L’objectiu habitual d’una interfície és establir una comunicació fluida i estable entre dos elements: un sistema sense fissures ni dobles sentits que optimitzi cadascun dels gestos i decisions. Laia Pulido, directora de Mangrana i curadora de la nit del 22 d’agost, ens va proposar just el contrari: fricció i deriva. Els artistes reunits a Interfícies Dissidents, dins del cicle Les Nits del Morera, no ens van oferir peces contemplatives amb les quals interactuar des de codis pactats. Ens situaven, en canvi, en la incertesa. En aquell instant suspès no vam tenir altra opció que submergir-nos-hi, deixar-nos portar i habitar-lo.
Les Nits del Morera no ens van oferir peces contemplatives amb les quals interactuar des de codis pactats. Ens situaven, en canvi, en la incertesa
Les vides trans es veuen condicionades per tràmits, esperes i tensions. SiiGii es pregunta quant temps falta perquè, finalment, la societat avanci i els seus drets siguin reconeguts
SiiGii, a Quant dura la meva vida? Quant temps tarda el progrés?, explora la vulnerabilitat dels cossos dissidents. Una persona trans s’acosta a un rellotge gegant d’acer. El seu moviment es barreja amb el de les agulles en un trànsit que també ens arrossega. Un home amb vestit la condueix cap a una mort simbòlica: el seu cos queda estès sobre una peça del rellotge, fins que un altre intèrpret trans s’hi apropa per aixecar-la i abraçar-la. L’escena, com el temps, es repeteix en un gest cíclic.
Les vides trans es veuen condicionades per tràmits, esperes i tensions. SiiGii es pregunta si aquestes problemàtiques poden arribar a escurçar el seu temps de vida. Quant temps falta perquè, finalment, la societat avanci i els seus drets siguin reconeguts.
L’artista compara el seu cos amb una peça de roba de la qual l’ànima anhela alliberar-se. La seva obra reflexiona sobre la necessitat d’habitar i deshabitar la carn, la consciència que cos i ment són indivisibles i la certesa que aquesta relació no sempre és senzilla.
SiiGii en la seva obra reflexiona sobre la necessitat d’habitar i deshabitar la carn, la consciència que cos i ment són indivisibles i la certesa que aquesta relació no sempre és senzilla
Si SiiGii aconsegueix que empatitzem amb aquests cossos dissidents, el grup Ekho activa un sentit sovint relegat a un segon pla: l’oïda. Fundat el 2022 a la Universitat de Barcelona i dirigit per la Dra. Magda Polo Pujadas, Ekho treballa des de la música conceptual híbrida, un enfocament en què el so s’entrecreua amb altres disciplines, el pensament filosòfic i la intel·ligència artificial.
Ekho treballa des de la música conceptual híbrida, un enfocament en què el so s’entrecreua amb altres disciplines, el pensament filosòfic i la intel·ligència artificial
A la instal·lació Natura naturans, vam poder interactuar i modificar els paisatges de Jaume Morera mitjançant els moviments del nostre cos, registrats per un sistema d’IA. El sufix -ans, present en el títol, indica una acció en curs: una natura que està succeint ara, activada per la nostra presència, i que no es repetirà.
Una altra de les peces interpretades va ser Hèlix. Variacions genòmiques, una obra nascuda de la trobada entre el Dr. Miquel Àngel Pujana (IDIBELL-ICO) i el grup Ekho. La proposta desenvolupa un sistema de transcodificació sonora que converteix informació genètica en estructures musicals coherents. La hipòtesi és aquesta: els patrons moleculars que ens defineixen com a humans (i les nostres diferències funcionals i ètniques) poden traduir-se en música. La IA hi intervé com a eina per generar estructures formals significatives, capaces de narrar allò que normalment roman ocult dins les nostres cèl·lules.
El recorregut sonor va continuar amb Schweigen, inspirada en Ludwig Wittgenstein. Durant la interpretació, es van projectar autorretrats enviats pels oients en què, amb el dit, feien el gest de “silenci”, que recordava l’aforisme del filòsof: d’allò que no es pot parlar, més val callar. Un pianista improvisava a partir d’aquestes imatges i activava així una escolta profunda que Ekho reivindica com a pràctica essencial: parar atenció als sons que habitualment passen desapercebuts, descobrir matisos que transformen la nostra manera d’entendre el món. Per això, a la peça Hèlix. Variacions genòmiques ens van donar antifaços per cobrir els ulls i aguditzar l’oïda.
Amb Yoko Ono’s Suite van retre homenatge a l’artista japonesa. Yoko cridava per totes aquelles que no van poder fer-ho, pel silenci forçat tan diferent del que reclamava Wittgenstein. Ekho va demanar a les dones presents a la sala que cridéssim davant d’un micròfon. El resultat serà processat amb IA i incorporat a la peça següent. Per a algunes de nosaltres, va ser una demanda tan incòmoda com necessària: un espai, finalment, on abocar la ràbia acumulada, tan bloquejada que va fer mal expulsar-la.
Interfícies Dissidents no va ser una experiència passiva. Es va convertir, en canvi, en un trànsit relliscós i canviant; irrepetible, com qualsevol deriva.
