FREYA DAY

Enèrgica i plena d’idees, Freya Day utilitza la creativitat i els sentiments que porta a dins per plasmar-los en la seva obra més personal. Versada diàriament al treball d’ordinador, l’artesania dels pigments li permeten allunyar-se de la seva feina més rutinària: la il·lustració i el disseny gràfic. Segons l’artista, és en l’art de la pintura on l’expressionisme abstracte pren la força necessària per conscienciar-nos del món en què vivim.
Tarragona, 1982

En quin moment comences a expressar-te a través de la pintura?
Vaig estudiar a l’Escola d’Art de Tarragona, on inicialment volia fer pintura, però jo mateixa em vaig limitar. En aquell moment, pensava més en les possibles sortides professionals i no tant en allò que sentia, per això em vaig decantar pel disseny, l’animació i la il·lustració, que han estat i són el meu ofici. La indústria de l’animació –pensem que ella mateixa s’autoanomena indústria– és un àmbit on no hi ha creativitat i treballes en cadena, com en una fàbrica. En canvi, la pintura és una necessitat imperiosa, una crida interior després d’uns fets personals que van marcar-me. Vaig acabar estudiant pintura a l’Escola d’Art i Superior de Disseny Llotja de Barcelona, perquè necessitava donar-me ales, sense cap pretensió de viure ni guanyar diners, i això és el que em va alliberar. La diferència entre faig un producte per vendre i faig el que em dona la gana.

En quin moment es produeix aquest canvi o trencament?
En realitat, un trencament no, perquè jo continuo fent producte, de fet d’això visc, però no podia demanar ser massa creativa davant un encàrrec d’il·lustració; una mica sí en part, però no és un producte artístic real perquè és un producte, hi ha un preu i és un encàrrec. Això no significa que no ho faci a gust, evidentment que sí, però és una manera diferent de fer. Això tampoc no vol dir que no ho gaudeixi, soc signe de bessons, i suposo que necessito ambdues coses. Per això va haver-hi un moment que vaig dir que sí, faig producte, però també necessito expressar el que sento, i d’això segon m’és igual la sortida. Això és un relaxament fantàstic. De fet, sense voler-ho ni buscar-ho, avui dia la pintura m’està donant moltes satisfaccions personals.

Així, què et fa sentir la pintura?
No soc una pintora famosa i per tant no tinc una galeria que em marqui unes tendències de mercat. Puc dir que amb la pintura em sento lliure.

Kenshō, acrílic sobre llenç

Per què el pseudònim Freya Day?
A banda de la deessa nòrdica, em va agradar que fos la contracció de divendres: Friday és el dia de Freya. I divendres me’l prenc més aviat com el “Divendres” de Robinson Crusoe. També pot respondre a la meva transformació: el moment de començar a fer el meu camí d’artista.

Quins són els teus referents fins ara?
Jo tinc una formació molt acadèmica i et sobtarien els meus gustos. Per exemple, per a mi és en la pintura barroca o en el barroc on la humanitat va arribar al punt més àlgid; la resta de coses han estat refregits. Quan treballo, escolto música barroca, és una música que m’eleva, no n’estic pendent, però m’ajuda a evadir-me. Referents més moderns, sí, és clar; Dubuffet, per exemple, i Joan Miró. Amb ell em va passar una cosa ben curiosa: quan estudiava a Llotja, ens van oferir la possibilitat de passar l’estiu, pel seu centenari, fent de vigilant de sala, i encara que mai no m’havia dit gran cosa, després d’un estiu sencer mirant els seus quadres vaig començar a al·lucinar amb ell. També estic molt al corrent dels artistes contemporanis orientals, sobretot japonesos i de propostes artístiques relacionades amb el medi ambient.

