Dedé Lins. Respirar la forma

Entre São Paulo i Barcelona, l’artista brasiler Dedé Lins ha construït una trajectòria que travessa disciplines i geografies, establint un pont entre el pensament racional del disseny i la intuïció espiritual de l’art. En les seves composicions, la línia, el color i la matèria s’articulen com un llenguatge propi, hereu de l’art concret llatinoamericà però obert a una sensibilitat contemporània que busca, de manera constant, l’harmonia i la màgia del conjunt. En aquesta conversa, Lins reflexiona sobre la seva evolució del disseny a l’art, la influència del concretisme brasiler, la vida entre dues ciutats i el paper que juga la fe —entesa com a confiança en l’ordre invisible— dins la seva obra.

El teu recorregut professional travessa el disseny, l’arquitectura gràfica i l’art. Com es produeix aquest pas del disseny gràfic cap a la creació artística? Quina continuïtat hi ha entre les dues disciplines?

És una qüestió que sempre m’ha semblat rellevant, perquè històricament s’ha traçat una frontera molt fina entre el disseny i l’art, com si fossin mons separats. Sempre ha circulat la idea que, si ets dissenyador, no pots ser artista. En el meu cas, però, l’art sempre hi ha estat present, fins i tot mentre treballava com a dissenyador. El meu primer projecte a Barcelona va ser a l’estudi Mariscal, i recordo que durant les pauses del migdia aprofitava per pintar. El disseny em va permetre sostenir-me econòmicament, però l’art era —i continua sent— la meva necessitat vital. Durant un temps vaig haver d’amagar la meva faceta de dissenyador per ser reconegut com a artista, però ara ho visc amb serenor. Crec que les coses han canviat molt: avui hi ha físics que són artistes, i una gran diversitat de pràctiques que han dissolt aquestes fronteres. El disseny és comunicació; té una funció i uns objectius. L’art, en canvi, és el lloc on puc treballar des de la intuïció i la sensibilitat, sense necessitat de transmetre un missatge concret. En el meu treball artístic intento eliminar qualsevol intenció funcional i deixar que les formes es manifestin per si soles.

El disseny és comunicació; té una funció i uns objectius. L’art, en canvi, és el lloc on puc treballar des de la intuïció i la sensibilitat, sense necessitat de transmetre un missatge concret

Les teves obres treballen amb línies pures, patrons i estructures que evoquen un ordre intern. Quina relació hi veus entre la geometria i la fe —entre la raó constructiva i la intuïció espiritual?

Vaig créixer en una família molt catòlica, però no em considero religiós. La fe, però, sempre ha estat present a la meva vida. No és una fe institucional, sinó una energia que et mou endavant, també en la creació artística. Quan treballo amb estructures geomètriques estic intentant harmonitzar, trobar un equilibri intern. Aquest intent d’ordre és una forma de fe: una confiança en alguna cosa que no pots controlar amb la raó. El meu treball parteix sovint del dibuix, d’una arquitectura gràfica que després es transforma en pintura. I aquest procés d’anar del pla racional al gest pictòric és gairebé un acte espiritual.

El meu treball parteix sovint del dibuix, d’una arquitectura gràfica que després es transforma en pintura o escultura. I aquest pas del pla racional al gest pictòric és gairebé un acte espiritual

En diverses sèries fas servir materials industrials —alumini, goma, cuir, fusta— i restes del teu propi procés de treball. Hi ha una voluntat simbòlica darrere d’aquest ús del “residu”?

Sí, absolutament. Treballo sovint amb materials que pertanyen a la vida quotidiana: fustes, pells, metalls, gomes… No compro materials de belles arts, sinó que vaig a ferreteries o tallers de pell. Els materials que utilitzo han tingut una vida prèvia i això m’interessa molt, perquè conserven una energia. M’agrada pensar-ho com una mena d’upcycling: afegir valor a allò que, aparentment, ja no en té. També hi ha una connexió amb els oficis, amb la gent que treballa amb les mans —el fuster, el sabater, el ferrer. Sempre busco aprendre d’ells. M’agrada implicar-me en tot el procés, llimar, polir, aprendre com reacciona la matèria. La perfecció m’interessa menys que la veritat del procés.

En el meu treball artístic intento eliminar qualsevol intenció funcional i deixar que les formes es manifestin per si soles

Com a artista, com et relaciones amb l’art concret llatinoamericà?

És un moviment fascinant i d’una gran rellevància històrica. El concretisme brasiler, i el llatinoamericà en general, van aconseguir desenvolupar un llenguatge geomètric molt potent, fins i tot més lliure que el que es feia a Europa. Jo el conec bé, però no he volgut seguir-ne directament els passos. Les meves obres neixen de processos molt personals. Per exemple, la meva relació amb la geometria va començar de manera intuïtiva, quan utilitzava cinta de carrossar per pintar. Amb el temps vaig adonar-me que estava treballant amb formes pròximes a aquell llenguatge concretista, però no com a referència conscient. M’interessa estudiar-ho, però sense deixar que m’encamini. Necessito sentir que tot el que faig és meu, que ve d’un lloc interior.

La meva relació amb la geometria va començar de manera intuïtiva, quan utilitzava cinta de carrosser per pintar. Necessito sentir que tot el que faig és meu, que ve d’un lloc interior

Recentment has estat treballant en la residència de Piramidón. Com has viscut aquest procés i com valores l’experiència? Es preveu alguna exposició amb el resultat del treball desenvolupat?

