MARTA GRIMALT, cineasta

Com se’t va despertar la inquietud per ser cineasta?
De sempre, que la meva família ha vist molt de cinema, i en conseqüència jo també. Des de petita vaig començar a enregistrar el que m’envoltava i a inventar-me arguments delirants en els quals jo n’era la protagonista, a més d’incloure familiars i amigues.

Quins temes envolten la teva obra?
De vegades m’agrada tractar qüestions íntimes, existencialistes i d’altres fets més socials, defensant els drets humans i animals. Em mouen les emocions, el misteri. En els gèneres surrealista i de fantasia trob la flexibilitat imaginativa per crear mons en els quals reverbera la meva ànima. Escrivint poesia és d’on trec gran part dels guions.

Quin és el teu propòsit com a creadora?
Respectar el meu desig com a artista, fent cinema com a art, ja que consider el cinema com a resultat de la ment crítica, no com a simple entreteniment.

Desierto en tu mente , film que actualment es pot veure a la plataforma Filmin, és una road movie surrealista rodada en súper 8 blanc i negre. Com va ser el procés creatiu?
Vaig explorar el simbolisme i el cinema sensorial a escala extrema mitjançant una direcció amb estil espontani i de caràcter surrealista: actuacions imperfectes, muntatge frenètic i una aura caòtica d’humor i poesia. Tot i que el guió vaig escriure’l anys enrere, va anar mutant, sobretot a Califòrnia. Tot això vaig fer-ho gaudint de llibertat plena i guiada per la intuïció. Això sí, vaig treballar molt fort en tots els processos, especialment en l’edició d’imatge i so de la pel·lícula, perquè era l’última passa.

En els gèneres surrealista i de fantasia trobo la flexibilitat imaginativa per crear mons en els quals reverbera la meva ànima

Què és el que més destacaries?
Tota l’experiència d’haver-ho autoproduït, que m’ha donat la força per encarar nous projectes, defensar la meva veu i expressar el que vull sense passar pel filtre de ningú. Molt important per preservar la puresa artística i respectar el que és fer cinema. Destac la banda sonora original, composta per Primo Gabbiano, de Barcelona i Arturo Lanz, membre d’Esplendor Geométrico. També el pòster, de Cristian Robles. Entre tots els participants vam formar un equip harmoniós del qual estic agraïda i sent que vaig tenir molta sort.

Parla’m de l’acollida del film. Quin recorregut ha tingut?
Em vaig emocionar quan es va projectar a la Filmoteca de Catalunya el 2018, dins la 26a Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona, així com al Cine Estudio del Círculo de Bellas Artes de Madrid i a la Cineteca a Matadero Madrid. Poder-la presentar internacionalment a Los Angeles, a l’Echo Park Film Center i a Missoula al Roxy Theater va ser un gran plaer. Destacaria, a més, algunes de les projeccions del 2019 com la d’Atenes al Unseen Movies Festival o les de Berlín i Anglaterra.

Considero el cinema com a resultat de la ment crítica, no com a simple entreteniment

Per què filmar en súper 8?
Molts dels meus films estan rodats en súper 8 blanc i negre. Mallorca és l’últim film que he realitzat en aquest suport. Es va mostrar al ZumZeig Cinema de Barcelona en tribut a la directora María Forteza pel Projecte Arxipèlag. Per a mi, el que puc expressar a través del cinema analògic és un plaer creatiu que va més enllà del que és visual.

Com afecta el paisatge natural en la teva expressió creativa?
El paisatge té una energia fascinant, la immensitat de la naturalesa és un fet diví. Em sent privilegiada de ser mallorquina i perdre’m en la diversitat de paisatge, tant per la tramuntana com per la mar. A Pollença hi ha una energia esotèrica molt forta que es combina amb el vent intens. Els penya-segats de Formentor són sublims. Tant de bo la humanitat s’adonés d’una vegada que respectar la natura és el nostre únic futur i sosteniment.

Quins són els teus referents?
A l’escena underground em sent molt reflectida en Wassily Kandinsky. M’encanta el seu discurs, les seves pintures i el seu assaig De lo espiritual en el arte (1910). També m’atreuen molt La belle et la bête de Jean Cocteau (1946), la vida i força de Maila Nurmi amb el seu personatge pioner Vampira als anys cinquanta i els còmics d’Andrea Ganuza, il·lustradora de Pamplona.

A part del cinema amb quins altres mitjans t’expresses?
La fotografia analògica, la moda i els fanzins. Crec que l’autoedició de fanzins és una eina alliberadora i la comunitat de gent “fanzinera” és del més bonic que he experimentat mai.

En quin circuit et mous i quina relació tens amb els distints agents culturals?
Em moc en distints circuits de cinema i les arts, des de l’acadèmic fins a l’outsider. Mentre hi hagi unes bones pràctiques, un respecte cap a les artistes i un enteniment en comú, és fàcil que hi formi part.

Com està el sector professional en la teva disciplina artística?
Cada vegada hi ha més diversitat de gènere que aporta distints matisos i noves mirades, elements imprescindibles perquè la indústria cinematogràfica i de l’entreteniment funcioni com és degut, evitant estancar-se en una alienació absurda. Tot i això, és necessari que hi hagi més inclusió i consideració a dones, persones trans i no binàries i de cineastes que estan racialitzades. A través del cinema es poden mostrar injustícies socials, vivències personals i polítiques molt dispars. Si no hi ha aquesta diversitat de gènere i origen, no es poden retractar realment totes les veus necessàries per obtenir un ventall intel·lectual de realitats possibles.

Sents suport per part del públic i de les institucions? És un camí difícil?
Per part de gent que m’admira sent molt de suport. Veure que hi ha gent que creu en mi com a cineasta és genial. De les institucions m’ho prenc com una tómbola, ja que darrere hi ha persones amb el seu criteri propi, de vegades qüestionable, i per això no valor exclusivament aquests resultats, malgrat haver pogut aconseguir bones respostes. És un camí complicat, amb disciplina s’aprèn i m’ho prenc com una diversió.

Quina és la teva projecció artística a curt i a llarg termini?
Continuar fent cinema. És que em surt de manera natural, no puc evitar-ho. Sempre dic “tot pel cinema!”.