És en la pintura barroca o en el barroc on la humanitat va arribar al punt més àlgid; la resta de coses han estat refregits

Quins són els grans temes de la teva obra pictòrica?
Les injustícies no m’agraden. Una de les coses amb les quals vaig començar, perquè de fet només fa quatre o cinc anys que he tornat a pintar, va ser quan van empresonar els Jordis [Jordi Sànchez i Jordi Cuixart], perquè pensava que no havien fet res. Vaig començar fent un dibuix per dia, i d’aquí en va sortir una peça que me la va agafar la Farinera; era una instal·lació d’un any de presó sencer amb un dibuix per dia. Després d’estar molt de temps sense fer res, això em va animar molt. Com l’última exposició que vaig fer a la URV [Universitat Rovira i Virgili], que era una denúncia contra el maltractament animal, una reflexió. O, per exemple, si veig que s’està saturant de molins de vent el sud i a Girona pràcticament no n’hi ha perquè és la “perleta” de Catalunya, la qual cosa predisposa a pensar que el vent d’allà no vagi bé i el nostre sí, doncs tam- bé em sembla injust. M’he vinculat més al tema ecològic perquè el conec més, tot i que soc una teòrica urbanita d’aquestes que odien els pagesos, perquè en el fons no ens assabentem de res. Però crec que puc aportar-hi reflexió.

M’he vinculat més al tema ecològic perquè el conec més, tot i que soc una teòrica urbanita d’aquestes que en el fons no ens assabente

Així doncs, l’art com a transformació social o eina de reflexió?
Aquesta exposició que vaig fer a la URV que era animalista anava acompanyada d’un vídeo amb animacions meves. Eren cinc animalets a qui els passaven coses terribles, però estaven molt contents de servir als humans. Alguna noia de les que treballaven al CRAI [Centre de Recursos per a l’Aprenentatge i la Investigació] em van comentar que les havia afectat, perquè si només hi haguessin estat les peces, informalistes, no hauria impactat tant, però amb l’audiovisual era esfereïdor. Hi havia una gallina contenta posant pollets a una trituradora d’on en sortien nuggets.

Paisatge desaparegut

Com comences amb la feina de comissariat?
M’agrada ficar-me en sidrals, soc molt inquieta i crec que tinc la facilitat d’ajuntar interessos, encara que siguin molt diferents, per treballar en una cosa. Això ho vaig veure quan vaig estar treballant en l’organització de les fires ecològiques, i com que crec que junts és quan tenim més força, vaig pensar que era un bon moment per fer coses plegats i fer una línia de treball entre art contemporani i medi ambient. La idea de Cultura Verda, ja feia anys que em rondava, però fa un parell d’anys que vaig trobar la forma i la manera de donar-li sortida.

Què és Cultura Verda?
Cultura Verda vol arreplegar totes aquestes inquietuds ecològiques, mediambientals i de territori que molts artistes ja treballaven des de la perspectiva de l’art i el pensament contemporani. També volem crear sinergies amb gent de fora, però sense oblidar el treball d’aquí, que és fantàstic. La sort és que no soc només comissària, també soc artista, i he intentat que tots estiguessin contents i se sentissin valorats, dintre de les nostres capacitats. Pel que veig, sembla que en tot el tinglado que es munta vers l’art, l’artista és l’últim mico, quan no hauria de ser així.

Quins projectes futurs tens?
Conjuntament amb David Serra estem tirant endavant l’associació i els seus projectes i preparant les activitats per a Cultura Verda d’aquesta tardor. L’any passat vam treballar-hi moltíssim. Com a comissària també estic preparant una propera exposició individual a Mèdol [Centre d’Arts Contemporànies de Tarragona]. Però, sincerament, del que tinc moltes ganes ara mateix és d’una mica de platja, escoltar música barroca i pintar.

Subscriu-te a la revista!

Accedeix a tot el contingut exclussiu i reb el nostre butlletí puntualment amb totes les novetats abans que ningú.
Per tal d'obtenir més informació sobre les diferents modalitats de subscripció que t'oferim, fes clic al següent botó:

Artistes relacionats

M'interessa patrocinar aquesta secció