Entrevista a Oriol Broggi

Quan va sentir parlar per primer cop de Wajdi Mouawad, on va ser? I, d’entre les seves obres, quina va ser la primera lectura que va fer? 

L’any 2009, uns amics actors em van parlar entusiasmats d’una obra que havien vist a Avinyó, Incendies. Més tard, mentre buscava noves opcions, vaig recordar que m’havien passat el text en francès, el vaig llegir i em va encantar. Quan vam aconseguir els drets, ens hi vam llançar de cap.

Quin va ser el primer contacte directe amb l’autor? 

Quan cercàvem com obtenir els drets d’autor per poder muntar Incendis, finalment vaig aconseguir el correu de Wajdi Mouawad i li vaig escriure, recordant-li les paraules d’un dels seus personatges joves que, com la resta, es manifesta fart del passat: «Cal trencar la cadena per reconciliar-se i retrobar les promeses ensangonades». Em va respondre al mail, amb un altre text molt bonic, i ens va donar els drets. Amb el temps, hem compartit més intercanvis.

A ell li agrada molt Barcelona. Diu que és una ciutat al mig entre el Líban natal, el seu origen, i la seva identitat d’adolescent, el Canadà. Tornant del Canadà es va establir a Tolosa, on es va casar i va tenir un fill. Quan s’angoixava i volia escriure, agafava un tren i venia a Barcelona i s’hi estava uns dies. Barcelona és un mig camí entre les dues cases, semblant a Tolosa, però, com que no és francès, s’hi sentia molt lliure. El teatre La Biblioteca, segons ell, és un dels més bonics d’Europa. 

Quantes obres seves ha portat a escena? 

Incendis (2012), Cels (2015), Un obús al cor (2016), Boscos (2017), un taller de Litoral (2019), Assedegats (2020) i ara, Tots ocells (2024).

En les obres de Mouawad hi ha una musicalitat especial. Hi està d’acord? 

Sí, hi ha autors que són molt musicals i Wajdi Mouawad n’és clarament un. El teatre i la música van sovint lligats però, a més, ell redacta unes indicacions molt concretes per a les músiques i, alhora, les seves obres tenen alguna cosa molt musical i cinematogràfica, també. La música, en la bona dramatúrgia, és sempre un element que cal tenir molt en compte, que cal treballar seriosament.

Les arts visuals sembla, també, que tenen un pes en la inspiració i projecció de les seves obres. Com es treballa aquesta relació? En els seus muntatges, la significació d’aquests dos aspectes artístics se sent? 

Sens dubte, les arts visuals són molt importants, per a ell. Ell mateix és, també, pintor. És una altra cosa que també li envejo molt. Va fer una obra, Seuls, en què ell pintava durant tota la segona part i acabava ple de pintura. A Un obús al cor parla molt dels colors i de la pintura; de com barrejar els colors per explicar els sentiments. A Cels, l’explicació geomètrica de l’Anunciació de Tintoretto resol l’obra i hi apareix, també, la reflexió d’un pare a un fill sobre la importància de la bellesa i l’Art. A Boscos, hi ha un moment en què en una classe de pintura es parla de l’ésser humà com la mesura de totes les coses. 

La música, en la bona dramatúrgia, és sempre un element que cal tenir molt en compte, que cal treballar seriosament

Wajdi Mouawad dirigeix el Teatre Nacional La Colline a París, on, amb la Perla 29, va presentar l’espectacle 28 i mig l’any 2022, en català i italià. S’han plantejat mai presentar una obra de Wajdi, a Catalunya, en la versió lingüística original del text? 

De moment, no. Ell amb les llengües també té tota una cosa. Sovint escriu barrejant idiomes i l’elenc amb qui treballa pot interpretar amb diverses llengües. L’any vinent farem, però, una obra en anglès; és un primer pas.

L’obra és protagonitzada per una americana d’origen àrab i una família jueva israeliana, i parla precisament sobre el conflicte i la identitat israelianopalestina. En la seva creació, el 2017, l’obra va ser falsament acusada pels activistes d’haver estat finançada per l’ambaixada d’Israel a París i pel teatre Cameri de Tel Aviv. Què creu que provocarà en l’espectador la visió d’aquesta obra, en aquest moment? 

Ara mateix, l’actualitat política és tan present que és òbvia. Nosaltres vam començar a preparar l’obra fa quatre anys i considerem que parla sobretot d’amor i no de política; més que de palestins parla d’àrabs, i més que d’israelians parla de jueus; barreja americans, alemanys comunistes i jueus. Parla molt de blocs, qui és bo i qui és dolent. L’obra és interessant per ella mateixa i diu veritats com una casa d’una manera que no te’n pots escapar; les has d’assumir.

Parla molt de blocs, qui és bo i qui és dolent. L’obra és interessant per ella mateixa i diu veritats com una casa d’una manera que no te’n pots escapar; les has d’assumir

El futur encara s’ha de construir, com la identitat d’un mateix. L’origen és fix, pesant, i el futur es va construint

L’autor diu en diverses entrevistes que la identitat és una utopia i l’origen és un sòcol. Què en pensa? 

L’origen és una cosa que tu no pots triar i l’arrossegues. Ell es basa molt en Edip i les tragèdies gregues, que parlen molt d’això. I el futur encara s’ha de construir, com la identitat d’un mateix. L’origen és fix, pesant, i el futur es va construint. Mouawad també diu en diverses obres: «La infantesa és un ganivet plantat a la gola que és necessari retirar», i hi estic d’acord.

En alguna ocasió, Mouawad ha comparat el conflicte libanès amb la Guerra Civil espanyola. Hi veu vostè alguna semblança, quan treballa sobre els seus textos? 

És veritat que la Guerra Civil espanyola queda bastant més llunyana que la seva guerra civil, i també és cert que nosaltres hem tingut una dictadura al mig que l’ha allunyat i silenciat, i tenim una extrema dreta molt forta encara que la bloqueja. Ells, al Líban, sembla que encara l’estan vivint i, amb el conflicte israelià al costat, és una cosa molt més bestial. De tota manera, costa de comparar. Ell ha sabut tractar molt bé aquest tema i ha sabut portar-lo damunt de l’escenari i nosaltres encara no. 

Wajdi parla així mateix de la felicitat personal i la infelicitat col·lectiva. Pensa vostè també que és possible viure en aquesta paradoxa? 

Justament, el teatre és un espai per intentar trencar això, que és així i ens passa a tothom. Som conscients que l’aixeta no raja igual en altres llocs del món com ho fa a casa nostra. La generació d’ara vol lluitar pel canvi climàtic, però alhora utilitza la tecnologia com si els recursos energètics fossin infinits. Vivim en unes contradiccions que es fan més exagerades i s’evidencien quan es compara allò personal amb allò col·lectiu. El teatre és un espai per col·lectivitzar-se molt evident; quan ets al teatre, passes a formar part d’un conjunt, el públic. Qualsevol espectacle en directe, així com totes les arts escèniques, col·lectivitzen. Al cinema hi ha més solitud. El teatre és una representació de la vida; és una persona humana que està fent veure que n’és una altra i tu, que observes, surts també de tu per col·locar-te en la pell d’algú altre. Posar la teva felicitat personal en crisi per mirar una cosa més col·lectiva és important, i això passa al teatre. 

Som conscients que l’aixeta no raja igual en altres llocs del món com ho fa a casa nostra. La generació d’ara vol lluitar pel canvi climàtic, però alhora utilitza la tecnologia com si els recursos energètics fossin infinits