TARTA RELENA, grup musical

Vosaltres sou la Marta i l’Helena, però juntes sou Tarta Relena. Com sorgeix aquest projecte?
Marta Torrella: Ens coneixem des que anàvem a l’escola perquè vam fer la primària juntes. Som amigues des de llavors. Més endavant, a l’adolescència, vam iniciar-nos cantant en un cor, i des d’aleshores que cantem juntes. Mai abans no ho havíem fet tan intensament.

El vostre estil s’allunya de la música comercial. Com el definiríeu?
Helena Ros: Ens agrada trobar la força en el minimalisme. Si queda bé amb poc, no cal omplir-ho més. En aquest sentit, intentem que les coses funcionin amb el mínim d’elements possible. Òbviament, partint de les veus, que són el centre i la matèria primera de la música que fem.
M.T.: Tambè ens agrada fer collages a partir de melodies i cançons que ja existeixen. Moltes vegades són folk, però d’altres no. Fins ara estem utilitzant bastant el format cançó i bevem de repertori preexistent.

Les veus són el centre i la matèria primera de la música que fem

La majoria de les vostres composicions es caracteritzen per un predomini de la veu i gairebé per una manca d’instruments. Què creieu que aporta aquesta tret diferencial a les vostres peces?
M.T.: Utilitzar només les veus fa que sovint s’estableixi una fragilitat en el que sona, ja que genera tensió i t’obliga a posar-hi atenció, haver d’escoltar-nos. Sobretot als concerts, quan cantem només les dues, això passa molt. Es nota el deteniment del públic, que està pendent que l’atmosfera es mantingui, que no s’enfonsi. No obstant això, cada vegada ens atrevim més a afegir-hi elements, que generalment són electrònics.
H.R.: Penso que també ens agrada posar-nos en aquesta situació, que és més fràgil. La buidor genera respecte, però també és potència. Aquesta sensació d’inconsistència, de buidesa, de minimalisme, és la que, al mateix temps, ens obliga a haver de treballar més les veus, la seva sincronia i connexió. Fins i tot ens ajuda a trobar la precisió de l’afinació o la desafinació que volem pel tipus de so que necessitem i perquè aquest tingui més força.

Aquest any heu pogut participar al MUD, Festival de Músiques Disperses, a Lleida, considerat pioner a Espanya per mostrar aquesta mescla entre la tradició i la música d’avantguarda. Com ha estat l’experiència?
M.T.: Ens feia il·lusió tocar a Lleida, perquè hi havíem cantat anteriorment amb altres projectes, però mai com a Tarta Relena. Fa un temps semblava que teníem l’opció, però al final no va acabar essent. La veritat és que es va fer pregar una mica i pensàvem que mai no hi cantaríem. És un festival que ens agrada molt i pensem que la programació d’aquest any ha estat brutal. A més, ens van rebre molt bé i el vam acabar inaugurant nosaltres.

Intentem que les coses funcionin amb el mínim d’elements possible. Si queda bé amb poc, no cal omplir-ho més

Ora pro nobis o resa per nosaltres (2019) és el títol del vostre primer llançament i tota una declaració d’intencions. A qui li resa Tarta Relena?
H.R.: El títol és aquest perquè hi havia una frase d’una cançó que deia això, literalment. Veient que estàvem traient un primer disc, vam pensar que tenia molt joc, perquè formava part d’una cançó, però alhora també perquè existia un doble sentit. Potser sí que estem demanant alguna cosa o senzillament volem que això vagi bé.
M.T.: També cantem molta música catòlica, perquè en cantàvem al cor, i perquè, malgrat que no siguem practicants, sí que sentim molta connexió amb allò que el contingut religiós i la música religiosa poden oferir a l’espiritualitat, i a la música mateixa. Connectem molt amb el fet d’utilitzar aquest material i tot el que és transcendental, espiritual.

