Continguts

“La gota forada la pedra no per la seva força sinó per la seva constància”, deia l’Ovidi. Així ho haurem de fer nosaltres per abolir aquest feixisme que guanya espais sense miraments i tot ho destrossa.

Per les contrades ponentines hi ha vuit estrelles al cel que revelen la literatura i l’activitat artística de les avantguardes del segle XX a Lleida. L’exposició Guillem Viladot i els creadors de Ponent -instal·lada al Museu de Lleida fins a l’11 de juny- és una gran oportunitat per (re)descobrir-les.

D’ençà que em van informar que existia la possibilitat de conversar amb un xat d’intel·ligència artificial, he joguinejat amb la idea de cercar-li’n els límits… Enceto la conversa amb les recances evidents: “No parlaré mai de coses personals, íntimes, amb un aparell” –em prometo.

Cent anys de la publicació de A la recerca del temps perdut. A mig camí entre Proust i nosaltres, Roland Barthes, crític de l’avantguarda francesa dels anys setanta, enamorat de l’obra proustiana, reflexionà sobre el poder talismàtic de l’obra de Proust i l’emprà per analogitzar-hi la seva pròpia pèrdua, la seva pròpia recerca.

Viladot va ser un artista multidisciplinari, de ploma inquieta i ment desperta, que va cercar –i trobar– en les lletres i els objectes uns canals únics per comunicar-se. Aquesta figura del segle XX destaca per la seva projecció com a novel·lista, periodista, confeccionador d’objectes i referent indiscutible de la poesia concreta i visual.

La gravetat i la gràcia són porta d’entrada a l’univers constel·lat d’epifanies i batecs intuïtius d’una de les filosofies més particulars del segle XX: una vocació espiritual i una intimitat adquirida a còpia d’experiències místiques amb una religió cristiana particular, la passió per la civilització grega i la urgència per a defensar tots els oprimits.

Ja el filòsof Immanuel Kant utilitzava el concepte introduït anteriorment per Plató noümen (del grec νοούμενoν ‘noúmenon’) per referir-se a un objecte no fenomènic, és a dir, que no pertany a una intuïció material, sinó a una intuïció sensible i intangible. Aleshores, Kant separava la idea de la forma en el seu “idealisme transcendental”.

PSJM, artistes contemporanis. Inclosos entre els 100 artistes més representatius de l’art polític internacional al llibre Art & Agenda: Political Art and Activism, aquesta parella d’artistes ben avinguts segueix desplegant la seva passió per l’art mitjançant dues grans línies argumentals: l’ecologia i la geometria social.

La figura històrica de l’emperador romà Heliogàbal fou per a Antonin Artaud en els anys que precediren la Segona Guerra Mundial un pretext idoni per pensar la renovació espiritual que demanava Europa. 1.800 enllà de la mort de l’emperador, cerquem els punts de llum que ens ofereix la reivindicativa i fascinant interpretació que Artaud feu d’Heliogàbal.

Celebrar el bicentenari del naixement de Fiódor Dostoievski visitant l’exposició que protagonitza a la Casa Rússia de Barcelona (Dostoievski, profeta i contemporani) i una relectura de Crim i càstig és quelcom més que ratificar el Dostoievski ombrívol: és buscar —i encertar a trobar— un Dostoievski lluminós.

Paula Modersohn-Becker i Rainer Maria Rilke coincidiren la tardor de 1900 a la colònia d’artistes de Worpswede i l’amistat els durà tota la vida. El Rèquiem que ell escrigué a la mort de Paula és l’empremta més famosa d’aquesta història helicoïdal de poesia, pintura i vida.