Quan una cosa fa zub és que se’ns ha ficat al cap sense avisar. Si busqueu zub al diccionari no l’hi trobareu. Al Solsonès, el poeta i pastor de Llobera Pep Divins defineix aquest concepte com una mena de pensament vehement i no racional que els humans compartim amb les altres formes de vida.
Això és, en bona part, ZUB, una proposta de creació de l’artista, investigadora i formadora Marta Ricart i la cantant i flautista Montserrat Isanta que s’endinsa en un bosquet de Llobera (Solsonès) per explorar altres maneres de relacionar-nos amb l’espai natural. Una instal·lació que no es contempla des de fora, sinó que es recorre, s’escolta, es pot tocar i es deixa transformar per allò que hi passa.
L’experiència comença al local social, on ens aproximem als processos de treball d’ambdues artistes per mitjà d’objectes exposats en vitrines. D’una banda, les recerques de Marta Ricart al voltant del color, els pigments naturals i les textures. De l’altra, els instruments creats per Montserrat Isanta i la ceramista Sara Reig a partir de materials de la zona.
Abans de la immersió que ens espera entre pins i roures, observem l’arqueologia del procés creatiu: proves de color sobre lli, cànem i cotó, emprimacions de caseïna i calç i pigments obtinguts de materials vegetals i minerals. Closca de nou, pètals de dàlia groga, macarulles de Llobera, terres minerals, col llombarda, escorça de fràngula… Materials quotidians que, transformats, es converteixen en una gamma de marrons, ocres, vermells, grocs i blaus.
“Hi ha una part d’escoltar i conèixer, i després la part de retornar”, explica Ricart. Abans de començar, l’artista ens avança que la instal·lació està formada per cinc estructures de fusta, realitzades amb la col·laboració de l’associació d’atenció a persones amb discapacitat Amisol, sobre les quals les teles no volen funcionar com a quadres convencionals. No pretenen fixar una imatge.
Ens hem de predisposar a ser testimonis d’un diàleg no només entre l’art abstracte de Marta Ricart i els sons que generarà Montserrat Isanta, sinó també amb la llum, el vent, les formes, els colors, les textures i els elements naturals que envolten les teles. N’és una referència la pintora Vivian Suter, que crea enmig de la selva de Guatemala i deixa que les seves teles quedin exposades a la intempèrie. Ella concep la pintura no com una imatge tancada o un objecte immaculat, sinó un organisme viu, una superfície oberta a l’ecosistema on s’inscriu. Ricart comparteix aquesta voluntat amb una pintura també assilvestrada, que neix d’habitar un lloc i d’acceptar ser bressada pel paisatge. L’obra conviu amb l’entorn rural, que ensems muta en art.
I és que ZUB esborra les fronteres entre obra i paisatge. No hi veiem només les teles que ha pintat Marta Ricart, sinó també el vent que les mou, la llum que les transforma, les ombres que hi projecten els arbres, els ocells que si estem de sort respondran als sons escarits, rústics i tel·lúrics d’Isanta. No hi ha un punt de vista únic ni una peça completament acabada. Tot canvia segons l’angle, l’hora i el dia. “Cal mirar-ho tot en relació”, ens proposa Ricart.
I per entendre-ho, ho hem d’experimentar. Apaguem els mòbils i fem silenci, arriba el moment de mirar amb tots els sentits. Un camí que els infants de l’escola rural de Llobera anomenen l’arrencaherbes de pagès ens mena fins al bosquet de roures i pins. El so de les campanes de l’església de Peracamps acompanya un moment del recorregut, és part del paisatge sonor, igual com ho són l’aigua d’una font, la crepitació dels passos damunt les fulles seques i el soroll més llunyà de la carretera.
Les cinc estructures de fusta tenen cadascuna una sonoritat pròpia. Montserrat Isanta les activa amb instruments construïts a mà a partir de materials de la zona i, en algun cas, pouant de la memòria local heretada dels pastors. Una flauta feta amb canya americana del municipi, una caramella amb cos de saüc del mateix indret, peces d’argila i engalba de la mateixa terra… Per guiar el públic, comença fent sonar una teula que penja d’un arbre.
La construcció dels instruments també forma part de la recerca. Isanta, experta en música antiga, no ha pensat en la forma estètica: primer apareix el so i després la forma que ha de permetre produir-lo. El resultat és fruit de l’assaig-error i moltes proves fins que la matèria troba la seva veu. Igualment, primer ha observat els colors i les formes que treballa Ricart i, a partir d’aquí, n’ha buscat les sonoritats que hi poden correspondre. Així, segons ella, “els blaus i les formes rodones suggereixen sons més freds; els vermells, sonoritats més càlides i nasals”.
ESCOLTAR EL CROMATISME VIU
Ja ho va fer Vassili Kandinsky, que va explorar la sinestèsia i la possibilitat que els colors provoquessin sensacions semblants a les dels sons. Per a ell, pintar podia ser també una manera de compondre: colors, formes, ritmes i tensions funcionaven com els elements d’una peça musical. A ZUB, aquesta correspondència estableix una conversa. I aquesta relació es fa especialment intensa perquè aquí els colors no són estàtics. Els pigments naturals estan vius, reaccionen amb la llum i canvien segons les condicions de l’entorn. “Quan treballes amb un cromatisme que està viu, no pots imposar res. L’has d’escoltar”, reflexiona Marta Ricart.
UNA EXPERIÈNCIA FÍSICA
Aquí es reivindica una manera de percebre l’art menys fragmentada. Ricart recorda que venim d’una cultura oral. L’escriptura ens ha acostumat a ordenar la lectura i, amb ella, també la mirada. Aquesta instal·lació ens proposa afranquir-nos durant una estona d’aquesta manera lineal de relacionar-nos amb les coses i recuperar una experiència més física. Per això, durant el recorregut, el públic pot moure’s lliurement, tocar les teles i fins i tot entrar a les estructures. No hi ha una posició correcta des d’on contemplar-les. Cada moviment modifica la percepció de l’obra.
Les teles, amb formes abstractes de colors ocres i terrosos, semblen emergir naturalment del mateix sòl —en la sessió del juliol passat, el groc dels camps de Llobera al fons reforçava aquesta continuïtat—, i el vent les fa ballar. La música es barreja amb l’aigua de la font, les campanes reclamen el seu paper i alguna au irromp en la composició. “Els elements naturals també hi intervenen i es crea una màgia”, expressarà després l’artista. Una màgia que no es repeteix mai exactament, perquè depèn del dia, l’hora, l’estació, els animals i les persones que hi entrem.
ULTIMA SESSIÓ: EL 10 D’OCTUBRE
Encara hi ha una última oportunitat per viure aquesta experiència. El 10 d’octubre a les dotze del migdia, en el marc de la Fira de l’Empelt, s’oferirà la darrera sessió de ZUB. Serà l’última ocasió per recórrer el bosquet amb els sentits amatents per deixar que el lloc faci també la seva part de l’obra. Les entrades es poden adquirir aquí.
Potser la clau no és tant portar una obra al bosc com fer visible i audible tot allò que ja hi era. Fer-nos parar, escoltar i mirar d’una altra manera. Entendre que un lloc també té colors, textures, memòria i un paisatge sonor; que les estacions no només es veuen, sinó que també sonen; i que els materials que tenim a tocar poden contenir una història, una tècnica i una manera de relacionar-nos amb el territori. Quan el recorregut s’acaba, tornem al punt de partida. Però el bosc ja no sembla exactament el mateix. I és que durant quaranta minuts, segur que hem fet un zub.
