L’art (ECO)reparador d’Otobong Nkanga

Baixo cap a València en cotxe, per l’AP-7, i la paraula paisatge entrellaça llambregades i records. He llegit que Otobong Nkanga (Kano, 1974), l’artista nigeriana que exposa aquests mesos a l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM), explora «la relació dels éssers humans amb els paisatges». Caldria delimitar una mica més, però, el sentit d’aquesta inquietud tan àmplia. No es tracta del gest antic de plantar-se davant d’una muntanya, des d’un prat, i reflectir la imatge de postal sobre el llenç, ni d’inserir-hi personatges de pícnic idíl·lic, sinó de sacsejar consciències, per mitjà de l’art contemporani, sobre les conseqüències que l’acció humana provoca en el planeta que habitem. En aquest cas són la pintura, l’escultura, la instal·lació i la performance les que es posen, d’alguna manera, al servei de la reivindicació i la denúncia social. L’exposició, que es pot visitar fins al 7 de gener de 2024, porta per títol Otobong Nkanga. Anhel de llum del sud. S’hi expressa, doncs, no només la voluntat de convocar certs conflictes i preocupacions en el debat públic, sinó també la necessitat d’albirar algun feix de claror col·lectiu entre tants núvols de males notícies i de pronòstics catastròfics; un mínim d’ecoesperança on aferrar-se, a través de nous lligams amb la natura, per fer front als temps actuals, en què tant es parla d’ecoansietat.

Comencem pel final. En concret, per la darrera sala de l’exposició, on es pot veure la instal·lació metàl·lica Solid Maneuvers, que podríem traduir com Maniobres sòlides. Impacta per la seva sobrietat i per com representa, en tres plans, una topografia en relleu invertida. Es basa en una investigació d’Nkanga sobre les excavacions estrangeres a Green Hill, Namíbia, que des de 1875 i fins a finals dels anys 90 del segle passat van devastar aquest terreny ric en materials (s’hi havien identificat més de 243 tipus diferents de minerals, que contrasten amb les restes de malaquita i atzurita que amb prou feines ara s’hi veuen).

Per mitjà de l’art contemporani, Nkanga sacseja consciències sobre les conseqüències que l’acció humana provoca en el planeta que habitem

L’obra simbolitza la sobreexplotació dels paisatges naturals i la desolació davant la capacitat de destrucció humana. També s’hi manifesten les ombres del colonialisme i l’extractivisme, ja que part del coure extret pels alemanys a Green Hill es va arribar a emprar per fer lluir campanars d’esglésies europees. El treball de l’artista ens trasllada a l’Àfrica meridional, però com a punt de partida per viatjar mentalment, de tornada, fins a casa nostra i preguntar-nos quin recorregut amaguen les matèries primeres de què ens servim, així com per indagar en el rerefons de qualsevol altre paisatge ferit.

Solid Maneuvers simbolitza la sobreexplotació dels paisatges naturals i la desolació davant la capacitat de destrucció humana

No caldria sortir del mateix País Valencià, posem per cas de ciutats com Benidorm, Orpesa o Xàbia —on la desfeta urbanística de la costa ha estat escandalosa—, per reconèixer que tots tenim, a la vora, paisatges ferits. De vegades ferits de mort. En l’art d’Nkanga, tanmateix, aquestes cicatrius solen ser el senyal evident d’un desequilibri de forces global. Per això, en moltes de les seves pintures apareixen uns fils entreteixits molt característics. Perquè tot està connectat, en un món interdependent, i el que decideixen uns empresaris des d’un país pot canviar, literalment, el curs del riu d’un altre, on comunitats senceres depenen d’aquests recursos naturals per sobreviure. L’artista ens situa en aquest tipus de col·lisions des de les coordenades concretes d’indrets que ha conegut de prop i que ha tingut ocasió d’investigar, com la seva Nigèria natal o el Brasil. El públic hi pot afegir, per paral·lelisme, les seves referències. Durant la visita, jo no em trec del cap, per exemple, la història del cementiri d’Azacualpa, al departament de Copán, a Hondures, on Minosa, filial d’una empresa minera canadenca (Aura Minerals) ha destruït, des de 2016, les tombes de centenars de maies chortí. Ni els morts poden reposar en pau, quan s’interposen en el camí interessos milionaris disfressats de progrés. Progrés, quin? Progrés, on? Progrés, per a qui? Aquesta mena de preguntes són suggerides en les obres d’Nkanga, en les quals es posa en joc la tensió entre enriquiment i necessitat, entre primers i tercers mons, entre acció humana i medi ambient.

