El relat de l’Apocalipsi a Occident

Del 4 de febrer al 8 de juny de 2025, la Bibliothèque nationale de France (BnF) ha presentat, a les dues galeries del recinte de la BnF François-Mitterrand, la primera gran exposició consagrada a l’Apocalipsi: Apocalypse, hier et demain, ahir i demà. Aquesta extensa mostra s’ha exposat, no per casualitat, a la BnF, institució francesa de capçalera amb la missió de recopilar, catalogar, preservar, enriquir i difondre el patrimoni documental francès, a través d’una cooperació nacional i internacional.

Gràcies a la principal participació del Centre Pompidou de París en col·laboració amb Télérama, Connaissance des Arts, ARTE, Le Monde, France Culture i La Cinémathèque, l’exposició ha comptat amb aproximadament 300 peces, amb obres de William Blake, Odilon Redon, Vassili Kandinsky, Ludwig Meidner, Natalia Gontcharova, Otto Dix, Antonin Artaud, Unica Zürn, i de Kiki Smith, Tacita Dean, Miriam Cahn, Otobong Nkanga, Sabine Mirlesse i Anne Imhof, entre d’altres. Les obres provenen del fons de la biblioteca, així com de les més grans col·leccions franceses i europees, tant públiques com privades —Centre Pompidou, Museu d’Orsay, Museu Britànic, Museu Victoria i Albert, etc.

L’Apocalipsi descriu la fi d’un món, per tal de perfilar millor els contorns del nou ordre que el succeirà. La paraula evoca esperança: dissenyada, potser, per deixar sense sentit les accions derivades de les nostres pors més profundes

Jeanne Brun, subdirectora i encarregada de les col·leccions del Musée national d’art moderne – Centre Pompidou, amb la col·laboració de Pauline Créteur, responsable d’investigació de la direcció adjunta dels mateixos museus, són les comissàries generals de la mostra. Amb el terme apocalipsi anomenem qualsevol catàstrofe que assimilem a una hipotètica “fi del món”. Sorprèn aquesta interpretació estesa si observem la font del concepte que ens remet a la lletra i l’esperit del relat bíblic: el mot apocalipsi significa literalment, en grec, “revelació”, “desvelada”; i el text de Joan, si exposa l’amenaça de múltiples plagues, és per indicar que aquestes anuncien l’arribada del Regne de Déu, simbolitzat per la Jerusalem celestial. Segons expliquen Brun i Créteur, la dimensió “escatològica” del text —mot derivat del grec eschatos, “fi” i també “llindar”— s’ha d’entendre de la mateixa manera: l’Apocalipsi descriu la fi d’un món, per tal de perfilar millor els contorns del nou ordre que el succeirà. Una paraula que evoca esperança dissenyada, potser, per deixar sense sentit les accions derivades de les nostres pors més profundes.

La identitat de l’autor de l’Apocalipsi ha estat objecte de diverses hipòtesis. Ara s’està qüestionant l’atribució de l’autoria a sant Joan Evangelista, establerta per les Esglésies cristianes des de l’Antiguitat, en absència d’una identificació certa, en relació amb les identificacions vinculades amb Joan de Patmos o Joan el Visionari. La importància de l’autor, però, rau en el seu paper simbòlic de testimoni i transmissor de la paraula profètica: més enllà del món, Joan és qui pot veure les veritats ocultes i revelar-les. Des d’Arthur Rimbaud (1954-1891) fins a Antonin Artaud (1896-1948), des d’Unica Zürn (1916-1970) fins a Laurent Grasso (1972-), poetes i artistes han representat sovint, dins o fora del context religiós, aquesta posició de vigilant o vident, que supera el món velat de les aparences, amb el coratge de veure i mostrar el que és i el que ha de venir.

Des de l’edat mitjana fins als nostres dies, seguint un ordre cronològic, el recorregut expositiu s’inicia amb l’exploració d’aquest món imaginari mostrant alguns dels manuscrits més prestigiosos de l’Apocalipsi de Joan, uns fragments rarament exposats dels famosos tapissos d’Angers i la famosa sèrie de gravats de Dürer dedicats al text bíblic. Segueixen nombroses obres mestres, manuscrits il·lustrats, pintures, escultures, dibuixos, vitralls, fotografies, instal·lacions, llibres rars i extractes de pel·lícules que testimonien la importància i la difusió d’aquest text i la seva iconografia, alhora que mostren com aquesta imatgeria es va consolidar i continua vigent en el nostre temps.

