Entre el collage, l’assemblatge, la il·lustració i el disseny gràfic, Marisa Maestre ha construït una pràctica visual travessada per la natura, la memòria, els espais habitats i la identitat. A la seva obra, els materials reciclats, les fotografies antigues i els elements orgànics no funcionen com a simples recursos formals, sinó com a dipòsits de temps, experiència i vida viscuda. Artista visual multidisciplinària, Maestre presenta actualment Paisajes interiores al CEART. Museo de Arte Urbano de Fuenlabrada, una exposició que articula diverses línies del seu treball recent.
La teva definició m’ha cridat molt l’atenció: dius que crees experiències visuals a través del collage, l’assemblatge, la il·lustració i el disseny gràfic. Per què prefereixes parlar de creació d’experiències visuals i no simplement de disciplines?
Perquè, quan vaig començar a pensar en la meva trajectòria i en els diferents perfils que conviuen en mi, em va semblar una manera d’unir-ho tot. Jo em considero sobretot artista visual, però no puc deslligar-me de la part que em sosté econòmicament, que és el disseny gràfic, ni tampoc de la meva faceta com a il·lustradora. Aquesta definició era una manera una mica poètica de reunir aquests perfils sota una mateixa experiència visual.
Quines diferències trobes entre el procés d’assemblatge i el collage?
Sobretot canvia la manera de recopilar materials. El collage és una tècnica molt democràtica: pots treballar amb llibres, fotografies, revistes, cola i tisores en un espai petit. Aquesta és una de les seves grans virtuts.
Amb l’assemblatge, tanmateix, tot canvia. Les peces que faig solen ser força grans i això implica pensar en una altra escala. Els materials també són diferents: potes de cadira, trossos de fusta, objectes trobats, residus.
A la meva darrera exposició, per exemple, hi ha obres construïdes amb fustes que vaig recollir en un càmping on els meus pares tenen una mobile home. La gent remodelava els espais i deixava fragments que jo anava recollint i treballant.
M’interessen especialment els materials que tenen memòria. Ja sigui una fotografia, un paper, una fusta o un material orgànic que amb el temps perdrà pigment. Tot això em fascina: la idea que la matèria conserva una vida anterior.
M’interessen especialment els materials que tenen memòria
Podem dir que l’assemblatge té quelcom d’escultòric en el teu cas?
Sí, totalment. La meva evolució ha estat bastant variada. Jo vaig començar amb la pintura. Era la típica nena que pintava molt bé i que sabia representar la realitat. El meu pare pintava els caps de setmana i amb ell vaig aprendre a treballar amb aquarel·la, oli i acrílic.
També vaig fer ceràmica, i en aquest cas sí que hi havia una dimensió escultòrica molt clara. Després va venir el disseny gràfic, amb especialització en disseny editorial, i durant uns anys vaig treballar en un estudi d’art fent catàlegs per a artistes.
Les meves peces conviden a parar, a mirar, a observar
Recordo especialment una exposició de Max Ernst a Madrid que em va impactar molt. Va ser la primera vegada que vaig veure collages d’aquella manera. A partir d’aquí vaig començar a investigar, a comprar llibres i a introduir papers dins les meves aquarel·les. Progressivament el collage es va convertir en una manera de treballar molt més lliure.
El collage em va obrir una altra relació amb la creació: més espontània, més lúdica, més oberta. I això em va portar a l’assemblatge. En el fons, és una continuïtat: canvien els materials, l’escala, la llum o les ombres, però la idea de construir a partir de fragments continua sent la mateixa.
La relació amb l’entorn natural és essencial en la teva obra. Com es manifesta en la teva vida quotidiana i com es transforma quan passa a l’àmbit artístic?
La connexió amb la natura ve de molt lluny, des de petita. Els meus pares ens portaven a passejar els caps de setmana i jo sempre he tingut una curiositat molt gran pel món vegetal i animal. M’agradava observar, recollir coses, preguntar què era cada planta o cada animal. Després els dibuixava.
Durant la pandèmia aquesta relació es va aprofundir. Vaig començar a fer un herbari del meu entorn més proper. Sortia al camp amb els meus gossos i amb la meva parella, recollia fulles i les premsava.
Més endavant vaig començar a relacionar aquest herbari amb el collage i vaig veure que hi havia una via expositiva molt potent. El vaig començar a hibridar amb retrats antics, sobretot de dones, i des d’aleshores pràcticament no faig res que no incorpori algun element natural.
Observar i aturar-nos: aquest és el clic que encara no estem fent com a societat
En alguna ocasió has dit que t’interessa promoure l’educació botànica i fomentar una reflexió sobre la necessitat de protegir l’ecosistema. Quin diries que és el clic que encara no estem fent com a humanitat?
Observar i aturar-nos. Jo crec que això és fonamental.
Què pot aportar l’art, i en concret el teu treball, a aquest procés de presa de consciència?
Sobretot, una mirada crítica cap a la societat del consum i cap a la cultura de la immediatesa.
Les meves peces conviden a parar, a mirar, a observar. També a entendre que el món no és només allò que consumim o allò que ens consumeix, sinó també tot el que ja hi era abans de nosaltres.
Un altre dels eixos del teu treball són els espais que habitem i la manera com modelen la nostra identitat. D’on neix aquesta reflexió?