Durant els darrers mesos he estat treballant a la residència de Piramidón, que s’estén habitualment entre l’estiu i finals d’any. És l’espai on desenvolupo la meva feina sempre que soc a Barcelona. Com que passo mig any al Brasil i mig any aquí, cada temporada catalana funciona gairebé com una residència: hi treballo durant uns sis mesos i hi dono continuïtat als meus processos creatius.

Entenc aquests períodes com un temps dedicat a un projecte concret. En aquest cas, he estat desenvolupant una sèrie basada en el rectangle solsticial, dins del conjunt de treballs que anomeno Fraccions. La idea original era inaugurar l’exposició al desembre, però finalment es va decidir ajornar-la per a aquest any, de la mà de la Galeria Zielinsky, que em representa tant a Barcelona com a São Paulo. De moment, però, encara no hi ha una data concreta per a la seva presentació pública.

L’experiència a Piramidón en general és sempre molt bona: és un espai molt generós en llum i dimensió, i el fet de conviure amb divuit artistes crea un ambient molt ric, que va més enllà d’un simple lloc de treball. També hi ha tota la feina de mediació, trobades i activitats que impulsa Piramidón, i que fan que la comunitat sigui realment viva.

Vius i treballes entre São Paulo i Barcelona. Què t’aporta cadascuna d’aquestes ciutats?

Barcelona em dona aire, colors, una manera més suau i pausada de viure. São Paulo, en canvi, és intensitat pura. És una ciutat vertical, dura, on tot passa ràpid. Quan estic allà, noto la tensió; quan torno a Barcelona, torno a respirar. Potser per això, a Barcelona, les meves obres prenen formes més corbes, més orgàniques, mentre que les sèries fetes al Brasil tendeixen a ser més rectes i estructurals. M’agrada pensar que el meu treball és un reflex d’aquest equilibri entre dues geografies i dues energies.

En la teva sèrie Ànimas (2024) proposes un “nou alè de vida” davant la saturació visual del món contemporani. Com neix aquesta sèrie i quin paper hi juguen la respiració, l’harmonia i la serenitat dins la teva recerca?

Ànimas va néixer a Barcelona, d’una necessitat de respirar. Venia de treballar amb estructures molt rígides i vaig començar a buscar formes més corbes, més suaus. La sèrie sorgeix d’un procés molt espontani: dibuixos fets en moments de calma, gairebé meditatius, que després es van convertir en obres sobre alumini pintades amb colors molt suaus. A través d’aquestes peces volia oferir una mena de refugi visual, una sensació de serenitat. Quan les vaig veure acabades, vaig entendre que totes parlaven d’harmonia, de respiració i d’una connexió espiritual molt profunda amb allò essencial.

La sèrie ´Ànimas´ sorgeix d’un procés molt espontani: dibuixos fets en moments de calma, gairebé meditatius. Totes parlaven d’harmonia, de respiració i d’una connexió espiritual molt profunda amb allò essencial

La peça que hem escollit per a aquest número és Ànima 16. Què representa per a tu?

És una obra que combina elements de paisatge i d’entitat, gairebé com si fos una presència. Hi ha un sol o una lluna a l’horitzó, un punt d’equilibri entre la terra i l’aire. S’hi intueixen arrels, elements subterranis, com si fossin dipòsits d’energia. Per mi parla d’això: dels elements naturals i del que s’amaga sota la superfície. M’interessa aquesta idea del que no es veu però hi és, com un iceberg. Són obres que conviden a mirar cap endins, a reconèixer aquesta correspondència entre el cos físic i el cos espiritual.

Parles sovint de la fe com una confiança en l’ordre invisible. Quina relació hi veus amb la creació artística?

La fe és essencial, no en el sentit religiós, sinó com a confiança en el procés. Quan treballo, no sé exactament on vaig, però tinc la certesa que arribaré. Aquesta és la meva manera d’entendre la fe: seguir el camí encara que no vegis la destinació. L’art, com la vida, és un acte de confiança.

Aquesta és la meva manera d’entendre la fe: seguir el camí encara que no vegis la destinació

Has dit que el teu treball és una recerca d’harmonia. Què significa per a tu aquesta paraula?

Per mi, harmonia és llibertat. És l’equilibri que et permet respirar sense forçar res, el moment en què tot flueix. En la geometria, en els colors o en la relació entre materials, busco aquesta harmonia que neix de la combinació justa, no d’una fórmula. L’art és això: trobar el punt en què tot encaixa, com si una cosa invisible s’hagués ordenat per si mateixa.

Hi ha alguna forma, proporció o estructura que tingui per a tu un significat especial?

Més que una forma concreta, m’interessa la relació entre les formes. És en aquesta relació on es produeix la màgia. Per exemple, quan col·loco una pell blanca al costat d’una de vermella, el blanc sembla blau; si és verda, es torna groguenca. L’harmonia neix d’aquest diàleg. M’agrada molt l’obra de Cruz-Diez i la seva idea de “desviacions”: peces en què un color que no hi és apareix a partir de la combinació dels altres. Això és fascinant —el color que no existeix però que perceps.

I què significa això per a tu?

És la màgia del que sorgeix del conjunt, allò que es desprèn però no es veu. L’art, al final, és això: fer visible el que no hi és. Com passa a la societat d’avui, tenim tots els elements —només cal equilibrar-los.