En l’art d’Nkanga les cicatrius solen ser el senyal evident d’un desequilibri de forces global

El tapís monumental Double Plot (Doble trama) amb què s’obre l’exposició mostra, precisament, aquesta interdependència accelerada per la globalització, i ho fa per mitjà d’una analogia amb el sistema solar. Així, a partir del fons de l’obra, una xarxa interplanetària i estel·lar, ens trasllada a la reflexió sobre un altre tipus d’ordres, els que els humans establim entre nosaltres, i les relacions de poder i de violència —fronteres, protestes, repressió, etc.— que comporten. Els records domèstics d’infantesa i adolescència d’Nkanga a Nigèria també es revesteixen de la convulsió a les sèries de dibuixos Social Consequences (Conseqüències socials), Filtered Memories (Memòries filtrades) i Captured Gestures (Gestos capturats).

En l’univers artístic d’Otobong Nkanga –que en l’actualitat resideix a Ambres, als Països Baixos–, el concepte regeneració s’erigeix com el contrapès per reconstruir els paisatges i reconciliar-nos-hi. La seva proposta no es queda, doncs, en l’advertència, en el fixeu-vos-hi, sinó que s’implica en la materialització d’alternatives. Ella mateixa en parla, tot sovint, a les entrevistes, com una inquietud personal: «M’interessa com regeneres l’espai on vius.» Sembla que, amb la seva manera de concebre la creació artística, intenti comunicar-nos allò que Maria Arnal, amb Marcel Bagés a la guitarra, i basant-se en un poema de Joan Brossa, ens recorda amb les emocions a flor de pell: «La gent no s’adona del poder que té.» Que les nostres accions tenen conseqüències no va tan sols en una direcció.

El seu procés artístic s’interessa per la regeneració dels espais habitables, amb la qual cosa s’implica en la materialització d’alternatives

El compromís d’Nkanga amb aquest replantejament dels vincles amb els llocs on fem vida l’ha portada a incloure, en aquesta exposició retrospectiva, una instal·lació de nova creació específica per a l’IVAM, en la qual ha treballat braç a braç amb Juan Carlos Iñesta i Michal Grzemski, artesans de ceràmiques a Manises. Amb aquest nou paisatge, Nkanga ha volgut arrelar en fons i forma amb la ciutat de València, on el passat mes de juliol va protagonitzar una performance sobre el Mediterrani. «M’agrada aprendre de la gent dels llocs on treballo», assegura. De la mateixa manera que mercaderies i projectes extractius traspassen països i continents en aquesta «unidad de mercado en lo universal» que cantava Raimon, l’artista sosté també que «les influències culturals transcendeixen les fronteres, i les idees i les innovacions tenen el poder de transcendir les fronteres geogràfiques». Es tracta, doncs, segons ella, d’estirar aquesta segona corda.

Una altra de les seves obres més reconegudes, Carved to Flow (Tallat per fluir), present a l’exposició, respon, de cap a cap, a una pulsió transformadora. Presentada a la Documenta 14, a Grècia, l’any 2017, com a laboratori i posteriorment a Kassel, Alemanya, ja amb productes a la venda, reprodueix el procés de fabricació del sabó, que els visitants poden comprar amb un percentatge solidari que retorna tant a Nigèria com a Kallithea (Atenes), ciutat on es va gestar el projecte. D’aquesta manera, Nkanga acosta l’art a l’economia circular i la participació social.

En aquest Anhel de llum del sud que l’IVAM acull es recullen dibuixos, tapissos, escultures, instal·lacions i fins i tot poemes. Una obra, l’exposada, que s’estén al llarg de les darreres dues dècades amb un conjunt que evidencia el gust d’Nkanga per treballar amb materials diversos i els fonaments temàtics que guien la seva trajectòria artística. La comissària de l’exposició, Núria Enguita, que ha estat en contacte amb Nkanga des que la va descobrir a la Biennal de Sao Paulo de 2014, s’hi refereix en termes d’una «energia reparadora» que expandeix els límits del sentir, del veure, del conèixer».

Nkanga ens convida a pensar en la fragilitat humana, la precarietat, la manca de drets bàsics, la destrucció del medi ambient i el poder consumptiu de la política, entre d’altres

El contrast entre llum i foscor, els cossos mutilats, els rostres buits de detall, la profusió de fils i xarxes i la multiplicitat de formes i textures conflueixen en un corpus artístic heterogeni i en una sèrie de simbolismes que ens conviden a pensar en la fragilitat humana, la recarietat, la manca de drets bàsics, la violència, la destrucció del medi ambient, el poder consumptiu de la política o els efectes dels avenços tecnològics. En el fons, Nkanga escodrinya el paisatge per escodrinyar-se i escodrinyar-nos. Pujo de nou cap a Tarragona, en cotxe, per l’AP-7. Oliveres i arrossars amenaçats per la sequera sembla que em demanin un mínim d’atenció, encara que només siguin unes mil·lèsimes de segon, des del volant. Les mans d’Nkanga assenyalen les nostres mans.