb diferents naus i un edifici avui central, que havia exercit la funció de convent.

Les mares són arrel, refugi, cures… i des de fa dos anys, a Solsona, n’hi ha una que també gesta, cria, conhorta i fa créixer l’oferta cultural incardinada en el territori. Perquè si a tota mare li dol veure els fills marxar de casa, aquesta malda per retenir-los sense eixalar-los, sinó promocionant-los.

Ens situem al bell mig de Moià en un espai rústic antany víctima de les flames de la Primera Guerra Carlina i que fins fa cinquanta anys aixoplugava porcs. Avui, amb una obertura nova que aporta lluminositat a l’emblanquinada sala gran, sota seculars bigues de fusta i entre parets irregulars que revelen el passat d’aquests baixos.