A mi els espais m’obsessionen una mica. Quan entro en un lloc el percebo com un escenari de vides, com un espai que ha vist coses, que ha modelat una existència. Cada espai té memòria.
Durant anys també vaig començar a recollir fragments de rajola en espais abandonats o transformats. A prop de casa hi havia una zona que de petites anomenàvem “la muntanya brossa”, i quan plovia hi afloraven fragments de rajoles dels anys setanta, vuitanta o noranta. Jo els veia com tresors. Pensava en tot el que devien haver vist aquells materials dins dels espais on havien estat.
Utilitzes fotografies antigues de la teva col·lecció privada per explorar la fragilitat del record. Si el passat té tant de pes en la teva obra, en quin lloc situes el futur?
La veritat és que no penso gaire en el futur. Prefereixo viure en el present, tot i que m’interessa molt anar cap al passat. Però sí que és cert que recuperar la memòria també és una manera de construir futur.
Les fotografies antigues són finestres cap a vides que ja no hi són, però que encara vibren
Com et relaciones amb aquestes fotografies antigues?
Al principi les col·leccionava sense saber gaire bé què en faria. Sempre he sentit que les fotografies són com finestres cap a vides que ja no hi són, instants que han desaparegut però que encara mantenen una vibració.
Durant molt de temps em van obsessionar sobretot els retrats. Però fa un parell d’anys vaig començar a fixar-me més en paisatges i en imatges de dones a la natura.
I aquí vaig adonar-me d’una cosa: gairebé totes les fotografies mostraven dones soles, amb amigues o amb criatures en entorns naturals. En canvi, hi havia poquíssims homes, i quan apareixien sovint era en escenes vinculades al treball o a l’explotació de l’entorn.
Això em va obrir una reflexió molt clara sobre el vincle històric entre la dona i la natura.
La sèrie Retratando a XX presenta rostres fragmentats o híbrids que suggereixen una identitat en tensió. Quina reflexió hi ha darrere d’aquest treball?
Aquesta obra pertany a una etapa en què estava treballant molt la qüestió de la identitat.
Des de petita em van posar sovint l’etiqueta de marimacho perquè m’interessaven temes associats als nois, com l’esport. Això feia que la societat em situés en un lloc estrany, com si no fos un ésser complet.
En moltes obres d’aquell moment apareixen rostres fragmentats o híbrids. Era una manera d’expressar aquesta sensació de divisió entre allò que s’espera de tu i allò que realment ets.
Expliques que “la figura femenina ocupa un lloc central en la meva obra, des d’una perspectiva activa i empoderada”. Què significa per a tu l’empoderament de la dona?
En la meva obra la dona apareix sempre com un subjecte actiu. Tradicionalment, se’ns ha representat com a objecte o com a cos observat. Jo intento que siguin protagonistes de la seva pròpia narrativa.
No és tota la meva obra, però sí una de les seves línies més clares. D’alguna manera, també és una forma de reequilibrar una mirada històricament esbiaixada.
Històricament, la dona i la natura han estat mirades com a objecte. A la meva obra intento restituir aquest vincle
I com mires l’estat actual del feminisme?
Hi va haver una etapa en què hi vaig estar molt més immersa, llegint i pensant-hi constantment. Ara no és que l’hagi deixat de banda, perquè això ja no ho deixes mai del tot, però sí que sento que en l’actualitat el reivindico sobretot a través de la meva obra. És el lloc des d’on el faig actuar.
A la teva web apareix també la teva faceta d’il·lustradora per a mitjans i marques globals. Com conviu aquest àmbit professional amb el teu univers artístic, tan vinculat a la matèria, al temps i a la natura?
La meva faceta artística i la meva faceta professional com a il·lustradora conviuen, encara que no responguin a la mateixa necessitat. En aquests casos treballo sobretot com a il·lustradora editorial, i en aquest àmbit hi ha unes pautes molt marcades, unes estratègies, unes necessitats concretes. A més, es tracta d’un treball completament digital, mentre que la meva pràctica artística és profundament material. Només amb això ja es veu que parlem de llenguatges diferents.
També ets cofundadora del Colectivo PK. Com va sorgir aquest projecte?
Va néixer fa molts anys, quan encara estudiava disseny gràfic. Érem un grup de persones amb ganes de fer coses conjuntament, amb una inquietud molt vinculada a la reflexió social, política i instal·lativa. Cadascú venia d’un llenguatge diferent, però ens interessava construir exposicions que interpel·lessin el públic i que funcionessin com una experiència compartida, no com una suma d’obres individuals.
Hem fet moltes exposicions i continuem en actiu, encara que ara el ritme sigui més lent. El col·lectiu ha estat important per a mi perquè la dimensió instal·lativa hi ha estat sempre molt present, fins i tot abans que aquesta part aparegués amb més força dins la meva pràctica individual.
L’exposició que presentes ara, Paisajes interiores, reuneix diverses línies del teu treball. Com la definiries?
És una mostra que articula tres grans eixos del que faig: els espais habitats, la relació entre dona i natura i una part més vinculada a l’assemblatge i la instal·lació.
En el fons, la meva evolució ha anat cap a una dimensió cada vegada més instal·lativa. Però tot parteix dels mateixos nuclis: la memòria dels materials, la relació amb l’entorn, la identitat i la figura femenina com a subjecte actiu. Al final, el que intento és convidar a aturar-se i observar.