L’Apocalipsi ha inspirat obres que es troben entre les peces mestres de la història de l’art, que han volgut il·lustrar la fascinació tenaç i persistent per aquesta història que barreja plagues i la fi dels temps amb l’esperança i l’expectativa d’un món nou

Le livre de la révélation (El llibre de la revelació), a la primera secció de la mostra, submergeix l’espectador en el darrer llibre del Nou Testament, l’Apocalipsi, el text apocalíptic més famós d’Occident, escrit a finals del primer segle de la nostra era. Seguint l’ordre dels episodis que componen el text, la mostra presenta textos que ofereixen claus per interpretar les representacions vinculades a aquests diferents episodis, des del de les set trompetes fins al del Judici Final, tot destacant el significat original de la història, vinculat a una revelació positiva i no a un final tràgic. Explorant el text complex, amb les seves visions i les múltiples narratives que s’hi entrellacen, l’exposició pretén acostar la comprensió del seu missatge i insistir en l’avís de 2000 anys d’antiguitat. 

La segona part de l’exposició, titulada Le temps des catastrophes, (El temps de les catàstrofes), se centra en les representacions de l’apocalipsi des de Dürer (1471-1528) fins a Brassaï (1899-1984), incloent-hi el sublim apocalíptic anglès i l’expressionisme alemany. Brun i Créteur ens recorden així que el text de l’Apocalipsi ha inspirat obres que es troben entre les peces mestres de la història de l’art, que han volgut il·lustrar la fascinació tenaç i persistent per aquesta història que barreja plagues i la fi dels temps amb l’esperança i l’expectativa d’un món nou.

Amb l’excepció de certs motius la popularitat dels quals continua, com ara el Judici Final, la representació de la història de l’Apocalipsi sembla, però, perdre terreny a l’era moderna. Algunes lluites religioses i socials —guerres confessionals, revoltes mil·lenaristes— la utilitzen per alimentar l’esperança d’un horitzó revolucionari proper. Així, més enllà d’aquests contextos particulars, el període és menys propici a les ansietats escatològiques: l’estabilització dels poders de l’Església i dels Estats i l’adveniment d’una forma de racionalisme contribueixen a calmar les ansietats i a allunyar les visions al·lucinatòries de Joan.

Algunes lluites religioses i socials —guerres confessionals, revoltes mil·lenaristes— utilitzen la representació de la història de l’Apocalipsi per alimentar l’esperança d’un horitzó revolucionari proper

Tot i això, quan la realitat dels esdeveniments sembla incommensurable —desgràcies derivades de la guerra, desastres naturals, fenòmens còsmics—, les imatges de l’Apocalipsi reapareixen. Les plagues, les massacres i les atrocitats que li van aparèixer a Joan en visions es troben, doncs, en els Tristes presentimientos de lo que acontece de Los Desastres de la guerra (1862-1863) de Goya (1746-1828); a partir d’una lectura estricta de l’Apocalipsi emergeix una comprensió apocalíptica de la catàstrofe.

El racionalisme i el triomf de noves grans narratives que il·luminen el futur, en primer lloc el del progrés científic i l’evolució humana, declaren el segle XIX justament com un període profundament apocalíptic, sobretot arran de la sensibilitat romàntica. Nous cicles iconogràfics complets —l’Apocalypse de Saint Jean (1899) d’Odilon Redon (1840-1916) — o motius específics i, més generalment, una atmosfera sublim que és alhora fascinant i terrorífica —il·lustrats, entre d’altres, per William Blake (1757-1827), Victor Hugo (1802-1885) o Gustave Moreau (1826-1898)— en donen testimoni. Mentre triomfen la mecanització, la industrialització, la urbanització i el materialisme desenfrenat, la història bíblica ens recorda que no tot està a l’abast de la humanitat i revela l’amenaça del col·lapse d’un món corrupte que implicarà l’esperança del retorn a una harmonia somiada.

