DN, Dones Numerades

No sabem cada nom ni en tenim una xifra exacta però entre 25.000 i 50.000 dones de diferents bàndols, orígens i religions van ser violades per l’enemic durant el conflicte dels Balcans (1991-2001). Aquesta dada tan inexacta oculta una guerra per individu. Moltes guerres. Paradoxalment, les víctimes eren cridades per un número amb la finalitat de ser sexualment disparades en un acte de violència sistemàtic que ha estat reconegut com a crim de guerra i crim contra la humanitat.

Durant el conflicte dels Balcans, entre 25 i 50 mil dones de diferents bàndols, orígens i religions van ser violades per l’enemic

Sí, la humanitat. Les dones som éssers humans, però aleshores no van ser tractades com a tals ni per persones dignes de ser-ho. Una atrocitat.

Mentrestant, aquí i a Barcelona, l’any 1992, celebràvem els Jocs Olímpics i demanàvem una treva
al camp de batalla que es trobava a dues hores de vol en avió. L’alcalde Maragall havia coincidit amb l’alcalde de Sarajevo en una cimera europea on li va comentar que ells havien estat ciutat olímpica l’hivern del 1984 i que en l’actualitat esquivaven bales. Això va impactar Pasqual Maragall i, després de diverses iniciatives, Sarajevo va esdevenir el Districte 11 de Barcelona. Els catalans, envaïts per l’esperit olímpic, vam viure el conflicte amb un sentiment de solidaritat que sempre ens honorarà. I uns joves, que ara són professionals de l’art, van formar part de la generació marcada per aquest valor. Ells integren Cultura i Conflicte i han ideat, produït i dirigit el projecte Encara hi ha algú al bosc, que inclou una obra de teatre, un documental audiovisual de televisió, una mostra fotogràfica –Sestre (germanes)– i una proposta educativa. Són artistes escènics i audiovisuals que creuen en la cultura com a eina de transformació social i que impregnen el seu públic d’aquesta consciència.

Les víctimes eren cridades per un número amb a finalitat de ser sexualment disparades en un acte de violència sistemàtic

La Magda Puig, l’Ariadna Gil, la Judit Farrés, la Montse Esteve, l’Òscar Muñoz, l’Erol Ileri i el Pep Pascual interpreten la Nevenka, la Meliha, la Milica, l’Alen, l’Ajna, la Lejla… i, de fet, tants d’altres. Ara sí, noms i cognoms; no personatges, sinó persones reals. I imatges. I una música reiteradament percudida de Josep Pascual Vilapua perquè no les oblidem. I perquè no oblidem els criminals de guerra. I que no hi pot haver pau sense justícia.

Inspirats per la novel·la de l’escriptora croata Slavenka Drakuli (Anagrama, 2001) del títol traduït Com si jo no hi fos, un equip de Cultura i Conflicte va començar un treball de recerca documental —encapçalat per la periodista Teresa Turiera-Puigbò Bergadà— i un procés creatiu per atansar-nos la veu de les dones violades, de les criatures nascudes d’aquests crims, de les reaccions de l’entorn, dels estigmes socials… del que mai tornarà a ser. La veu de denúncia que avergonyeix tot un pati de butaques interpel·lat. Una crítica adreçada a tothom per, com a mínim, el seu cinisme: militars, cascos blaus, polítics, empresaris, periodistes…

Coincidint amb el 25è aniversari dels Acords de Dayton, que oficialment van posar fi al a la Guerra de Bòsnia, el muntatge teatral va ser estrenat la tardor del 2020 al festival Mess Sarajevo i es representa subtitulat en l’idioma local de la gira. Tot un detall per tal de respectar la diversitat ètnica de què se’n va voler fer neteja.

La darrera representació ha tingut lloc a Juneda (les Garrigues, Lleida) amb un col·loqui posterior en què l’expert en cooperació internacional Manel Vila va reivindicar que si la comunitat internacional no és capaç de fer res, haurà de fer-ho la intel·lectual. I Cultura i Conflicte s’ho ha pres al peu de la lletra, de la qual ha escrit la dramatúrgia d’Anna Maria Ricart Codina i ha dirigit el Joan Arqué Solà amb tot el suport d’un sòlid equip tècnic.

En aquesta línia temàtica, també cal destacar els documentals L’última cinta des de Bòsnia d’Albert Solé (Sense ficció, TV3) i Álbum de posguerra d’Airy Maragall i Àngel Leiro (Netflix).

La reacció final del públic –encara sota els efectes de l’evidència dels fets– és d’empatia, d’un cert sentiment de culpabilitat. Mai havia sentit uns aplaudiments tan realistes, sense l’eufòria pròpia del reconeixement a una feina rigorosa i exhaustiva com fa al cas. Constants i poc escandalosos, però que trencaven veritablement el silenci de la indefensió. I molt llargs. Com una pluja fina. La que cau sovint en el bosc on mai no s’estarà segura si encara hi ha algú.

Les pròximes representacions als Països Catalans d’Encara hi ha algú al bosc estan previstes a Terrassa (març), Santa Coloma de Gramenet (abril) i Gandia (maig).