Així, de què ens parlen les vostres cançons?
H.R.: Ens agrada recuperar els tòpics literaris, és a dir, temes dels quals s’ha parlat històricament i que es troben subjacents en les manifestacions artístiques. Són aquells temes que, per molt que passin les èpoques, encara estan presents. Són tòpics amb els quals connectes tant sí com no, també de manera col·lectiva. Les cançons no parlen de nosaltres, no parlen de la nostra vida, ni de la nostra espiritualitat, sinó que tracten d’alguna cosa que tots hem sentit a parlar i que tots hem experimentat.
M.T.: Alguns d’aquests tòpics literaris podrien ser: el desamor, l’enyorança, la melancolia… Un tema que tractem molt a la nostra música és la transcendència, o sigui, música que et connecta amb alguna cosa. Per exemple, l’adoració a alguna figura com és la Verge Maria, com per tenir l’esperança que algun dia arribaràs a una perfecció que et traurà de tot aquest sofriment terrenal.

Ens agrada recuperar els tòpics literaris dels quals s’ha parlat històricament i segueixen subjacents en les manifestacions artístiques

Quina és la part més personal i íntima amb la qual connecteu o des d’on connecteu?
H.R.: No cantem res que no ens emocioni, o ens apel·li, o que no ens doni sentit.
M.T.: Al final, que no parlem de nosaltres és mitja veritat. El moment en què t’acostes a una cosa perquè t’interessa, estàs parlant de tu, en aquest cas de nosaltres, del que fem. Cantem de temes amb els quals ara vibrem i, per tant, els utilitzem. La música la fem servir com a canal d’expressió, l’únic que potser no és molt literal o no ens interessa tant la literalitat.

I quins són els vostres referents a l’hora de crear música?
H.R.: Per aquest disc, vam escoltar bastant Arca. Hi ha moltes textures vocals que hem creat a partir de sentir coses que feia ella, i no només les textures, sinó també en l’àmbit de la producció. També la Björk, de qui la Marta sempre ha estat bastant fan.
M.T.: Tenim molts referents vocals, és a dir, escoltem molta música coral i música antiga. H.R.: Pel que fa a cantants, hem escoltat moltíssim la Sílvia Pérez Cruz, la Maria Arnal…
M.T.: Gent que té una sensibilitat vocal molt desmesurada i, sobretot, ens hem inspirat en Maria del Mar Bonet, o la Nai Palm de Hiatus Kaiyote, que és una vocalista impressionant.

Tractem molt la transcendència per tenir l’esperança que algun dia arribaràs a una perfecció que et traurà de tot aquest sofriment

Està resultant difícil fer-se un lloc dins la indústria musical?
M.T.: En el nostre cas, senzillament ha succeït. Nosaltres ho estàvem fent per passar l’estona. Fins que ens vam topar amb la discogràfica Indian Runners i ens van animar a gravar els discos, no ens ho havíem ni plantejat. Arribar fins aquí ha estat fàcil, però perquè veníem del no-res i de la zero projecció per part nostra. A partir d’aquí tot ha anat creixent. Sabem què volem i on volem anar i ho estem pilotant una mica, i això ja és més difícil.
H.R.: Podríem dir que no hem tingut un inici de grans frustracions, perquè tampoc no teníem moltes expectatives. Sabem que és difícil entrar en el mundillo i que la situació és complicada. Potser aquestes dificultats ens arriben en un futur. Penso que se’ns va presentar una oportunitat i l’hem sabut aprofitar.

Cap on teniu previst dirigir les vostres pregàries a partir d’ara?
M.T.: Actualment, estem de gira per Europa amb Fiat Lux, el nostre tercer i darrer àlbum. En aquest sentit, sí que estem resant bastant perquè la nostra salut general i vocal ens acompanyi. Penso que hem traçat un bon programa i que de moment pinta molt bé.
H.R.: De la mateixa manera, estem intentant visualitzar un espai dins el nostre calendari per poder començar a pensar en el nou àlbum.