Assetjada pels errors de la humanitat, la visió d’aquest “futur” sovint s’expressa en imatges fosques, pròpies del gènere postapocalíptic de la literatura, el cinema i el còmic, que resulten, per a molts artistes, una visió d’un món que reneix sense nosaltres

Durant el segle XX, malgrat el declivi de la cultura religiosa, l’Apocalipsi conserva el seu lloc com a gran relat simbòlic capaç de respondre a la necessitat de comprendre les grans catàstrofes: guerres, amb tècniques cada cop més destructives fins a l’absolut de les armes nuclears; genocidis, en especial la Shoah, que impliquen la destrucció dels valors morals humans; col·lapses ecològics que presenten la perspectiva concreta de la desaparició imminent de la humanitat. Molts artistes utilitzen el text i les seves imatges com a material per donar testimoni de la vida a la Terra, que s’ha convertit en un infern, així Cadavres (2007) de Ceija Stojka (1933-2013). Mentre altres recorden que l’Apocalipsi originalment prometia una “vinguda”, com ara Temple (núm. 152) (1941) de Fleury Joseph Crépin (1875-1948). En les seves composicions on el món es desintegra, perd la forma, busquen la possibilitat d’una vida després de la mort, encara que sigui una Revelació sense Regne.

Molts artistes utilitzen el text i les seves imatges com a material per donar testimoni de la vida a la Terra, que s’ha convertit en un infern. En les seves composicions on el món es desintegra busquen la possibilitat d’una vida després de la mort

Per acabar el recorregut, lluny de limitar-se a una visió catastròfica de l’apocalipsi, l’exposició dedica un tercer gran lloc aLe jour d’après (el dia després), transmès pel gènere postapocalíptic en la literatura, el cinema i el còmic, per tornar al significat original. Aquesta darrera secció presenta una col·lecció d’obres contemporànies, algunes de les quals són de dimensions monumentals, com Unearthed-Midnight (2021) de Otobong Nkanga (1974-) o L’Horizon des événements(2018-2019) d’Abdelkader Benchamma (1975-), que perfilen aquest moment marcat per la “ira” divina o dels elements. És al voltant d’aquest “dia després” que es construeixen les ficcions i representacions més inventives, que, en certa manera, es mantenen fidels a l’apocalipsi, tot concebent la catàstrofe com el preludi d’un nou ordre mundial.

Mentre tota la narrativa de l’Apocalipsi de Joan tenia com a objectiu l’establiment del Regne diví, avui, darrere de les catàstrofes que ens envolten és difícil veure cap Revelació. Assetjada pels errors de la humanitat, la visió d’aquest “futur” sovint s’expressa en imatges fosques, pròpies del gènere postapocalíptic de la literatura, el cinema i el còmic, que resulten, per a molts artistes, una visió d’un món que reneix sense nosaltres; així, Divine Violence. Révélation (2013) de Broomberg i Chanarin (1970-, 1971-) i Sans titre (2022) d’Anne Imhof (1978-). Altres autors i artistes, en canvi, imaginen la possibilitat d’una “nova aliança” en un món on el lloc de la humanitat es repensa radicalment, com a Arbre de vie (2024) d’Ali Cherri (1976-) i Infinito (1989) de Luciano Fabro (1936-2007). El temps apocalíptic en què vivim constituiria un kairos, un moment de comprensió de la història, que ens convidaria, en un món en ruïnes, a ajustar les condicions de la nostra existència.

El poder de les seves imatges, utilitzades per transmetre un missatge amenaçador i consolador alhora, ha cristal·litzat les pors però també la set de justícia de diferents èpoques

Així, fins i tot a les nostres societats seculars, aquest recorregut mostra com la història de l’Apocalipsi ha gaudit i continua gaudint d’un èxit notable en la història de les arts. El poder de les seves imatges, utilitzades per transmetre un missatge amenaçador i consolador alhora, ha cristal·litzat les pors però també la set de justícia de diferents èpoques, i ha donat cos a la idea de reparar el mal, si no en el present, potser en un futur. L’Apocalipsi, doncs, segueix sent, després de dos mil anys, una de les més grans històries simbòliques de prova i esperança, un fons i un horitzó, una invitació a restituir un futur.