No vaig tenir mai en compte a Vassili Kandinsky que s’autoproclamés inventor de l’abstracció. Ell no podia saber res de «la gran obra», com m’agradava anomenar els quadres que feia però no ensenyava. I els homes són vanitosos! «És un quadre històric», va escriure ell mateix al seu galerista. Jo no hauria gosat, la veritat. Tot i que vaig ser conscient que el món no estava preparat per entendre el meu art, i per això vaig deixar escrit al testament que no es mostrés a ningú fins vint anys després de la meva mort. Me’n vaig anar d’aquest món de manera absurda, ja ho sabeu. Atropellada per un tramvia, com Gaudí, però no em queixo, estava a punt de fer 82 anys. Només em va saber greu anar-me’n d’aquest món el 1944 sense tenir la certesa que derrotaríem el feixisme. La meva, en tot cas, va ser una vida llarga i plena. Vaig tenir sort, suposo. Els pares em van poder donar una bona educació i em van permetre matricular-me a la Reial Acadèmia Sueca de les Arts, un dels pocs centres europeus que admetia dones. Era una bona alumna. No vull presumir, però els meus retrats i paisatges em van permetre graduar-me amb honors. Era el que es coneixia com una pintora naturalista. I em guanyava bé la vida. Això sí, els meus col·legues mascles mai no em van prendre seriosament i em van condemnar a l’ostracisme. Potser va ser per això que em vaig interessar per l’espiritisme, l’antroposofia i la teosofia. O potser va ser per la mort de la meva germana, que mai no vaig superar del tot. Ara potser us sembla que no girava prou rodó, però en aquells temps, no tenia res d’estrany. A Lleida, la família del gran poeta Màrius Torres també era espiritista, mireu si n’era, de normal.
Mai no em van prendre seriosament i em van condemnar a l’ostracisme. Potser va ser per això que em vaig interessar per l’espiritisme, l’antroposofia i la teosofia
El 1896 vaig crear De Fem (Les Cinc) amb un grup de quatre amigues. Buscàvem respostes més enllà de la ciència, de l’invisible. Pintava els missatges que m’arribaven d’altres dimensions i els meus guies o Alts Mestres, com jo els anomenava, em van fer anar més enllà i em van demanar que els mostrés què veia quan estava en trànsit. I així vaig començar la sèrie Les pintures per al Temple.
És innegable que allò em va canviar. A partir d’aquell moment vaig viure una doble vida. Seguia sent l’artista que feia retrats i paisatges per subsistir, però a la vegada m’endinsava en un món nou que em va portar a l’art disruptiu. En només sis anys, entre 1906 i 1912, vaig pintar els 193 quadres de Les pintures per al Temple, la primera col·lecció d’art abstracte de la història. No feia dibuixos preliminars. Eren uns quadres que em sortien de dins, amb un traç ferm i segur. No necessitava grans artificis; emprava, sobretot, colors plans, pastels. Traçava cercles, triangles i línies rectes. Jo no volia experimentar amb formes i colors, com van fer després de mi altres artistes, jo només volia pintar el que veia quan entrava en la dimensió espiritual.
Jo no volia experimentar amb formes i colors, com van fer després de mi altres artistes, jo només volia pintar el que veia quan entrava en la dimensió espiritual
Encara que ningú sabés què feia, treballava molt. Treballava tant que vaig haver de parar a reflexionar. Necessitava entendre’m. I així va ser com en plena Gran Guerra vaig escriure un llibre de més de mil pàgines, Estudis de la vida espiritual. Teoritzava sobre els meus propis quadres. Pot semblar pedant, però com que no els ensenyava, disculpeu-me la immodèstia. Em va agradar prou per posar en marxa un «museu maleta» on encabia quaderns amb miniatures de les meves obres que podia portar amb mi. I vaig moure’m molt. Vaig viatjar a Suïssa per unir-me a la Societat Teosòfica de Rudolf Steiner. Va ser ell qui em va advertir que el món no estava preparat per veure els meus quadres. Vaig deixar la geometria, però malgrat retornar a la natura amb Les flors i els arbres, no vaig ser capaç de fer-ho en clau figurativa. No hi havia marxa enrere. Només em va poder aturar la mort, aquella absurda mort que us comentava, quan havia tornat a Suècia.
El meu nebot va respectar la meva darrera voluntat i no va tocar res fins després de vint anys del meu traspàs. Pobre! Va trobar més d’un miler de quadres i jo no sé quantes llibretes i fulls mecanografiats. El 1986 em van dedicar la primera exposició a Los Angeles i el 2013, quan ja em pensava que ningú es recordaria de mi, el Museu d’Art Modern d’Estocolm va fer la primera retrospectiva. El meu esperit hi va ser present.
